SKUNKFUNK

Amagat dintre de l'armari, Skunkfunk, esperava el moment apropiat per a sortir. Estava nerviós, quasi excitat, entre la por de no encaixar i les ganes de veure-li la cara de sorpresa. Contava els segons que faltaven per a que aquella porta s'obrís, i s'enfrontés directament a ella. S'havia embolicat en paper de regal, però havia fet petits forats per a poder veure. No volia perdre's la brillantor als seus ulls al moment de descobrir-lo.

Des del seu amagatall, el sentia trafegar amunt i avall pel corredor, preparant el terreny. L'escoltava cantar aniversari joiós i, a ella, entre rialles, fer un soroll estrany, que identificà com un bufit. Després, sorolls de papers i exclamacions de sorpresa. Ja estava tot. El pla traçat, poc a poc, anava sortint. S'havia acabat el pastís, i havia caigut en el parany de creure que, el segon regal, encara no havia arribat.

El segon regal era ell, tot i que era el principal. Durant tota la setmana anterior, l'havien estat buscant. Havien recorregut infructuosament diverses tendes de Xàtiva, Alzira i Alcoi, abans de, finalment, trobar-lo a Valencia amagat entre les prestatgeries d'una tenda oficial. S'havien posat moltes expectatives en ell, i li preocupava molt que tota aquella responsabilitat li vingués gran.

De cop, els escoltà als dos pel corredor. Havia arribat el seu moment. S'estirà tot el que pogué per tal de no tenir ni una arruga. Però alguna cosa fallava, no estaven a l'habitació, els escoltava a la cuina. Quelcom anava malament, i, Skunkfunk, es posà nerviós. S'acostà a la paret del fons de l'armari, tractant d'averiguar que estava passant, tractant d'escoltar el sant i senya, i, de repent, la porta de l'armari s'obrí.

Borrosa pel contrast de llum, després de dies a l'armari, la trobà dempeus. No li donà temps a veure-li la cara de sorpresa, ni a dir les paraules que duia dies pensant i que serien recordades per sempre.

Ella tampoc no digué res. Amb una mà, agafà el paper i el despullà. Fou ell, i no la responsabilitat, qui li vingué gran.

POPOTI

- Et deixe a la porta i busque un lloc per a aparcar.

Passades les 23:00 de la nit del dia de reis, després de 200 kilòmetres de cotxe, de regals, de menjar, de petons, abraçades i de "a tu que tan dut", arribàvem. La nit ja feia hores que havia vençut al dia i escampava la seva foscor, sols interrompuda pels fanals del carrer. Ja no quedaven més rastres dels mags d'orient que caixes de cartró recolzades als contenidor de reciclatge que esperaven, buits i en va, que algú les hi introduís.

Un cop acomiadat el cotxe fins l'endemà, de camí a casa, espantada i amagada darrere un poal de brossa, la vaig trobar. Es notava que no l'havien tractat be. Tenia les fulles musties i la terra seca, però estava en bon estat. Això sí, al fem. Em vaig quedar quiet, mirant la planta fixament, pensant si devia o no dur-me-la a casa. Ràpidament, el dimoniet s'assegué al meu muscle dret. L'angelet, que havia de seure al  muscle esquerre, supose que extenuat per tants dies de festa catòlica, no aparegué.

- Porta-te-la!, al cap i a la fi, si està al fem és perquè no la vol ningú...

Una parella i un gos, avortaren aquell intent de, per primer cop, agafar quelcom del fem, i seguí el trajecte cap a casa.

A l'obrir la porta del pis, el meu pensament amb la flor es veié interromput per la visió de l'hipopòtam de fusta que, al rebedor, agafava corredissa per tal de poder escapar. Tanquí ràpid i Popoti es quedà immòbil, decebut per haver sigut descobert i, amb els ulls fixes a la porta, esperant la pròxima oportunitat. Recuperat el meu pensament, i reforçat per pressions externes, baixí per la planta, que fou agafada en un ràpid moviment, no sense abans haver-me assegurat que ningú em veia agafar rés de les escombraires.

Al tornar a entrar al pis, Popoti no tracta de sortir. Es quedà mirant la flor de pasqüa, amb el posat de qui es creu superior pel simple fet de dur més temps.

- Sols dus aquí des d'aquest matí -, el renyé i el vaig castigar a romandre al costat de la maceta.

Ara, cada cop que s'obre la porta, a l'amagatall que li ofereixen les fulles verdes i vermelles, Popoti, agafa corredissa per a poder escapar i tornar a la selva de l'Àfrica oriental des d'on, un caçador furtiu, el dugué.

Aneu en compte quan vingueu a casa.

JOIOSOS

Uns segons abans de les dotze de la nit del dia 31 de desembre tancà la porta sense fer soroll. Ningú no se n'adonà del moment en que sortí del pis. Ningú no reparà en que ja no estava, en que havia sortit i en que no tenia cap intenció de tornar. De fet, ningú no havia reparat, tan sol, en que estava al sopar.

Arribà el primer, i s'assegué de cap de taula, allí des d'on pogués veure a tothom, allí des d'on pogués estar a totes les converses. Es creia el convidat principal. Creia que la festa era en el seu honor, que la resta dels quinze convidats, estaven allí per rendir-li homenatge i celebrar la seva festa d'aniversari, però estava equivocat. Ningú no el saludà a l'arribar. Un rere altre anaven apropant-se, es saludaven entre ells, s'abraçaven, es feien bromes... però ningú a ell. Per a ell no hi hagueren salutacions. No hi hagueren com estas, no hi hagueren quant de temps, no hi hagué ni una sola paraula.

Durant tot l'àpat estigué callat, absort en els seus pensaments, mentre, la resta de comensals, reien acaloradament entre glops de cervesa i vi. En més d'una ocasió escoltà el seu nom. Els convidats feien bromes sobre ell, però ningú no s’hi referia directament. Ningú no li dirigia la paraula. Era com si no estigués, com si, ni tan sol, hagués anat. 

Al final del sopar no hi hagué pastís ni ciris. No hi hagueren natalicis joiosos ni que compleixis molts més. No hi hagueren regals embolicats en paper de colors. Es sentí trist, però romangué callat, mirant com tothom menjava un brownie amb crema de xocolata i gelat de nata, que ningú arribà a oferir-li.

Cinc minuts abans de les dotze de la nit ho comprengué. Quan els comensals començaren a repartir-se raïm embolicat en tovallons de paper se n'adonà que la festa no era per a festejar el seu primer any de vida, la festa era per celebrar que se n'anava.. i que ho faria per sempre. Mentre la gent es col·locava perruques de colors i llençava confeti, s'aixecà i es dirigí cap a la porta. No feu cap tipus de soroll amb la cadira, però, de tota manera, amb el molest i incessant brunzit de les trompetetes de cartró ningú no l'hagués sentit. La festa pujava de to i s'animava, justament en el moment en que plegava.

Des del replà, mentre esperava l'ascensor, escoltà el soroll de dotze campanades. Sentí com la gent, dintre del pis, s'abraçava i es desitjava el millor. Escoltà brindis i sorolls de copes i rialles. Ja ningú no el recordava. 

Un cop dintre de l'ascensor, l'Any 2010 trencà a plorar. 

Des d'aquella nit ningú no el tornà a veure.