KLUR

Entrà lentament al pub, feu una ullada al seu voltant i es dirigí directament a la barra. Un cambrer se li acostà i ell demanà un cervesa. Mentre el cambrer obria la botella, la banda començà a tocar els primers acords de “mi enfermedad” de Los Rodríguez. 

Fou llavors quan se n’adonà que havia perdut la cartera.

Eixe tros de cuir contenia, a més d’uns pocs diners, tota la documentació que reflectia quina era la seva identitat, i, sense eixa paperassa, tenia la sensació d’haver –la perduda. De cop a repent, s’hi trobava en meitat d’un local, acompanyat d’uns pocs amics, preguntant-se  qui era, com li deien i d’on havia vingut. Tot el que era ho deien els diferents carnets que hi tenia a la cartera, i, sense ells, des d’un punt de vista existencial, no era ningú.

Pensà que, al no tenir identitat, s’hi havia convertit en un esser buit, sense passat ni present, però, tanmateix, sense cap record d’una vida viscuda li suposés un condicionant respecte del seu futur. Els seus amics el miraven, creient-lo amoïnat per coses banals com els diners perduts, mentre que ell, mentalment, tractava  d’imaginar-se i construir-se una vida passada, en la que basar la resta de  la seva existència.

A una pantalla de plasma colgada a la paret s’hi llegia “sin carteras y a lo loco”, un tweet que algú havia enviat i que provocava sorolloses rialles al seu voltant. Mentre, de fons, el grup que havia anat a escoltar seguia amb la cançó; “estoy vencido porqué el mundo me hizo así, no puedo cambiar...”

Mentalment, s’hi repetí aquesta frase i s’hi construí tota una vida imaginaria en la que apareixia derrotat, sense cap somni, sense cap esperança de millorar, sense cap futur, resignat front a un món que li havia furtat tot el que era. Potser la seva reconstrucció vital vingué influencia per la música que en eixe moment anava sonant i pensà com la circumstància més aleatòria, mes insignificant i, fins i tot, més absurda, podia condicionar tota la existència d’una persona.

Resignat davant la impossibilitat de canviar –no seria ell qui li dugés la contraria al món-, somrigué als seus amics, brinda amb ells, i, junts, cantaren i ballaren al ritme de la música. Al poc, se li acostà una noia;

- M’han dit que ets advocat. –La noia somrigué, convençuda que aquesta era la millor manera de començar una conversa, però el noi no digué rés, s’hi quedat trasbalsat per una dada que reflectia quelcom d’una vida passada, que canviava tota la seva existència acabada d’imaginar.

De cop i volta, sense sorolls, sense fum, sense cap mena d’efectes especials dels que s’hi veuen a les pel·lícules, el noi desaparegué deixant abandonat un terci de cervesa damunt d’un barril de vi reconvertit en taula.

L’advocat entrà lentament al pub, feu una ullada al seu voltant i es dirigí directament a la barra. Un cambrer se li acostà i ell demanà una cervesa. Mentre el cambrer buscava una botella, la banda començà a tocar els primers acords de “mi enfermedad” de Los Rodríguez.

Fou llavors quan se n’adonà que havia perdut la cartera.

Eixe tros de cuir contenia, a més d’uns pocs diners, tota la documentació que acreditava quina era la seva identitat, i, sense ella, des d’un punt de vista burocràtic, no era ningú. Ràpidament, li demanà al cambrer que no destapés la botella, que no duia diners a sobre i que no podia pagar-la, mentre mentalment repassava tot el trajecte des de casa fins allí, per tractar d’esbrinar en quin moment podia haver-li caigut.

No podia deixar de pensar en tota la paperassa que hi hauria de fer, i tot el trastorn que això li provocaria sabedor, com era, del temps que li duria enfrontar-se a les diferents administracions que hauria de visitar, cadascuna d’elles amb el seu enrevessat i diferent sistema burocràtic. Els seus amics, veient-lo amoïnat, insistiren en convidar-lo a prendre quelcom, invitació que, l’advocat, educadament refusà. 

A una pantalla de plasma colgada a la paret s’hi llegia “sin carteras y a lo loco”, un tweet que algú havia enviat i provocava lleus somriures entre els seus amics. Mentre, de fons, el grup que havia anat a escoltar seguia amb la cançó; “y dicen las hojas del libro que más leo yo, esta vez el esclavo se escapó...”

Mentalment, s’hi repetí aquesta frase i pensà que no tindria la sort d’eixe esclau, i que no escaparia d’anar a la policia, a tràfic, al col·legi... i s’organitzà el matí del dilluns per a solucionar-ho tot.

Resignat davant la impossibilitat de no perdre tot un matí de feina, somrigué als seus amics i, junts, cantaren i ballaren al ritme de la música. Al poc, se li acostà una noia;

- M’han dit que ets advocat. –La noia somrigué, convençuda que aquesta era la millor manera de començar una conversa.

- Doncs si, t’han informat correctament. I qui t’ho ha dit? –immediatament, l’advocat, destapà la seva faceta inquisidora, desitjant ser sabedor tant de la informació que tingués aquella noia així com d’on havia sortit aquesta.

- M’ho ha dit un amic comú, jo també soc advocada. –L’advocat agafà un terci de cervesa que algú havia deixat oblidat damunt d’una taula, mentre començava amb la noia una conversa sobre la llei de tasses, la situació de la professió i la diferencia de cànons que s’hi pagaven per pertànyer a un col·legi o a altre.

Al cap d’una estona, l’advocat, amoïnat per si perdia de vista als seus amics en un local cada cop més ple, digué a la noia que anava a buscar-los i tornava de seguida, tot sabent que no ho faria, mentre tractava de dissimular el mig somriure que el delatava cada cop que contava una mentida.

Un cop acabat el concert, l’advocat sortí del pub acompanyat pels seus amics, i, lentament, tornà cap a casa, refent tot el camí que l’havia dut fins al pub sense aixecar els ulls del terra, amb l’esperança que algú hagués trobat la seva cartera, s’hi hagués quedat els diners, i hagués llençat la seva documentació. Però rés d’això no ocorregué. L’advocat arribà a casa, totalment indocumentat. Entrà a la cuina, obrí la nevera i agafà una botelleta d’aigua, que deixà a la tauleta mentre s’asseia en el llit.

Es va treure les sabates i lleguí en veu alta la marca dels seus calcetins, que, per tal de fer-la visible, els fabricant l’havien col·locada a l’altura dels dits; “Socklur”. Mentalment, desgranà la paraula com qui secciona les parts d’un cadàver; “Soc Klur”.

De cop i volta, sense sorolls, sense fum, sense cap mena d’efectes especials dels que s’hi veuen a les pel·lícules, l’advocat desaparegué deixant abandonat un botella d’aigua damunt de la tauleta de nit.

Klur obrí la porta del pub, i la sostingué mentre entraven els seus amics. Entrà l’últim, aprofitant la posició privilegiada que li proporcionava l’espera per a fer una ullada completa a tot el local. Sempre que entrava a un lloc feia el mateix. S’hi aturava uns instants, com si necessités recordar mentalment on estaven les coses, on estaven les parets, les finestres, la gent... era com si, recordant-ho tot, allà on entrava es convertia en casa seva. S’hi apropà a la barra, on els seus amics ja l’esperaven. Com sempre que entraven a un lloc, era la primera part del local que hi visitaven. Klur demanà una cervesa al primer cambrer que s´hi acostà, mentre la banda començà a tocar els primers acord de “mi enfermedad” de Los Rodríguez.

Fou llavors quan se n’adonà que havia perdut la cartera.

Eixe tros de cuir contenia uns pocs diners i quants documents on, cada administració, el classificava. S’hi remenà diverses vegades les butxaques del pantaló, per si, la cartera, hagués quedat amagada per algun plec de tela, però res, no hi estava. Demanà als seus amics que li paguessin la beguda, mentre arribava a la conclusió que li hauria caigut al poc de sortir de casa, al treure el mòbil de la butxaca on mai, llevat d’aquella nit, hi vivia la cartera.

Pensà que era una llàstima haver-la perdut, però s’hi resignà. Pensà “sempre hi ha coses pitjors”, i decidí que això no anava a amargar-li la nit, que, al cap i a la fi, no podia fer rés per solucionar-ho fins l’endemà. El seus amics  s’hi reien de la situació, encara més quan altre s’hi adonà que també s’havia deixat la cartera a casa.

Els indocumentats s’hi abraçaren, esperant que a la pantalla de plasma colgada a la paret aparegués un tweet que havien enviat i on s’hi podia llegir “sin carteras y a lo loco”, celebrant la seva aparició i esperant, entre glop i glop de cervesa, que hi tornés a aparèixer. Mentre, de fons, el grup que havia anat a escoltar seguia amb la cançó; “me entrego al vino porqué el mundo me hizo así, no puedo cambiar, soy el remedio sin receta y tu, amor, mi enfermedad...”

Klur somrigué als seus amics, i junts, cantaren i ballaren al ritme de la música. Brindà amb ells per les carteres perdudes –mentre les imaginava buscant-se a la foscor de la nit, una perduda al terra, oblidada, espantada davant d’un món estrany, i l’altra buscant-la per tal de rescatar-la del que, se’ns dubte, era una mort segura-. Al poc se li acostà una noia;

- M’han dit que ets advocat. –La noia somrigué davant d’una informació de que disposava i que, pel grau de satisfacció que denotava, devia ser una informació privilegiada.

- Així és. Soc Klur. –Contestà mentre li oferia els rutinaris petons que acompanya tota presentació.

- Klur? Quina classe de nom és Klur?- preguntà estranyada.

- T’hi puc assegurar que és una llarga història... –afirmà amb rotunditat entre sorolloses rialles-. Per cert, qui t’ha dit que soc advocat? –i, a partir d’aquella preguntà, com que la noia també era advocada, s’hi inicià una llarga conversa sobre feina, lleis, i altres coses espessament avorrides.

Al cap d’una estona, Klur, cansat de parlar de feina una divendres a la nit, li digué a la noia que anava a buscar els seus amics, per assegurar-se que estaven, i que tornava de seguida, dibuixant a la cara el mig somriure benèvol amb que acompanya totes les seves mentides.

Un cop acabat el concert, terriblement cansat de ballar, de cridar i de riure, Klur sortí del local amb els seus amics, i tornà cap a casa pel mateix camí que l’havia dut fins allí, tot xiulant les cançons que hi havia escoltat, i parant poca atenció en la vorera que xafava, conscient, com era, que si la seva cartera hagués continuat al terra, l’altra cartera, la del seu amic, la que havia decidit quedar-se a casa,  ja l’hauria rescatada. Entrà a casa llevant-se la roba pel corredor i s’hi anà directe al llit. S’hi va treure les sabates mentre bevia una mica d’aigua d’una botella que hi havia a la tauleta de nit, i lleguí la inscripció dels seus calcetins; “Soc Klur”. Li feu gràcia, no recordava en quin moment ho havia posat allà, però tampoc era el primer cop en que s’hi escrivia notes per a respondre’s a les preguntes que s’hi plantejaria el matí següent.

L’endemà de matí, Klur sortí de casa per a prendre un cafè amb els amics, i, com cada cop que sortia de casa, obrí la bústia. Allí, trobà un tros de cuir plena de carnets, els lleguí, i, sense soroll, sense fum, sense cap mena d’efectes especials dels que apareixen a les pel·lícules, Klur desaparegué deixant oblidada a la bústia una cartera amb la meva documentació.

Quan m’hi vaig despertar, vaig sortir de cassa arrossegant els peus. No entenia com estava tant cansat una nit que no havia sortit de casa. M’hi vaig despertar amb el fred apegat al cos, com sí hagués passat la nit al carrer vestit tan sol amb una armilla de cuir, i m’hi feien mal els ossos com s’hi m’hi hagués adormit totalment corbat en algun lloc estret. Tenia un cert i inexplicable regust a cervesa a la boca que no va desaparèixer ni després de rentar-me les dents. Com cada matí, vaig obrir la bústia abans de sortir al carrer, i vaig trobar allí la meva cartera. La vaig mirar estranyat, tot preguntant-me com havia arribat allí i la vaig guardar a la butxaca.

Mentalment, i mentre sortia al carrer a continuar una vida avorridament lineal, anava cantant les últimes estrofes d’una cançó que feia anys que no escoltava i que, sense saber com, s’hi havia instal·lat al meu cap aquell matí; “porqué el cuerpo de los dos es mi debilidad, esta vez el dolor va a terminar”.