MAI, MÉS I ALTRES PARAULES VOLÀTILS. (III)

III

“TU”

Verònica deixà la forqueta damunt del plat, creuà les mans davant de la boca, recolzant els colzes a la taula, i es quedà callada durant uns segons.

- Digues –m’inquirí, com si esperés una revelació sorprenent que hagués de canviar el món.

- Que vols que digui? –vaig respondre, totalment descol·locat.

- El que m’has d’explicar, acabes de dir que m’has d’explicar una cosa.. –La resposta em sorprengué, no tant per la resposta en si, sinó per la seva mera existència, ja que no havia sigut conscient d’haver dit rés en veu alta.

- Com!?... No rés, després t’ho contaré. Fes-me memòria. Continua... –vaig optar per guanyar una mica de temps i així evitar dir-li que veia paraules de plàstic formar-se damunt de la gent i caure al terra lentament, sense que ningú li donés la més mínima importància

- Doncs això –va continuar - que apareix ell sol, i comença a dir-me que si podríem quedar, que si podríem anar al cinema alguna dia... i jo, que ja havíem quedat, que estàvem fent-se un cafè... però rés, ell ni cas, així que, com havia de tornar a València, vaig quedar en ell, dic, així no dine sola..

- Si és que... i no vas pensar que això li donaria esperances d’alguna cosa mes? –vaig preguntar, completament integrat a la conversa, després de no haver més paraules a tot el restaurant que un “parla” de plàstic verd al terra que havia decidit que agafaria quan s’ aixecàrem per tal d’anar-nos-en.

- Doncs no, no ho vaig pensar.. jo que vaig a pensar?. Jo també tinc amics nois, tu n’ets un, i no crec que passi rés si quedem per a dinar

- Sí, però tu i jo ens coneguem de fa molt temps, i les circumstàncies son diferents. I quan quedareu, que?

- Això, que li ho conte a la meva amiga, i ella dient-me que estava boja, que no quedés en ell, que estaria comprant-se “gallumbos nous” per al dia que quedarem.. –Li va costar molt pronunciar “gallumbos”, la paraula li feia una gràcia inusual, i l’assaboria abans d’expulsar-la entre rialles.- Total, que quedem. I acabem de dinar i comença a dir-me que si podríem sortir, que si deuríem veure’ns més.. i jo li dic.. be, quedem, però com a amics. –silenci- I va i em solta; jo sols tinc amics, amics xics, jo no tinc amigues!. Serà imbècil! i jo li dic; doncs no m’estranya que no tinguis amigues, perquè no hi ha qui et suporti. I ara pagues! i me’n vaig anar i el vaig deixar allí! –els dos esclatarem a riure de manera incontrolada, i cap dels dos era capaç d’articular paraula. Finalment, fou ella la primera en calmar el riure.

- Serà... Que et sembla?

- Em sembla que mai no has sabut escollir la gent amb la que t’enredes, i molt menys la que “t’agrada” –vaig gesticular les cometes amb els dits.

No havia acabat de pronunciar la frase quan, sobre el seu cap, començà novament el procés. En aquesta ocasió el núvol era d’un gris molt clar, del color dels ulls dels huskis siberians els dies d’estiu, quan miren a l’horitzó enyorant les terres nevades des d’on foren duts. Novament, em va sorprendre molt més l’evocació que feia al meu cap un color, que el fet d’aparèixer un núvol de cotó gris davant els meus nassos. Em vaig quedar mirant el núvol mentre es formava la paraula, encuriosit per saber que hi sortia.

El fum grisós vingué cap a mi, i el vaig ensumar. Feia un olor dolç que em resultava familiar, però que encara avui no soc capaç d’identificar. Passat el fum, aparegué una nova paraula; “tu”, que va començar el seu descens. Ella agafà la copa i se la dugué a la boca just en el moment que la paraula queia, i, aquell gest, provocà l’aire suficient per que, el “tu”, canvies de direcció i aterrés just al costat del meu plat.

M’hi vaig quedar mirant la paraula, mentre ella deixava la copa i tallava una punta d’espàrrec de la font de verdures. De cop, em mirà, i em digué:

- I que és el que m’havies d’explicar, que m’havies dit abans?

- Doncs.. –havia estat tan pendent de la formació de les paraules alienes, que no havia buscat les meves pròpies, i, per suposat, si no se n’havia adonat de l’existència d’un “tu”, color gris-ull de gos, damunt de la taula, no anava jo a fer cap menció al respecte- No ho recorde, quan em vingui ja t’ho contaré.. –vaig advertir una certa decepció en la seva cara, pareixia esperar alguna història extraordinàriament divertida, però ho dissimulà tan mal com jo la meva falta de memòria-

- I tu que?, com va la teva feina avorrida de senyor major? –somrigué.

- Hem estat millor, no t’ho vaig a negar, però de moment el despatx continua viu –Vaig deixar caure, dissimuladament, la mà sobre la paraula grisa. Tenia el tacte dur i suau del plàstic de les joguines dels nens. Vaig estar jugant amb ella mentre li relatava històries de la meva feina avorrida de persona adulta, i ella em retreia que m’havia convertit en el que no volia ser quan estava a la facultat.-

GRAN

Tan bon punt vaig recolzar el cap en el coixí, m’hi vaig adonar que quelcom estrany ocorria.

Sentia com el tot el meu cos s’anava contraient sota el pes de l’aire calent que hi havia a tots els espais buits de l’habitació, tot i que no podria assegura que no fos el pes de l’aire que hi havia a tots els espais buits de l’univers qui pressionava els meus ossos. Els braços anaren encongint-se lentament, escrutats des dels meus ulls cada cop més menuts, a un ritme molt similar del que ho feien les meves cames i, de manera extraordinàriament proporcionada, ho feia la resta del meu cos.

Sense tenir temps a esbrinar el motiu, m’hi vaig quedar reduït a la mínima expressió del que, sols cinc minuts abans, havia sigut.

Un cop finalitzada la minimització del meu esser m’hi vaig quedar quiet damunt el llit, prenent consciencia de la insignificança de la meva existència i aguaitant l’horitzó que, dibuixava la llum del cresol sobre la tauleta de nit que, convertida ara en lluna improvisada, marcava el començament del precipici que havia emergit entre el final del llit i el terra de marbre.

De cop, vaig sentir por d’estar sol dempeus al mig d’un desert blanc format per dunes i muntanyes de llençols de cotó, i vaig començar a caminar, per sobre el llit, en direcció a l’única llum que hi havia a tota l’habitació. Amb la meva nova alçaria, no superior a la d’una encenedor, hi vaig tardar hores a arribar a la tauleta de nit a la que hi vaig accedir gràcies al pont de plàstic en el que s’hi convertí el cable del despertador. Hi estava realment cansat després d’un viatge tan llarg i m’adormí damunt la pantalla tàctil del telèfon, refugiat sota l’escalfor de les quatre capes d’un mocador de paper.

No recorde quan de temps m’hi vaig passar així, però fou un temps proporcional a la meva grandària i, a l’aixecar-me, rés no hi havia canviat. Jo seguia essent minúscul i la resta de les coses que hi havien al món eren massa grans. Tot hem pareixia descomunal. Tot pot superar-te quan mires les coses a sols deu centímetres del terra.

Espantat per si mai tornava a adquirir la grandària que, per la mera costum, considerava normal, vaig sortir en expedició cap al bany a provar si podia recréixer a força d’hidratar-me. Hi vaig caminar durant dos dies proporcionals, i, quan aconseguí encendre l’aixeta fent palanca amb una botella de xampú i després de col·locar el tap a la dutxa, encara faltaven alguns minuts per a que sonés el despertador. M’hi vaig asseure a una pastilla de sabó, mirant absort com, sota els meus peus, s’anava formant un oceà que creava platges de porcellana blanca pels seus quatre costats.

Quan vaig considerar que hi havia suficient profunditat, i després de posar-hi dintre el sabó per tal de fer-ho servir de refugi, m’hi vaig llençar de cap. L’experiment no donà cap resultat. La meva alçada no varià. Resignat, m’hi vaig estirar sobre el sabó, deixant un peu dintre l’aigua mentre em creava un coixí amb els petits braços, i deixí la ment en blanc durant una estona.

Dintre l’aigua tèbia es respirava una pau enorme. Ben mirat, tampoc s’estava tan mal essent insignificant.

Assumides les meves noves proporcions, i arrossegant per la vorera unes sabates de pell, uns vaquers i una camisa, vaig decidir seguir totes les meves rutines diàries.

Dues setmanes més tard, i quasi al mateix temps que sortia el sol l’endemà de la meva minimització, m’hi vaig asseure a una taula per prendre un cafè. Ningú no feu cap tipus de comentari. Tots pareixien considerar normal que aquest matí no fos més que un cinc per cent del que havia sigut el dia anterior. Els meus companys escrutaren les meves noves mides, però no veié, en ells, cap tipus de sorpresa, sols dibuixaren un somriure que, clarament, vaig identificar com un “les coses de Xavi”.

Mentre assaboria eixos somriures benèvols i comprensius, el meu cos adquirí la grandària que, pel que pareix, li corresponia. 

Potser és la gent que m’envolta qui em fa gran.

MAI, MÉS I ALTRES PARAULES VOLÀTILS. (II)

II

“SUSHI”

Mentre Verònica seguia explicant la història del noi del curs, i un “parla” inert seguia sense pronunciar al sòl del restaurant, vaig veure que la cambrera s’acostava a la taula amb el plat de sushi que havia demanat. M’hi vaig quedar mirant la paraula al terra, més preocupat, si he de ser sincer, per si la cambrera s’esmunyia al trepitjar-la, soltava el plat que duia i havia de seguir esperant el peix cru, que per si el vocable es feia malbé.

El mot en si, un cop al terra, em produïa una certa indiferència.

La cambrera trepitja, amb el tacó de la sabata, la “ela” del “parla”, però, estranyament, el seu tacó tocà terra, com si la paraula no hagués estat mai allí, i deixà el menjar a la taula.

- Gràcies. –vaig dir-li a la cambrera, sense aixecar els ulls de la paraula que romania allí, recuperant, lentament, la forma que hi tenia abans de ser aixafada.

 - mmm... que bona pinta.. me’n donaràs un poc? –Verònica interrompí el seu relat.

- Si et portes be... ja veurem. –vaig somriure- Be, i com vas acabar en ell?, vas acabar rendint-te a les seves insinuacions?

- Calla –digué satisfeta, convençuda que no havia perdut ni per un moment el fil de la conversa-, al final, li envie un missatge, però que no li l’envie a ell per ser ell, sinó perquè ell era l’únic de tots els del curs que tenia el telèfon, perquè, com que havia d’anar a València, li vaig dir que avisés a la resta de gent i quedàvem tots per prendre alguna cosa....

Seguí parlant mentre jo continuava pendent de la paraula. No entenia com si, la cambrera l’havia travessat amb el taló, havia tornat a la mateixa forma que tenia abans,  recuperant la seva aparent durícia de joguina infantil. Vaig allargar una cama tractant d’acostar-la, però estava massa llunyana com per a poder-la agafar sense que ningú se n’adonés.

En eixe moment mentre jo pensava com feia per apropar-m’hi, i, aquest cop damunt del Son-goku, aparegué un altra bola de cotó de sucre. Era quasi idèntica a la de la noia, però aquesta no era verda, era roja. Era del color  roig que apareix a la cara dels nens quan les mares els empaiten preparant alguna malifeta, emocionat al mateix temps que avergonyit, i novament em vaig sorprendre al veure un color associat a una imatge tant concreta. Mentre jo seguia assentint amb el cap i escoltant de fons que el xic aparegué sol, perquè no havia avisat a ningú tot i que, a ella, li havia dit que avisaria tothom, el fenomen seguí el seu procés.

La bola de cotó de sucre es convertí en fum que travessa la tristor que desprenia la noia i, d’ella, aparegueren dues paraules; “explicar” i “cosa”.

Les paraules començaren el seu pausat descens cap al terra, mentre jo tractava d’entendre, d’una banda, perquè Verònica havia acudit sola a fer-se la cervesa sabent que el noi se’n duia alguna entre mans, i d’altra, perquè havien aparegut dues paraules en lloc d’una.

Explicar. Cosa.

Repetia les paraules de manera inconscient, mastegant-les amb desgana, com quan vols de desfer-te del xiclet i no trobes una paperera.

Explicar. Cosa.

- T’he d’explicar una cosa. –vaig dir, de manera tan taxativa com inconscient.

Les paraules, que queien per davant de la cara del noi, explotaren sense fer major soroll que el de l’explosió provocada per una bombolla de sabó quan tractes d’agafar-la amb les mans i es convertí novament en fum, molt més lleuger que l’anterior que, ràpidament, desaparegué engolit per l’aparell d’aire que hi havia al sostre.

MAI, MÉS I ALTRES PARAULES VOLÀTILS. (I)

I

“GOKU”

Asseguts a la taula del restaurant, repassàvem, entre sorolloses rialles, les aventures d’una època a la que érem més joves, més inconscients, i -qui sap si- més feliços. Recordàvem, com si fos ahir, la cafeteria del Babel, l’escaló del Max-Max i els viatges de la Renfe. Rèiem amb melangia com si, amb l’acabament de cada història, se n’adonarem, de cop, que ens fèiem grans i cada so del riure ens colpegés amb un fort colp de realitat.

A la taula del costat, una parella, ja a les acaballes d’un sopar que nosaltres acabàvem d’iniciar, compartia un tiramisú. Tot i estar absort en la meva conversa, no podia evitar, de tant en tant, que els meus ulls es posessin en ells. Ella era menuda i molt jove. Duia el cabell exageradament curt i tenia un posat trist, com si dugués tota la vida preparant aquell sopar i les coses no estiguessin sortint com volia. Ell, en canvi, pareixia sortit d’un còmic manga. Tenia les faccions de la cara molt marcades, el monyo molt curt per un costat i a l’altura del muscle per l’altre i duia un piercing al centre del nas, com els que duien els bous que arrastraven els carros. Menjaven lentament, respectant un silenci quasi reverencial i amb prou feines es dirigien la mirada.

Mirava fixament aquella arracada, i quasi menjava amb ells aquelles postres, quan em reclamaren des de la meva taula.

- Xavi!, que passa?, m’estàs escoltant?

- Si, continua.. –no paregué quedar satisfeta amb la resposta-

- Vinga va, conta-m’ho, que et conec.. on se t’ha anat el cap? –Verònica girà el cap al seu voltant, buscant on podien estar els meus pensaments, i reparà amb el posat del noi assegut a la taula del costat. S’acostà al centre de la taula i abaixà la veu per tal d’evitar que ens escoltaren- és la xica eixa i el Son-goku?.

- Sí –vaig dir dibuixant un somriure per la comparació- duen quasi deu minuts sense dirigir-se la paraula.

- No tindran rés que dir-se –sentencià-

- Crec que es just el contrari, pareix que tinguin tantes coses que dir-se que no poden dir-se rés. Però deixa’ls, continua...

- Ara ja no sé que estava contant-te...

- Els “gallumbos nous”...

- Es cert –i continuà el relat de les seves desventures amoroses com si mai hagués sigut interrompuda.

Seguí contant la historia del xic que conegué a aquell curs que no li havia servit per a rés més que per a obtindre dues dècimes a les oposicions a professora de F.O.L. i per a conèixer a eixe esser estrany, amb qui s’enredà en un sopar, que al principi li agradava i que, al final, no hi havia manera de llevar-se’l de damunt.

Mentre ella profunditzava en la història i es cargolava amb la seva mala sort amb els homes, els meus ulls, inconscientment, anaven i tornaven a la taula de la parella. Feia estona que no els quedava menjar i el silenci que hi havia a la taula ressonava tant fort que quasi no em deixava escoltar la meva pròpia conversa.

Llavors ocorregué.

Damunt del cap de la noia trista, aparegué un minúscul nuvolet d’un estrany color enverdit i de la consistència del cotó de sucre. Ningú paregué reparar en l’existència del nuvolet, i jo, tractant d’evitar que ningú se n’adones que jo me n’havia fixat, mirava de reüll el cotó verd, mentre assentia amb el cap, no per mostrar conformitat amb el que escoltava, sinó per convertir en conversa el que no era més que un monòleg sobre la solitud. El núvol es contreia i s’estirava, convertint-se, cada cop més, en una espessa taca de fum d’un color que, si be una mica més clar, no sé per quin motiu, em recordà al color de la menta els primers dies de sol de la primavera en el que mostra l’esperança de deixar enrere el fred. No entenia per quin motiu assimilava eixe color a una imatge tan concreta, però aquella fou, exactament, la visió que em vingué al cap.

De cop, el fum, com empès per un vent fort -e inexistent a un local tancat-, sortí disparat en direcció al Son-goku, que ni se n’adonà del cotó verd i desfet que s’esvaí entre el seu pearcing d’oví i el seu cabell indecís, i, allí on hi havia estat, quedà, flotant a l’aire, una paraula; “parla”. El mot quedà suspès damunt el cap de la noia, i, poc a poc, caigué trontollant-se amb la cadència hipnòtica d’un floc de neu vist des d’una finestra, lliscant pel muscle i el braç de la noia fins quedar estesa al sòl de marbre blanc, entre la seva taula i la nostra. Tot el procés, des de l’aparició del núvol fins la mort de la paraula, no durà sinó unes mil·lèsimes de segon.

La paraula, completament inert, tenia la grandària de la palma d’una mà, pareixia feta del plàstic dur que s’utilitza per a fer les joguines dels infants, i estava formada per lletres minúscules i rodones, com sortides dels quaderns de cal·ligrafia. 

Recorde que, malgrat l’estranyesa que em produí tot el procés, em resultà d’una certa normalitat que fos tan rodona, i vaig pensar que si d’infants les escrivíem així, era perquè sabíem que, tard o d’hora, acabaríem posant-nos-les a la boca, i que, ja d’adults, sempre les fèiem llargues i punxudes per a evitar haver-les de pronunciar.

A.B.C. i tot el que ve darrere.

Els membres del Tribunal em miraven inquisidors mentre el meu cos repetia de memòria les conclusions que havia preparat els dies anteriors i responia per inèrcia les preguntes que em formulaven a l’examen més dur de la meva vida. El meu cervell, havia quedat fora de la Sala, assegut a la cadira de la sala de reunions del col·legi d’advocats, mirant fixament el maletí on havia llençat el telèfon que, en silenci, no parava de sonar.

De cop, un dels membres del Tribunal digué “gràcies” i, el meu cos, entenent que l’examen havia acabat, sortí disparat, recollí les meves pertinences i emprengué el camí a la recerca de l’abraçada que necessitava. El meu cervell seguia buscant l’explicació racional que sempre necessitava per a entendre les coses i que, a hores d’ara, encara no ha aconseguit trobar.

La tarda fou estranyament tensa i silenciosa. Hi estàvem tots, a excepció teva, i ningú era capaç d’articular paraula, com si tots esperarem que, com sempre, fossis tu qui comences les converses. De tant en tant fèiem algun petit comentari, però sempre, als segons, repreníem el silenci.

Ja a casa, el silenci ressonava tan fort que no em deixava dormir.

El meu cervell, enfadat, et maleïa contínuament mentre seguia buscant eixe motiu que tant necessita i que sap que mai trobarà. No podia perdonar-te el que havies fet. No podia perdonar-te que ens deixares a tots d’aquesta manera. No podia perdonar-te que no haguessis pensat en la gent que s’hi quedava. No podia perdonar-te eixe silenci brutal.

I de cop, com un resort, recordà que l’ultima cosa que et digué fou “ho lamente, però aquest matí no puc”.

Fou llavors quan se n’adonà que no hi haurien més “Benitos”, ni més acudits d’Eugenio, ni més política, ni mes Mahous dominicals, ni més palmades a l’esquena, ni més pessics al cul, ni més rialles incontrolades, ni més panxes, ni més “gordos”, ni més “fartaes”, ni més dianes, ni més gin-tònics, ni més “imbècils”, ni més abraçades agòniques, ni més braços al coll dels que em deixaven sense respiració . A partir de llavors no hi hauria rés mes. A partir de llavors sols hi hauria silenci.

I comprengué que el que mai no et podria perdonar era no tenir més remei que trobar-te a faltar. 

Trobar-te a faltar per sempre. 

Trobar-te a faltar... però “mOlt!”

I de cop i volta, sol i en silenci, trencà a plorar.

quaranta-quatre

Vet aquí que hi havia una vegada un nen que mai no acabava les coses.

Gaudia d’una manera inusitada de tots els començaments, però sempre, al poc temps d’iniciar qualsevol cosa, perdia tot l’interès pel que estava fent, i, simplement, deixava de fer-ho. No li importava mai que rés del que comencés es quedés per acabar. No li provocava cap plaer acabar quelcom, sols gaudia de la il·lusió i el nus en l’estomac que li suposava afrontar una nova tasca, per simple que aquesta fos.

Els seus pares es desesperaven amb ell. A tots el àpats quedava menjar al plat. Sempre s’asseia a la taula, admirant tots els aliments i desitjant tastar-ho tot, però sols cinc minuts després de començar a menjar s’avorria de fer-ho i es deixava la resta. Els seus pares, preocupats per la manca d’interès del nen en la seva alimentació, li treien un plat nou cada cinc minuts, per tal que, d’eixa manera, el nen fes un àpat complet.

Fora de la taula, les coses no eren massa diferents. Sempre tenia l’habitació mitjanament endreçada, però mai no l’endreçava del tot. Cada mati, al aixecar-se, feia la meitat del llit, i deixava el jersei –o els pantalons, segons el dia- perfectament doblegat sota el coixí.

Com tots els nens de la seva edat -i de la seva època- havia fet un munt de col·leccions de croms. Havia comprat croms de les Tortugues Ninja, de Bola de Drac, de Batman... però cap d’elles no havia sigut mai completada. De fet, la de Batman estigué quasi apunt d’acabar-la, però, a falta sols de cinc, l’àlbum va perdre tot interès. No li va importar el més mínim quedar-se sense descobrir com seria el numero quaranta-quatre, anomenat “Batman y Vicki observen la caiguda final de Joker”, sols podia pensar en comprar un sobre per iniciar la col·lecció de jugadors de futbol de la temporada 1990-1991.

Amb el temps, el nen va créixer, però no canvià. Deixà enrere classes de solfa, de guitarra, de dibuix.. Senzillament, s’avorrí. Tot ho començava amb molt d’interès, convençut en haver trobat allò al que voldria dedicar-se de per vida, però sempre, sempre, se’n cansava i passava a altra cosa.

A les prestatgeries de sa casa, s’acumulaven llibres que mai no havia acabat de llegir. Tenia infinitat de novel·les començades, però no sabia com acabaven cap d’elles, i, si alguna la convertien en pel·lícula, anava al cinema a veure-la, però sempre s’adormia a la meitat. Començà a escriure un blog, però de cop i volta, sense que ningú se n’adonés, s’avorrí i deixà d’escriure.

Lògicament, les seves relacions també es ressentien de la seva manera de ser. Acabada la màgia del primers instants, un cop aconseguit l’amor d’una noia, se’n cansava d’ella i, sense cap explicació ni motiu, la deixava per tornar a iniciar una aventura amorosa amb altra noia.

Ja d’adult, les coses no canviaren. N’estava avorrit de la seva feina. Li cansava fer sempre el mateix, anar cada mati al mateix lloc, seure a la mateixa cadira.. però havia maurat, i n’era conscient que no podia deixar de fer-ho, que li calia la feina per a poder sobreviure. Malgrat tot, sempre que mirava per la finestra del seu despatx, somiava en tornar a començar. Una feina nova. Un lloc nou. Una vida diferent.

Un mati, a l’aixecar-se.................

TEMPS

Al poc temps de seure davant l’ordinador, sortí del seu despatx i deixà caure la carpeta groga damunt una de les muntanyes de papers que hi havia sobre la meva taula.

- Fes-li un cop d’ull a açò, i comprova si estan ben calculats els interessos de la sentencia o si hi ha que seguir reclamant.

- No puc. He d’acabar aquestes conclusions, he d’enviar una proposició de prova per a presentar-la aquest matí i m’he de mirar aquest expedient per veure com l’enfoque. No tinc temps.

- Doncs busca’l. –Fou l’últim que digué abans de donar mitja volta i tornar a tancar-se al seu despatx.

Després de remenjar tots els papers que ja quasi vivien, donat els temps que hi duien, damunt de la meva la taula, vaig obrir el primer calaix, on va a parar tot allò que no va enlloc, però rés. Ni a la capseta dels clips, ni entre les grapes, ni sota un cd. El rellotge de l’ordinador marcava les 9:18 i, a tota la taula, calaixera inclosa, no quedava un sol segon.

Registrí a consciència l’armari que hi ha a la meva esquena. Hi vaig trobar expedients oblidats, sentencies per executar, lleis derogades i retalls de premsa que hi feien referència, sempre de manera indirecta, a feina feta per mi. Però temps no, allí tampoc quedava un sol minut.

A la resta del despatx tampoc li quedava ni un hora. Vaig buscar a les papereres, sota les taules, entre les fulles de les plantes... però no serví per a rés. Sols vaig poder recopilar uns quants segons que algú deixà oblidats a l’armariet del bany entre els productes de neteja.

Desesperat, abandoní el despatx i sortí al carrer. Vaig entrar a la cafeteria de sempre, a preguntar a la taula de les dones que s’hi passaven els matins d’on treien el temps, però, en eixe moment, justament, no hi havia ningú.

M’hi vaig esperar a la farmàcia durant 10 minuts, abans que m’atengueren. Estava completament convençut que allí en trobaria. Si ho cura tot, sens dubte, devien vendre’l allà.

- Teniu temps? –preguntí a la farmacèutica.

- Doncs, la veritat és que no massa. –respongué.

Vaig sortir de la botiga maleint la meva mala sort. Si en tenien poc, segur que el vendrien amb recepta mèdica, però, irònicament, no tenia temps per a anar a urgències a demanar que me’n receptaren.

Pareixia que a tota la ciutat no hi quedava un sol moment. Derrotat, decidí prendre un cafè abans de tornar a la meva feina. Em vaig asseure a la barra. Al poc, un home vestit amb americana i corbata negra, s’assegué al meu costat. Saludà al cambrer, deixà una cartera de pell damunt la barra, entre ell i jo, i s’apropà a mi. Mirant sempre de reüll la porta, em murmurà que havia estat seguint-me des que he sortit de la farmàcia, que sabia el que buscava, i que, si seguia interessat, ell en tenia, però no era barat. No em vaig atrevir a preguntar-li d’on l’havia tret, em vaig limitar a treure tots els diners que tenia i deixar-los damunt la barra. Els va contar i em digué que, amb això, tenia, com a molt, per a un hora i mitja. Introduí la mà a la cartera de pell, i tragué, dissimuladament, un paquet embolicat en paper de periòdic, que deixà, sempre mirant de reüll la porta, damunt les meves cames.

- Vés amb conte amb que fas d’ell, que enganxa molt. –digué abans d’anar-se’n.

Dos minuts més tard, vaig tornar al despatx. El rellotge de l’ordinador, l’únic que hi ha al meu abast, marcava les 10:07, quan tornà a sortir del seu despatx per a anar a esmorzar.

- Ja has trobat temps? –Vaig vacil·lar durant uns instants amb la mà a la butxaca, acariciant amb la punta dels dits el paper de periòdic, abans de respondre.

- No, però ja veuré com m’ho faig.

Sortia del despatx passades les tres de la tarda, amb la feina feta i els interessos calculats. En menys d’un hora havia dinat, després de caminar cinc minuts fins a casa y escalfar, durant uns segons, el menjar que havia deixat preparat la nit anterior.

Vaig trencar el paper de diari que envoltava el paquet, i quelcom invisible sortí del seu interior. Tota la casa pareixia més il·luminada, més alegre, més viva. Estiguí prop d’un hora assegut al sofà, permetent que, per fi, Juan José Millás comencés a explicar-me el que sabia dels homenets. Després, vaig sortir a fer un tomb per la ciutat que tant coneixia, però que, en eixe moment, no sé per quin motiu, pareixia diferent. El sol es reflectia a les parets dels edificis, que transmetien la seva escalfor a la gent que hi passava. La gent vestia xandalls, somreia i es saludava. Jo no anava enlloc, sols caminava a pas lent, meravellat per la quantitat de canvis que advertia des de la mateixa porta de ma casa. Vaig trobar botigues noves amb aparadors perfectament arreglats, parcs plens de nens i gossos, vaig arribar a aturar-me a trobar l’olor que sortia per les portes de tendes de queviures. Quan m’hi vaig adonar, havia caminat durant vint-i-set minuts. Sols me’n quedaven cinc, i vaig començar a córrer cap a la cafeteria on m’havia trobat a l’home de la cartera de pell. Quan hi vaig arribar, únicament em quedaven segons. El vaig trobar assegut al mateix lloc, llegint el diari. M’hi vaig acostar i li vaig murmurar;

- Necessite més.-ni tan sòl apartà la vista del diari per a respondre’m

- Per a avui ja no en tinc, torna demà. –Vaig trigar uns instants a reaccionar i preguntar-li el que duia pensant durant l’última hora i mitja.

- Podries aconseguir-me temps que pugés compartir amb qui volgués? –aixecà la vista del periòdic, em mirà i somrigué.

- Sí, però eixe no pots pagar-lo.

COS

Definitivament, el meu cos no es fia de mi.

Últimament el trobe envaït per una estranya gelosia. Un cop vaig dir-li a un amic que estava fent-se major, que estava per a llençar al fem i comprar-me’n un de nou i crec que ho va escoltar. Des de llavors, la nostra relació està estranya. Pareix que no ens entenem, no estem tan compenetrats com ho estàvem abans. De fet, duem de uns dies que, ni tan sols, estem desperts a la mateixa hora. Es passa tots els matins despert, mentre jo, mig adormit, em deixe portar., y després es passa la nit dormint, mentre que jo, despert, no faig més que donar voltes al llit. Però, malgrat tot, sempre hem estat junts. No em recorde sense el meu cos, i, n’estic segur, el meu cos no es recorda sense mi.

És cert que, d’un temps a esta banda, el tinc bastant desatès. He tractat d’explicar-li que no tinc massa temps per dedicar-li, però que sempre intente cuidar-lo tan be com puc, al cap i a la fi, no tinc altre cos més que aquest. Em sembla que, a ell, no li pareix suficient.

Sap que, en algun moment, he desitjat altres cossos, i, en algun cop, fins i tot, he estat temptat d’emprovar-me’ls, però mai en torbaré cap en el que tingués tanta unió com amb aquest. A més, ja fa un temps que no he desitjat cap altre cos, per això no entenc a que ve açò ara.

Malgrat tot, creu que l’enganye. Creu que no és normal que arribi tant cansat per les nits. Jo li he explicat que, últimament, duc mala vida, que tracte d’acomplir amb tothom i, que entre la feina, els amics, les classes i les històries, estic esgotat. Però no em creu.

Fa unes setmanes es va enfadar amb mi, i em va muntar una escena a casa. Un divendres a la nit, després d’un dia de bojos, al tornar a casa, es deixà caure sobre el llit i no em va respondre. Jo, per tractar que em digués alguna cosa, li vaig explicar que havia anat a un concert d’Ariel Rot per veure a un amic, però com no vaig poder dir-li cap cançó de les que havia cantat aquest, va pensar que li mentia. Li vaig contar que en el restaurant es van retardar i que, en arribar al pub, ja havia acabat. Fins i tot li vaig ensenyar una foto que em vaig fer amb Ariel, però amb tot, crec que no s’ho va arribar a creure.

No entenc que, el meu cos, pugui estar-hi gelós. Me’l duc enrere a tots els llocs i, malgrat això, ara m’espia.

Aquesta nit, mentre dormia, ha sortit de mi, i n’ha deixat una resta a la parpella. D’aquesta manera pot veure tot el que faig i tot el que veig, al mateix temps que jo ho faci o ho vegi. Creu que no me n’he adonat, i jo faig com si no ho hi tingués rés, però és incòmode. Aquesta tarda, mentre feia la compra, observava a tot aquell que saludava. Els repassava de dalt a baix, com si busqués quin és el cos amb el que pense substituir-lo, i, si jo em parava massa estona, s’enfadava i em ressecava l’ull.

Estic tractant de fer vida normal, que se n’adoni, amb la seva càmera - espia que tot son imaginacions seves, que vegi, per ell mateix, que, certamen, si no li faig més cas és perquè no tinc temps.

Aquest matí, l’he tingut treballant davant l’ordinador. Crec que, en algun moment, ha arribat a adormir-se de tan avorrit com estava, però, quan s'ha despertat, ha estat pendent de la pantalla, i jo, dissimuladament, he hagut d’apartar-ho perquè no em deixava veure el que escrivia.

Malgrat que tracte de fer vida normal per a que no se n’adoni que sé que està, n’estic un poc més pendent d’ell. Avui li he donat tot allò que m'ha demanat, i no ha sigut poc. Li he donat xocolata, formatge i, fins i tot, li he comprat un paquet de pipes. Crec que caldria que deixés de consentir-li-ho tot.

M’acaba de donar una punxada a l’ull. Crec que s’ha despertat i s’haurà adonat que estic parlant d’ell. Serà millor que pari, no vaja a ser que s’enfadi.

BLANC

 

El blocaire s’assegué davant l’ordinador i afrontà la seva por al full en blanc. Feia setmanes que no escrivia rés, i, malgrat allò, no sabia sobre què fer-ho. Durant aquest temps, li havien contat diverses històries, però no es decidia a exposar-ne cap. Li rondava parlar del cap de setmana que havia passat sense aigua per un problema en les canonades de la finca..

“El ganivet que no tallava, resignat, tractava de pelar la poma. Sabia que era una batalla perduda, que mai podria llevar-li la pell, i, tot i ser conscient que era un repte que no podria superar, s’esforçava, com no ho havia fet mai abans. Feia temps que esperava una oportunitat com aquella. Fins llavors, sols l’havien fet servir per escampar mantega i melmelades al desdejuni d’algun diumenge. Sempre havia viscut al fons del calaix, quedant relegat a feines sense importància i somiant en tallar un entrecot poc fet a un sopar amb amics.

Escoltava, dintre la pila, les rialles i les burles del ganivets afilats, que durant dies, havien anat emprant-se fins quedar ell sol al calaix. Tots ells romanien bruts, sense que ningú pogués fregar-los. Feia dies que no es podia utilitzar l’aigua, i, per no molestar a la cosina-veïna, la brutícia anava acumulant-se. La roba esperava dintre la llavadora oberta que algú pitgés el botó que la submergís en aigua neta. Una camiseta interior apuntava una màniga per la porta oberta, tractant d’esbrinar la causa de tan llarga espera. Al bany, la situació no era molt millor.

- Mireu!!, si hi ha més de mitja poma en el plat!!... –el ganivet del mànec de fusta, dintre d’un got, també brut, damunt de la bancada, posava al dia als seus companys, entre sorolloses rialles.

Finalment, el ganivet que no tallava, caigué esgotat dintre del plat, damunt d’una muntanya de restes de la destrossada poma..”

Però era una història que no contaria perquè pensava que no interessaria a ningú. Després de dues setmanes, es veia en l’obligació de parlar sobre algun tema més profund. Podria contar graus insòlits de felicitat que havia vist i que sabia que mai assoliria..

“Les sabatilles a quadres marró i grises d’anar per casa lluïen un posat més que orgullós, passejant per la cera als peus de l’avi que havia sortit a comprar el pa. Mai havien fet un viatge tant llarg, i miraven a tot arreu per tal de no perdre’s una sola de les meravelles que amagava aquell món desconegut que sols havien vist des del balcó. El batí, en canvi, sentia una mica de vergonya, al ser observat per tanta gent, i, a més, sentia picor per culpa de les molles de pa que anaven caient-li a sobre.

L’home de la gorra, xiulava i saludava a tothom. Sí, tots l’observaven, però li tenia igual. N’era conscient que vestia més còmode que tots nosaltres, i ens mirava la roba com si li estranyés que poguérem sortir de casa amb unes incòmodes sabates de pell.

Quan arribà a la meva altura, s’ajustà la gorra, somrigué, digué bon dia, i continuà el seu camí...”

però no volia parlar de coses que envejava. No es veia amb cor d’afrontar històries dures sobre relacions humanes..

“Un calfred recorregué el taulell  del bany al ser esguitat per la gota d’un líquid que no reconeixia. També era transparent, però estava massa salat per a ser aigua que s’havia escapat de la pila. Tampoc era condensació del baf de la dutxa, no estava suficientment calent. A més, sols s’esquitxava de baf un cop al dia, i eixe dia ja ho havia fet.

Mirà al seu voltant i veié que no era l’únic que estava mullat per aquell líquid estrany, i tingué por de mirar amunt per saber des d’on havia caigut...”

i pensava que, si havia de parlar de relacions, seria molt millor parlar de primers amors, d’eixos que et marquen per sempre.

“Assegut de cap de taula a la seva trona, mossegava el seu xuclador mentre observava aquella nena asseguda al seu carro jugant amb un Goofy que parlava. Ella no l’havia vist i s’entretenia prement l’estomac del seu peluix. Ell, al costat de son pare, mirava de reüll els pares de la nena, que estaven asseguts a l’altra punta de la taula, i que li feien gestos a son pare, reien, i deien paraules que no entenia.

- Com d’aquí uns anys vingui un diumenge i em presenti al teu fill... tindre’m paraules tu i jo.

De sobte ella el mirà i somrigué. S’aixecà del carro i començà a caminar cap a ell. Ell es posà nerviós i esclatà a riure, mentre ella, s’apropava caminant lentament, trontollant-se, segurament, per la incomoditat dels bolquers. Quedà plantada al seu costat, però ell no la mirà, li estirava la camisa, però ell no li feia cas.

Assegut de cap de taula a la seva trona, mossegava el seu xuclador, mentre observava aquell Goofy que parlava assegut a un carro de nena...”

I no li apetia massa contar el seu dia, perquè, si s’havia decidit a escriure, era, precisament, per a deixar de pensar.

“Les campanes de Dolores, que durant l’últim mes s’apropaven i s’allunyaven, tornaven a repicar amb força mentre, a la porta de l’església, o rere un cafè,  criticaven, novament,  el govern de Mèxic. Altre cop es tornaven a repetir les mateixes històries, i, altre cop, li relataven noves mentires. N’estava fart, sabia que era el moment de la revolta, però ella, malgrat tot, malgrat ser la portadora de les noticies, creia millor posposar la revolució a l’espera d’esdeveniments..”

Llavors ho comprengué. No podria parlar de rés. No podria contar rés. Tot el que havia passat últimament, de cop, cobrà sentit. Descobrí que totes les històries, les grans, les realment importants, encara estaven per escriure, i entengué que cap d’elles podrien ser escrites per ell sol. Decidí que no escriuria un sol mot, i que publicaria una entrada en blanc. Somrigué i, després de no publicar rés, apagà l’ordinador.

CUPIDO

 
Assegut al primer banc de l’església, Cupido mirava de reüll el taüt que contenia el Romanticisme. Li havien encomanat la difícil tasca de dir unes paraules al seu funeral, i, tot i que duia tota la nit rumiant-ho, no se li havia acudit un sol mot amb el que acomiadar-se del seu amic.

Feia un parell de dies, l'havien trobat mort a un plaça d'Alzira. El guàrdia civil del Jutjat número tres, a l’entrar a treballar, el trobà estès al terra damunt d'una pintada. Els forenses dictaminaren, sens dubte, que havia mort per causes naturals, i que es devia a un atac de cor. Per la seva ubicació, no fou difícil trobar un jutge que alcés el cadàver.

Havia pensat en parlar sobre el que va sentir quan, feia un parell de dies, li cridaren per a dir-li que el Romanticisme havia mort, però se sentia massa culpable per a fer-ho. Tenia l’absolut convenciment que n’era responsable del que havia passat, i que, si be la mort havia sigut natural, l'atac de cor l’hagués pogut evitar.

El 14 de febrer, prop de les dotze de la nit, després d'un llarg dia de feina, Cupido entrà trontollant-se al bar de la Plaça del Sufragi d'Alzira. Ningú es fixà en que sols era un nen vestit amb uns bolquers, ni en el seu monyo ros recargolat, ni en l'arc i les fletxes que duia enganxades a les ales, ni tan sols en que tenia ales. El seu grau d'alcoholèmia convertia, tot allò, en secundari. S'acostà a la barra, completament begut, i demanà una copa. El cambrer es negà a servir-la, i començà una acalorada discussió que acabà en una forta baralla. El cambrer, molt més fort i gran que no Cupido, el tragué al carrer entre crits i espentes. Els veïns no tardaren a sortir als balcons per veure que succeïa. Cupido, ja allunyat del bar, continuava proferint insultats cap al cambrer, que, des de la porta, l'amenaça amb un pot de pintura blanca que havia sobrat de l’ultima reforma. Des d'un balcó, una dona de certa edat li recriminà la seva actitud; 
- No veus que sòls és un nen?
-Senyora!, vostè no s'hi fiqui..
En eixe moment, una fletxa el colpejà. Des de l'extrem de la plaça, a traïció, Cupido, l'havia disparat. La ferida no era profunda, però era suficient.

No podia assegurar-ho, però tenia el convenciment que havia sigut el cambrer que havia fet la declaració d'amor que el Romanticisme tractava de tapar amb el seu cos inert, i tenia el convenciment que, llegir eixa declaració, era un cop massa dur per al seu dèbil cor. Si parlava sobre el que sentia per la seva mort, tothom l'assenyalaria com a responsable.

Decidí que seria millor recitar algun dels seus poemes favorits, quelcom de Bequer, de Byron, de Goethe.., just al moment en que, el capellà, li feu un senyal per a que pugés. 

Agafant amb les dues mans el faristol on estava el micròfon, mirà a tothom i quedà completament en blanc. Després d'un llarg silenci, sòls encertà a dir;

- Per a mi, era un món. El volia més que un tonto a un llapis.

DOLORES

Després d'un any entrant quasi tots els dies a aquella habitació, era el primer cop que m'aturava a mirar les antigues lletres de canvi que, emmarcades, havien convertit en quadre. Assegut a la taula de la sala de reunions, on tanta gent m'havia contat els seus problemes esperant que jo els solucionés l'embolic en que s'havien clavats ells sols, les vaig mirar i vaig pensar, per un instant, si, abans de convertir-se en quadre, havien desenvolupat la seua funció.

El sol es colava per les escletxes de la cortina veneciana que colgava per la finestra i dibuixava barrots horitzontals a les parets, fen-la parèixer una mena de presó de llum. Mai l'estància m'havia paregut tant depriment, potser sempre ho havia sigut, però mai, fins ara, m'havia fixat en ella. 

Mentre ens contaven històries sobre els mals de la humanitat, sobre la difícil situació que tocava encarar, i sobre totes eixes coses que, de tant escoltar-les, perden transcendència, la meva companya em mirà, i esbossà un somriure. Durant uns segons, em vaig imaginar l'orla de la promoció del 32 colgada darrere de la meua taula, sempre plena de muntanyes de papers desordenats d'una manera coherent. Satisfet per eixa imatge, li vaig tornar el somriure. Les campanes de Dolores, tocant 12 vegades, em despertaren de l'estat d'abstracció, just en el moment en que acabava el seu discurs i es feu un incòmode silenci. 

Sortint de la sala, un crit retrunyia al meu cap; "¡Viva la Virgen de Guadalupe!,¡muera el mal gobierno!". 

Qui sap si assistíem al començament de revolta.

SKUNKFUNK

Amagat dintre de l'armari, Skunkfunk, esperava el moment apropiat per a sortir. Estava nerviós, quasi excitat, entre la por de no encaixar i les ganes de veure-li la cara de sorpresa. Contava els segons que faltaven per a que aquella porta s'obrís, i s'enfrontés directament a ella. S'havia embolicat en paper de regal, però havia fet petits forats per a poder veure. No volia perdre's la brillantor als seus ulls al moment de descobrir-lo.

Des del seu amagatall, el sentia trafegar amunt i avall pel corredor, preparant el terreny. L'escoltava cantar aniversari joiós i, a ella, entre rialles, fer un soroll estrany, que identificà com un bufit. Després, sorolls de papers i exclamacions de sorpresa. Ja estava tot. El pla traçat, poc a poc, anava sortint. S'havia acabat el pastís, i havia caigut en el parany de creure que, el segon regal, encara no havia arribat.

El segon regal era ell, tot i que era el principal. Durant tota la setmana anterior, l'havien estat buscant. Havien recorregut infructuosament diverses tendes de Xàtiva, Alzira i Alcoi, abans de, finalment, trobar-lo a Valencia amagat entre les prestatgeries d'una tenda oficial. S'havien posat moltes expectatives en ell, i li preocupava molt que tota aquella responsabilitat li vingués gran.

De cop, els escoltà als dos pel corredor. Havia arribat el seu moment. S'estirà tot el que pogué per tal de no tenir ni una arruga. Però alguna cosa fallava, no estaven a l'habitació, els escoltava a la cuina. Quelcom anava malament, i, Skunkfunk, es posà nerviós. S'acostà a la paret del fons de l'armari, tractant d'averiguar que estava passant, tractant d'escoltar el sant i senya, i, de repent, la porta de l'armari s'obrí.

Borrosa pel contrast de llum, després de dies a l'armari, la trobà dempeus. No li donà temps a veure-li la cara de sorpresa, ni a dir les paraules que duia dies pensant i que serien recordades per sempre.

Ella tampoc no digué res. Amb una mà, agafà el paper i el despullà. Fou ell, i no la responsabilitat, qui li vingué gran.

POPOTI

- Et deixe a la porta i busque un lloc per a aparcar.

Passades les 23:00 de la nit del dia de reis, després de 200 kilòmetres de cotxe, de regals, de menjar, de petons, abraçades i de "a tu que tan dut", arribàvem. La nit ja feia hores que havia vençut al dia i escampava la seva foscor, sols interrompuda pels fanals del carrer. Ja no quedaven més rastres dels mags d'orient que caixes de cartró recolzades als contenidor de reciclatge que esperaven, buits i en va, que algú les hi introduís.

Un cop acomiadat el cotxe fins l'endemà, de camí a casa, espantada i amagada darrere un poal de brossa, la vaig trobar. Es notava que no l'havien tractat be. Tenia les fulles musties i la terra seca, però estava en bon estat. Això sí, al fem. Em vaig quedar quiet, mirant la planta fixament, pensant si devia o no dur-me-la a casa. Ràpidament, el dimoniet s'assegué al meu muscle dret. L'angelet, que havia de seure al  muscle esquerre, supose que extenuat per tants dies de festa catòlica, no aparegué.

- Porta-te-la!, al cap i a la fi, si està al fem és perquè no la vol ningú...

Una parella i un gos, avortaren aquell intent de, per primer cop, agafar quelcom del fem, i seguí el trajecte cap a casa.

A l'obrir la porta del pis, el meu pensament amb la flor es veié interromput per la visió de l'hipopòtam de fusta que, al rebedor, agafava corredissa per tal de poder escapar. Tanquí ràpid i Popoti es quedà immòbil, decebut per haver sigut descobert i, amb els ulls fixes a la porta, esperant la pròxima oportunitat. Recuperat el meu pensament, i reforçat per pressions externes, baixí per la planta, que fou agafada en un ràpid moviment, no sense abans haver-me assegurat que ningú em veia agafar rés de les escombraires.

Al tornar a entrar al pis, Popoti no tracta de sortir. Es quedà mirant la flor de pasqüa, amb el posat de qui es creu superior pel simple fet de dur més temps.

- Sols dus aquí des d'aquest matí -, el renyé i el vaig castigar a romandre al costat de la maceta.

Ara, cada cop que s'obre la porta, a l'amagatall que li ofereixen les fulles verdes i vermelles, Popoti, agafa corredissa per a poder escapar i tornar a la selva de l'Àfrica oriental des d'on, un caçador furtiu, el dugué.

Aneu en compte quan vingueu a casa.

JOIOSOS

Uns segons abans de les dotze de la nit del dia 31 de desembre tancà la porta sense fer soroll. Ningú no se n'adonà del moment en que sortí del pis. Ningú no reparà en que ja no estava, en que havia sortit i en que no tenia cap intenció de tornar. De fet, ningú no havia reparat, tan sol, en que estava al sopar.

Arribà el primer, i s'assegué de cap de taula, allí des d'on pogués veure a tothom, allí des d'on pogués estar a totes les converses. Es creia el convidat principal. Creia que la festa era en el seu honor, que la resta dels quinze convidats, estaven allí per rendir-li homenatge i celebrar la seva festa d'aniversari, però estava equivocat. Ningú no el saludà a l'arribar. Un rere altre anaven apropant-se, es saludaven entre ells, s'abraçaven, es feien bromes... però ningú a ell. Per a ell no hi hagueren salutacions. No hi hagueren com estas, no hi hagueren quant de temps, no hi hagué ni una sola paraula.

Durant tot l'àpat estigué callat, absort en els seus pensaments, mentre, la resta de comensals, reien acaloradament entre glops de cervesa i vi. En més d'una ocasió escoltà el seu nom. Els convidats feien bromes sobre ell, però ningú no s’hi referia directament. Ningú no li dirigia la paraula. Era com si no estigués, com si, ni tan sol, hagués anat. 

Al final del sopar no hi hagué pastís ni ciris. No hi hagueren natalicis joiosos ni que compleixis molts més. No hi hagueren regals embolicats en paper de colors. Es sentí trist, però romangué callat, mirant com tothom menjava un brownie amb crema de xocolata i gelat de nata, que ningú arribà a oferir-li.

Cinc minuts abans de les dotze de la nit ho comprengué. Quan els comensals començaren a repartir-se raïm embolicat en tovallons de paper se n'adonà que la festa no era per a festejar el seu primer any de vida, la festa era per celebrar que se n'anava.. i que ho faria per sempre. Mentre la gent es col·locava perruques de colors i llençava confeti, s'aixecà i es dirigí cap a la porta. No feu cap tipus de soroll amb la cadira, però, de tota manera, amb el molest i incessant brunzit de les trompetetes de cartró ningú no l'hagués sentit. La festa pujava de to i s'animava, justament en el moment en que plegava.

Des del replà, mentre esperava l'ascensor, escoltà el soroll de dotze campanades. Sentí com la gent, dintre del pis, s'abraçava i es desitjava el millor. Escoltà brindis i sorolls de copes i rialles. Ja ningú no el recordava. 

Un cop dintre de l'ascensor, l'Any 2010 trencà a plorar. 

Des d'aquella nit ningú no el tornà a veure.