Assegut al primer banc de l’església, Cupido mirava de reüll el taüt que contenia el Romanticisme. Li havien encomanat la difícil tasca de dir unes paraules al seu funeral, i, tot i que duia tota la nit rumiant-ho, no se li havia acudit un sol mot amb el que acomiadar-se del seu amic.
Feia un parell de dies, l'havien trobat mort a un plaça d'Alzira. El guàrdia civil del Jutjat número tres, a l’entrar a treballar, el trobà estès al terra damunt d'una pintada. Els forenses dictaminaren, sens dubte, que havia mort per causes naturals, i que es devia a un atac de cor. Per la seva ubicació, no fou difícil trobar un jutge que alcés el cadàver.
Havia pensat en parlar sobre el que va sentir quan, feia un parell de dies, li cridaren per a dir-li que el Romanticisme havia mort, però se sentia massa culpable per a fer-ho. Tenia l’absolut convenciment que n’era responsable del que havia passat, i que, si be la mort havia sigut natural, l'atac de cor l’hagués pogut evitar.
El 14 de febrer, prop de les dotze de la nit, després d'un llarg dia de feina, Cupido entrà trontollant-se al bar de la Plaça del Sufragi d'Alzira. Ningú es fixà en que sols era un nen vestit amb uns bolquers, ni en el seu monyo ros recargolat, ni en l'arc i les fletxes que duia enganxades a les ales, ni tan sols en que tenia ales. El seu grau d'alcoholèmia convertia, tot allò, en secundari. S'acostà a la barra, completament begut, i demanà una copa. El cambrer es negà a servir-la, i començà una acalorada discussió que acabà en una forta baralla. El cambrer, molt més fort i gran que no Cupido, el tragué al carrer entre crits i espentes. Els veïns no tardaren a sortir als balcons per veure que succeïa. Cupido, ja allunyat del bar, continuava proferint insultats cap al cambrer, que, des de la porta, l'amenaça amb un pot de pintura blanca que havia sobrat de l’ultima reforma. Des d'un balcó, una dona de certa edat li recriminà la seva actitud;
- No veus que sòls és un nen?
-Senyora!, vostè no s'hi fiqui..
En eixe moment, una fletxa el colpejà. Des de l'extrem de la plaça, a traïció, Cupido, l'havia disparat. La ferida no era profunda, però era suficient.
No podia assegurar-ho, però tenia el convenciment que havia sigut el cambrer que havia fet la declaració d'amor que el Romanticisme tractava de tapar amb el seu cos inert, i tenia el convenciment que, llegir eixa declaració, era un cop massa dur per al seu dèbil cor. Si parlava sobre el que sentia per la seva mort, tothom l'assenyalaria com a responsable.
Decidí que seria millor recitar algun dels seus poemes favorits, quelcom de Bequer, de Byron, de Goethe.., just al moment en que, el capellà, li feu un senyal per a que pugés.
Agafant amb les dues mans el faristol on estava el micròfon, mirà a tothom i quedà completament en blanc. Després d'un llarg silenci, sòls encertà a dir;
- Per a mi, era un món. El volia més que un tonto a un llapis.
