TEMPS

Al poc temps de seure davant l’ordinador, sortí del seu despatx i deixà caure la carpeta groga damunt una de les muntanyes de papers que hi havia sobre la meva taula.

- Fes-li un cop d’ull a açò, i comprova si estan ben calculats els interessos de la sentencia o si hi ha que seguir reclamant.

- No puc. He d’acabar aquestes conclusions, he d’enviar una proposició de prova per a presentar-la aquest matí i m’he de mirar aquest expedient per veure com l’enfoque. No tinc temps.

- Doncs busca’l. –Fou l’últim que digué abans de donar mitja volta i tornar a tancar-se al seu despatx.

Després de remenjar tots els papers que ja quasi vivien, donat els temps que hi duien, damunt de la meva la taula, vaig obrir el primer calaix, on va a parar tot allò que no va enlloc, però rés. Ni a la capseta dels clips, ni entre les grapes, ni sota un cd. El rellotge de l’ordinador marcava les 9:18 i, a tota la taula, calaixera inclosa, no quedava un sol segon.

Registrí a consciència l’armari que hi ha a la meva esquena. Hi vaig trobar expedients oblidats, sentencies per executar, lleis derogades i retalls de premsa que hi feien referència, sempre de manera indirecta, a feina feta per mi. Però temps no, allí tampoc quedava un sol minut.

A la resta del despatx tampoc li quedava ni un hora. Vaig buscar a les papereres, sota les taules, entre les fulles de les plantes... però no serví per a rés. Sols vaig poder recopilar uns quants segons que algú deixà oblidats a l’armariet del bany entre els productes de neteja.

Desesperat, abandoní el despatx i sortí al carrer. Vaig entrar a la cafeteria de sempre, a preguntar a la taula de les dones que s’hi passaven els matins d’on treien el temps, però, en eixe moment, justament, no hi havia ningú.

M’hi vaig esperar a la farmàcia durant 10 minuts, abans que m’atengueren. Estava completament convençut que allí en trobaria. Si ho cura tot, sens dubte, devien vendre’l allà.

- Teniu temps? –preguntí a la farmacèutica.

- Doncs, la veritat és que no massa. –respongué.

Vaig sortir de la botiga maleint la meva mala sort. Si en tenien poc, segur que el vendrien amb recepta mèdica, però, irònicament, no tenia temps per a anar a urgències a demanar que me’n receptaren.

Pareixia que a tota la ciutat no hi quedava un sol moment. Derrotat, decidí prendre un cafè abans de tornar a la meva feina. Em vaig asseure a la barra. Al poc, un home vestit amb americana i corbata negra, s’assegué al meu costat. Saludà al cambrer, deixà una cartera de pell damunt la barra, entre ell i jo, i s’apropà a mi. Mirant sempre de reüll la porta, em murmurà que havia estat seguint-me des que he sortit de la farmàcia, que sabia el que buscava, i que, si seguia interessat, ell en tenia, però no era barat. No em vaig atrevir a preguntar-li d’on l’havia tret, em vaig limitar a treure tots els diners que tenia i deixar-los damunt la barra. Els va contar i em digué que, amb això, tenia, com a molt, per a un hora i mitja. Introduí la mà a la cartera de pell, i tragué, dissimuladament, un paquet embolicat en paper de periòdic, que deixà, sempre mirant de reüll la porta, damunt les meves cames.

- Vés amb conte amb que fas d’ell, que enganxa molt. –digué abans d’anar-se’n.

Dos minuts més tard, vaig tornar al despatx. El rellotge de l’ordinador, l’únic que hi ha al meu abast, marcava les 10:07, quan tornà a sortir del seu despatx per a anar a esmorzar.

- Ja has trobat temps? –Vaig vacil·lar durant uns instants amb la mà a la butxaca, acariciant amb la punta dels dits el paper de periòdic, abans de respondre.

- No, però ja veuré com m’ho faig.

Sortia del despatx passades les tres de la tarda, amb la feina feta i els interessos calculats. En menys d’un hora havia dinat, després de caminar cinc minuts fins a casa y escalfar, durant uns segons, el menjar que havia deixat preparat la nit anterior.

Vaig trencar el paper de diari que envoltava el paquet, i quelcom invisible sortí del seu interior. Tota la casa pareixia més il·luminada, més alegre, més viva. Estiguí prop d’un hora assegut al sofà, permetent que, per fi, Juan José Millás comencés a explicar-me el que sabia dels homenets. Després, vaig sortir a fer un tomb per la ciutat que tant coneixia, però que, en eixe moment, no sé per quin motiu, pareixia diferent. El sol es reflectia a les parets dels edificis, que transmetien la seva escalfor a la gent que hi passava. La gent vestia xandalls, somreia i es saludava. Jo no anava enlloc, sols caminava a pas lent, meravellat per la quantitat de canvis que advertia des de la mateixa porta de ma casa. Vaig trobar botigues noves amb aparadors perfectament arreglats, parcs plens de nens i gossos, vaig arribar a aturar-me a trobar l’olor que sortia per les portes de tendes de queviures. Quan m’hi vaig adonar, havia caminat durant vint-i-set minuts. Sols me’n quedaven cinc, i vaig començar a córrer cap a la cafeteria on m’havia trobat a l’home de la cartera de pell. Quan hi vaig arribar, únicament em quedaven segons. El vaig trobar assegut al mateix lloc, llegint el diari. M’hi vaig acostar i li vaig murmurar;

- Necessite més.-ni tan sòl apartà la vista del diari per a respondre’m

- Per a avui ja no en tinc, torna demà. –Vaig trigar uns instants a reaccionar i preguntar-li el que duia pensant durant l’última hora i mitja.

- Podries aconseguir-me temps que pugés compartir amb qui volgués? –aixecà la vista del periòdic, em mirà i somrigué.

- Sí, però eixe no pots pagar-lo.