Hi vaig entrar corrent a la consulta, m’hi vaig estirar sobre el divan i m’hi vaig quedar allí, mirant al sostre sense dir absolutament rés. Feia temps que no hi venia, i, n’estava segur que, d’una manera o altra, m’ho retrauria. Tampoc ell digué absolutament rés.
El silenci anava creixent i ocupant espai a la sala. El sostre cada cop pareixia més prop del meu cap i les dimensions de la sala anaven minvant. Es curiós l’efecte que el silenci fa amb els espais, com es capaç de modificar la seva dimensió, com es capaç d’apropar a gent o d’allunyar-la a voluntat. Aquest, en el fons, era un silenci estrany. Al mateix temps reduïa l’espai i allunyava a la gent. Era un silenci tant incòmode com el propi divan.
- No vas a dir rés?!, doncs menuda merda de psicoanalista!. – No ho vaig considerar una mala manera de trencar el gel. M’hi vaig incorporar i me’l vaig mirar. Romania assegut a una butaca grisa estampada amb motius hel·lènics, i tenia fixa la mirada a una llibreta. De cop, aixecà el cap, em mirà condescendent, somrigué, i feu una anotació a la seva llibreta.
- Feia temps que no venies... –digué, sense mirar-me.
- Feia temps que no ho necessitava...
- O feia temps que no t’hi atrevies.. –respongué sense deixar de fer anotacions- Sempre has vingut aquí a que et fes les preguntes que necessitaves respondre’t.
- No em caus be, saps? –realment no el suportava. La lucidesa de la meva bipolaritat sempre m’ha posat nerviós. Mai he tingut en ningú discussions tant fortes com les que he tingut en mi mateix. I mai he tret tantes conclusions com les que he pogut extraure a les meves pròpies converses. Per això havia vingut.
- Ho sé. -digué categòric.- No t’hi amoïnis, el sentiment és mutu. Que has vingut a contar-me?
- Avui m’ha passat una cosa increïble. –quasi no em sortien les paraules. Mentre part de mi prenia notes i em mirava fixament, altra part de mi s’hi estirava i mirava la tapisseria de flors del divan.- Resulta que m’he assegut a escriure i no m’ha sortit rés. Feia mesos que no publicava un sol mot, i de cop, dic... vaig a escriure quelcom... i rés. –Aixecà el cap de la llibreta i em mirà, assaborint les meves paraules i assentint amb el cap.
- Tenies quelcom que contar? –digué.
- Clar!, tenia una anècdota genial! –vaig cridar- No entenc com no he pogut convertir-la en una història!.
M’hi vaig mirar des de la butaca hel·lènica. Feia una pinta ridícula, empipat, doblement, en mi mateix un cop per no suportar-me al binomi psicoanalista-pacient i altra per no ser capaç d’embastar una història.
- Resulta –continuï el meu relat- que ahir de matí, vaig sortir de la dutxa, m’hi vaig vestir i vaig anar a treballar. Hi aní caminant, com tots els dilluns, saludant a tots aquells que em trobava, mirant com els venedors preparaven les parades al mercat... Després, a meitat matí, al sortir del cafè, un amic em mirà, assenyalà els meus peus i li digué a la meva companya; “veus.. un home fet i dret.. i amb una sabata de cada color!”..
L’esclat de riure fou de tal magnitud que m’hi caigué el bolígraf i la llibreta. Mentre, al divan, continuava immensament empipat.
- I no has pogut fer una història d’això? –m’hi vaig dir estranyat.- Dona molt de joc.
- Ja ho sé! –m’hi vaig escridassar- sé que dona molt de joc, però res, he sigut incapaç. I era ben fàcil.. una sabata negra i una sabata marró.. fa no massa temps podia haver escrit qualsevol història... però ara.. ni una convincent. I més fàcil que aquesta? sols s’havia de continuar la història de Dukuti, quan tot just acaben d’arribar les Levi’s. Els personatges ja estan presentats. Sols seria explicar una historia sobre una sabata marró que s’hi sent atreta per un Carlo Torrecci negre. És simple, s’hi pot explicar des de totes les vessant; el Carlo Torrecci tractant d’enamorar la sabata marró..., la sabata marró atrapada entre la seguretat del Pikolino o la passió cap al Carlo Torrecci..., el Pikolino sota el llit, sabent-ho tot i esperant que sigui la sabata qui li ho expliquee... o dues sabates desconegudes caminant juntes, mirant-se de reüll, sentint-se estranyament atretes, però condemnades a estar sempre una davant de l’altra... o altres dues sabates desconegudes, sota un llit, atrapades a la intimitat d’una habitació a les fosques, contant-se intimitats sobre les seves parelles... Hi ha un munt d’històries que s’hi poden contar d’una cosa així! –m’hi anava empipant cada cop més en mi mateix, mentre m’hi mirava des de la butaca.
- I perquè no n’has contat cap d’aquestes? –m’inquirí-
- Doncs perquè no!
- “perquè no” no és un motiu... és una excusa.. –m’hi vaig somriure des de la butaca hel·lènica. Al divan, no suportava eixa expressió que tants cops em repetia- Les excuses.. son per a les mares i els patrons, a mi dóna’m motius.
- Doncs perquè no!, perquè el mon ja no necessita una història d’amor!. Ningú vol sentir històries d’amor entre sabates..
- Perquè?
- Perquè podrien ser mal interpretades... i perquè no acaben be!. Creus que funcionaria la relació entre Carlo Torrecci i la sabata marró? Creus que la sabata marró podria tornar a ser feliç amb el Pikolino?. Les històries d’amor, siguin entre sabates marrons, entre sabates negres, o entre sabates de diferent color, sempre acaben malament. La gent està cansada d’històries que acaben malament. –vaig sentenciar.-
- I una història que acabi be?, no creus que series capaç? –definitivament, no em suportava. Aquest binomi era superior a les meves forces.- No ja una història sobre les sabates en si, una història sobre qui vestiria una sabata de cada color..
- No queden històries que acabin be! –vaig interrompre- A més, no funcionaria.
- Prova-ho.
M’hi vaig asseure al divan, tanquí els ulls i, deixí la ment en blanc i;
“Aquell dilluns no era un dia qualsevol. Era el primer dia que sortiria al carrer a provar si la empresa que havia decidit fundar quan es quedà sense feina, seria o no rentable. Estava neguitós i il·lusionat. Era una aposta arriscada i un cop i altre es repetia cap a endins.. “qui no arrisca no guanya... qui no arrisca no guanya...”
Mentre prenia cafè mirava per la finestra. Observava a la gent anant a treballar. Caminaven ràpid, sense parar-se a assaborir la il·luminació del carrer de bon matí, els olors de les tendes de verdura al col·locar les fruites als expositors del carrer, sense veure més enllà de les seves pròpies passes... La gent tenia clar on anava. Tothom tenia clar que era el que havia de fer, no sols a eixa hora, sinó durant tot el dia. Fora d’eixa claredat horària, pareixia que tot els tenia indiferent.
- Les rutines donen seguretat –li havien repetit a l’home de la finestra des que tenia ús de raó –Tothom vol tenir les coses clares. Saber que han de fer, a casa, a la feina.. Saber a qui ha d’estimar i a qui ha d’odiar. La gent sols pot ser feliç si té les coses clares. Tothom pagaria per tenir les coses clares...
A l’home de la finestra li pareixia grisa una existència així, estava cansat de sentir aquelles coses i hi estava disposat a canviar eixa concepció. S’empassà el cafè, deixa la tassa al rentaplats i s’hi mirà a l’espill. Vestia de negre, amb camisa blanca i corbata grisa, i, per suposat, una sabata de cada color. Comprovà les butxaques. Claus, bolígraf, llibreta per a apuntar els clients, targetes... si, ho duia tot. Respirà fort i sortí de casa
Un cop al carrer, ensumà l’olor a humit que sempre hi feia a les 7 del matí i observà una estona la gent que caminava de camí a la feina, mirant fixament cap al terra per a que rés no els distragués de la claredat de les seves obligacions.
Comença a caminar fins a col·locar-se al bell mig de la cera, on romangué plantat durant un instant, just el temps que fou necessari per a interposar-se entre un homenet i el seu camí a la feina. L’home, completament corbat, caminava ràpidament, mirant sempre cap al terra, fins, que els seus ulls s’hi fixaren en les sabates de l’home de negre, i detingué el seu recorregut.
- Una sabata negra i una sabata marró? –pensa l’home corbat. Lentament aixecà l’esquena amb un gran esforç, al temps que, anava dibuixant un somriure. L’home de negre li donà una targeta, li desitjà que tingués un bon dia i començà, lentament, a caminar en la direcció oposada a la que havia vingut l’home corbat.
L’homenet, completament sorprès, tant per rebre un somriure de bon matí, com per veure un adult vestit amb unes sabates de color diferent, es quedà quiet uns instants, sostenint la targeta a les mans. Al llegir-la, quelcom cridà la seva atenció. Sota el nom, a més del telèfon i l’adreça de correu electrònic s’hi llegia;
“VENEDOR DE CONFUSIÓ”
L’home corbat, ara amb l’esquena completament recta i amb la targeta encara a la mà, començà a córrer cap al nostre amic..
- Perdoni!, que ven vostè exactament? –inquirí, un cop arribà a ell.
- Venc vida.. –respongué somrient- Fins fa un moment vostè tenia clar que havia d’anar a treballar, ara, un cop m’ha conegut, li ha assaltat una curiositat i m’ha seguit. Arribarà tard a treballar, però no li importa. Sols vol saber que és el que venc. Venc exactament açò, quelcom que li faça sortir de la rutina. Sols pretenc exportar una mica de confusió a la claredat de la seva vida.
- Vostè és boig? –preguntà l’homenet, entre sorolles rialles.
- Potser.. però vostè riu –el venedor de confusió obrí la seva llibreta i agafà el seu bolígraf- Vol que li fem un pressupost?”
- Veus!, no puc –vaig esclatar- No puc crear cap història! –m’hi vaig escridassar.
M’hi vaig quedar mirant-me des de la butaca grisa, la de l’estampat hel·lènic, mentre la frustració que provocava la meva incapacitat per crear històries, ocupava l’espai que abans havia ocupat el silenci. Havia perdut la capacitat de veure mes enllà de les coses, d’imaginar que, rere cada fet, hi havia mil històries diferents, i, estirat sobre el divan, em tapava els ulls amb les mans. Tenia clar que mai més podria imaginar i que la meva vida, a partir de llavors, seria grisa i avorrida.
A l’obrir els ulls, veié un home plantat just davant de mi. Vestia de negre, amb camisa blanca i corbata grisa. Duia una sabata marró al peu esquerre i un sabata negra al dret.
- Ara que tens clar el que no pots fer.. puc oferir-te els meus serveis? –digué mentre m’oferia una targeta.
