CONFUSIÓ

Hi vaig entrar corrent a la consulta, m’hi vaig estirar sobre el divan i m’hi vaig quedar allí, mirant al sostre sense dir absolutament rés. Feia temps que no hi venia, i, n’estava segur que, d’una manera o altra, m’ho retrauria. Tampoc ell digué absolutament rés.

El silenci anava creixent i ocupant espai a la sala. El sostre cada cop pareixia més prop del meu cap i les dimensions de la sala anaven minvant. Es curiós l’efecte que el silenci fa amb els espais, com es capaç de modificar la seva dimensió, com es capaç d’apropar a gent o d’allunyar-la a voluntat. Aquest, en el fons, era un silenci estrany. Al mateix temps reduïa l’espai i allunyava a la gent. Era un silenci tant incòmode com el propi divan.

- No vas a dir rés?!, doncs menuda merda de psicoanalista!. – No ho vaig considerar una mala manera de trencar el gel. M’hi vaig incorporar i me’l vaig mirar. Romania assegut a una butaca grisa estampada amb motius hel·lènics, i tenia fixa la mirada a una llibreta. De cop, aixecà el cap, em mirà condescendent, somrigué, i feu una anotació a la seva llibreta.

- Feia temps que no venies... –digué, sense mirar-me.

- Feia temps que no ho necessitava... 

- O feia temps que no t’hi atrevies.. –respongué sense deixar de fer anotacions- Sempre has vingut aquí a que et fes les preguntes que necessitaves respondre’t.

- No em caus be, saps? –realment no el suportava. La lucidesa de la meva bipolaritat sempre m’ha posat nerviós. Mai he tingut en ningú discussions tant fortes com les que he tingut en mi mateix. I mai he tret tantes conclusions com les que he pogut extraure a les meves pròpies converses. Per això havia vingut.

- Ho sé. -digué categòric.- No t’hi amoïnis, el sentiment és mutu. Que has vingut a contar-me?

- Avui m’ha passat una cosa increïble. –quasi no em sortien les paraules. Mentre part de mi prenia notes i em mirava fixament, altra part de mi s’hi estirava i mirava la tapisseria de flors del divan.- Resulta que m’he assegut a escriure i no m’ha sortit rés. Feia mesos que no publicava un sol mot, i de cop, dic... vaig a escriure quelcom... i rés. –Aixecà el cap de la llibreta i em mirà, assaborint les meves paraules i assentint amb el cap.

- Tenies quelcom que contar? –digué.

- Clar!, tenia una anècdota genial! –vaig cridar- No entenc com no he pogut convertir-la en una història!.

M’hi vaig mirar des de la butaca hel·lènica. Feia una pinta ridícula, empipat, doblement, en mi mateix un cop per no suportar-me al binomi psicoanalista-pacient i altra per no ser capaç d’embastar una història.

- Resulta –continuï el meu relat- que ahir de matí, vaig sortir de la dutxa, m’hi vaig vestir i vaig anar a treballar. Hi aní caminant, com tots els dilluns, saludant a tots aquells que em trobava, mirant com els venedors preparaven les parades al mercat... Després, a meitat matí, al sortir del cafè, un amic em mirà, assenyalà els meus peus  i li digué a la meva companya; “veus.. un home fet i dret.. i amb una sabata de cada color!”..

L’esclat de riure fou de tal magnitud que m’hi caigué el bolígraf i la llibreta. Mentre, al divan, continuava immensament empipat.

- I no has pogut fer una història d’això? –m’hi vaig dir estranyat.- Dona molt de joc.

- Ja ho sé! –m’hi vaig escridassar- sé que dona molt de joc, però res, he sigut incapaç. I era ben fàcil.. una sabata negra i una sabata marró.. fa no massa temps podia haver escrit qualsevol història... però ara.. ni una convincent. I més fàcil que aquesta? sols s’havia de continuar la història de Dukuti, quan tot just acaben d’arribar les Levi’s. Els personatges ja estan presentats. Sols seria explicar una historia sobre una sabata marró que s’hi sent atreta per un Carlo Torrecci negre. És simple, s’hi pot explicar des de totes les vessant; el Carlo Torrecci tractant d’enamorar la sabata marró..., la sabata marró atrapada entre la seguretat del Pikolino o la passió cap al Carlo Torrecci..., el Pikolino sota el llit, sabent-ho tot i esperant que sigui la sabata qui li ho expliquee... o dues sabates desconegudes caminant juntes, mirant-se de reüll, sentint-se estranyament atretes, però condemnades a estar sempre una davant de l’altra... o altres dues sabates desconegudes, sota un llit, atrapades a la intimitat d’una habitació a les fosques, contant-se intimitats sobre les seves parelles... Hi ha un munt d’històries que s’hi poden contar d’una cosa així! –m’hi anava empipant cada cop més en mi mateix, mentre m’hi mirava des de la butaca.

- I perquè no n’has contat cap d’aquestes? –m’inquirí-

- Doncs perquè no!

- “perquè no” no és un motiu... és una excusa.. –m’hi vaig somriure des de la butaca hel·lènica. Al divan, no suportava eixa expressió que tants cops em repetia- Les excuses.. son per a les mares i els patrons, a mi dóna’m motius.

- Doncs perquè no!, perquè el mon ja no necessita una història d’amor!. Ningú vol sentir històries d’amor entre sabates..

- Perquè?

- Perquè podrien ser mal interpretades... i perquè no acaben be!. Creus que funcionaria la relació entre Carlo Torrecci i la sabata marró? Creus que la sabata marró podria tornar a ser feliç amb el Pikolino?. Les històries d’amor, siguin entre sabates marrons, entre sabates negres, o entre sabates de diferent color, sempre acaben malament. La gent està cansada d’històries que acaben malament. –vaig sentenciar.-

- I una història que acabi be?, no creus que series capaç? –definitivament, no em suportava. Aquest binomi era superior a les meves forces.- No ja una història sobre les sabates en si, una història sobre qui vestiria una sabata de cada color..

- No queden històries que acabin be! –vaig interrompre- A més, no funcionaria.

- Prova-ho.

M’hi vaig asseure al divan, tanquí els ulls i, deixí la ment en blanc i;

“Aquell dilluns no era un dia qualsevol. Era el primer dia que sortiria al carrer a provar si la empresa que havia decidit fundar quan es quedà sense feina, seria o no rentable. Estava neguitós i il·lusionat. Era una aposta arriscada i un cop i altre es repetia cap a endins.. “qui no arrisca no guanya... qui no arrisca no guanya...”

Mentre prenia cafè mirava per la finestra. Observava a la gent anant a treballar. Caminaven ràpid, sense parar-se a assaborir la il·luminació del carrer de bon matí, els olors de les tendes de verdura al col·locar les fruites als expositors del carrer, sense veure més enllà de les seves pròpies passes... La gent tenia clar on anava. Tothom tenia clar que era el que havia de fer, no sols a eixa hora, sinó durant tot el dia. Fora d’eixa claredat horària, pareixia que tot els tenia indiferent.

- Les rutines donen seguretat –li havien repetit a l’home de la finestra des que tenia ús de raó –Tothom vol tenir les coses clares. Saber que han de fer, a casa, a la feina.. Saber a qui ha d’estimar i a qui ha d’odiar. La gent sols pot ser feliç si té les coses clares. Tothom pagaria per tenir les coses clares...

A l’home de la finestra li pareixia grisa una existència així, estava cansat de sentir aquelles coses i hi estava disposat a canviar eixa concepció. S’empassà el cafè, deixa la tassa al rentaplats i s’hi mirà a l’espill. Vestia de  negre, amb camisa blanca i corbata grisa, i, per suposat, una sabata de cada color. Comprovà les butxaques. Claus, bolígraf, llibreta per a apuntar els clients, targetes... si, ho duia tot. Respirà fort i sortí de casa

Un cop al carrer, ensumà l’olor a humit que sempre hi feia a les 7 del matí i observà una estona la gent que caminava de camí a la feina, mirant fixament cap al terra per a que rés no els distragués de la claredat de les seves obligacions.

Comença a caminar fins a col·locar-se al bell mig de la cera, on romangué plantat durant un instant, just el temps que fou necessari per a interposar-se entre un homenet i el seu camí a la feina. L’home, completament corbat, caminava ràpidament, mirant sempre cap al terra, fins, que els seus ulls s’hi fixaren en les sabates de l’home de negre, i detingué el seu recorregut.

- Una sabata negra i una sabata marró? –pensa l’home corbat. Lentament aixecà l’esquena amb un gran esforç, al temps que, anava dibuixant un somriure. L’home de negre li donà una targeta, li desitjà que tingués un bon dia i començà, lentament, a caminar en la direcció oposada a la que havia vingut l’home corbat.

L’homenet, completament sorprès, tant per rebre un somriure de bon matí, com per veure un adult vestit amb unes sabates de color diferent, es quedà quiet uns instants, sostenint la targeta a les mans. Al llegir-la, quelcom cridà la seva atenció. Sota el nom, a més del telèfon i l’adreça de correu electrònic s’hi llegia;

“VENEDOR DE CONFUSIÓ”

L’home corbat, ara amb l’esquena completament recta i amb la targeta encara a la mà, començà a córrer cap al nostre amic..

- Perdoni!, que ven vostè exactament? –inquirí, un cop arribà a ell.

- Venc vida.. –respongué somrient- Fins fa un moment vostè tenia clar que havia d’anar a treballar, ara, un cop m’ha conegut, li ha assaltat una curiositat i m’ha seguit. Arribarà  tard a treballar, però no li importa. Sols vol saber que és el que venc. Venc exactament açò, quelcom que li faça sortir de la rutina. Sols pretenc exportar una mica de confusió a la claredat de la seva vida.

- Vostè és boig? –preguntà l’homenet, entre sorolles rialles.

- Potser.. però vostè riu –el venedor de confusió obrí la seva llibreta i agafà el seu bolígraf- Vol que li fem un pressupost?”

- Veus!, no puc –vaig esclatar- No puc crear cap història! –m’hi vaig escridassar.

M’hi vaig quedar mirant-me des de la butaca grisa, la de l’estampat hel·lènic, mentre la frustració que provocava la meva incapacitat per crear històries, ocupava l’espai que abans havia ocupat el silenci. Havia perdut la capacitat de veure mes enllà de les coses, d’imaginar que, rere cada fet, hi havia mil històries diferents, i, estirat sobre el divan, em tapava els ulls amb les mans. Tenia clar que mai més podria imaginar i que la meva vida, a partir de llavors, seria grisa i avorrida.

A l’obrir els ulls, veié un home plantat just davant de mi. Vestia de negre, amb camisa blanca i corbata grisa. Duia una sabata marró al peu esquerre i un sabata negra al dret.

- Ara que tens clar el que no pots fer.. puc oferir-te els meus serveis? –digué mentre m’oferia una targeta.

MAI, MÉS I ALTRES PARAULES VOLÀTILS. (III)

III

“TU”

Verònica deixà la forqueta damunt del plat, creuà les mans davant de la boca, recolzant els colzes a la taula, i es quedà callada durant uns segons.

- Digues –m’inquirí, com si esperés una revelació sorprenent que hagués de canviar el món.

- Que vols que digui? –vaig respondre, totalment descol·locat.

- El que m’has d’explicar, acabes de dir que m’has d’explicar una cosa.. –La resposta em sorprengué, no tant per la resposta en si, sinó per la seva mera existència, ja que no havia sigut conscient d’haver dit rés en veu alta.

- Com!?... No rés, després t’ho contaré. Fes-me memòria. Continua... –vaig optar per guanyar una mica de temps i així evitar dir-li que veia paraules de plàstic formar-se damunt de la gent i caure al terra lentament, sense que ningú li donés la més mínima importància

- Doncs això –va continuar - que apareix ell sol, i comença a dir-me que si podríem quedar, que si podríem anar al cinema alguna dia... i jo, que ja havíem quedat, que estàvem fent-se un cafè... però rés, ell ni cas, així que, com havia de tornar a València, vaig quedar en ell, dic, així no dine sola..

- Si és que... i no vas pensar que això li donaria esperances d’alguna cosa mes? –vaig preguntar, completament integrat a la conversa, després de no haver més paraules a tot el restaurant que un “parla” de plàstic verd al terra que havia decidit que agafaria quan s’ aixecàrem per tal d’anar-nos-en.

- Doncs no, no ho vaig pensar.. jo que vaig a pensar?. Jo també tinc amics nois, tu n’ets un, i no crec que passi rés si quedem per a dinar

- Sí, però tu i jo ens coneguem de fa molt temps, i les circumstàncies son diferents. I quan quedareu, que?

- Això, que li ho conte a la meva amiga, i ella dient-me que estava boja, que no quedés en ell, que estaria comprant-se “gallumbos nous” per al dia que quedarem.. –Li va costar molt pronunciar “gallumbos”, la paraula li feia una gràcia inusual, i l’assaboria abans d’expulsar-la entre rialles.- Total, que quedem. I acabem de dinar i comença a dir-me que si podríem sortir, que si deuríem veure’ns més.. i jo li dic.. be, quedem, però com a amics. –silenci- I va i em solta; jo sols tinc amics, amics xics, jo no tinc amigues!. Serà imbècil! i jo li dic; doncs no m’estranya que no tinguis amigues, perquè no hi ha qui et suporti. I ara pagues! i me’n vaig anar i el vaig deixar allí! –els dos esclatarem a riure de manera incontrolada, i cap dels dos era capaç d’articular paraula. Finalment, fou ella la primera en calmar el riure.

- Serà... Que et sembla?

- Em sembla que mai no has sabut escollir la gent amb la que t’enredes, i molt menys la que “t’agrada” –vaig gesticular les cometes amb els dits.

No havia acabat de pronunciar la frase quan, sobre el seu cap, començà novament el procés. En aquesta ocasió el núvol era d’un gris molt clar, del color dels ulls dels huskis siberians els dies d’estiu, quan miren a l’horitzó enyorant les terres nevades des d’on foren duts. Novament, em va sorprendre molt més l’evocació que feia al meu cap un color, que el fet d’aparèixer un núvol de cotó gris davant els meus nassos. Em vaig quedar mirant el núvol mentre es formava la paraula, encuriosit per saber que hi sortia.

El fum grisós vingué cap a mi, i el vaig ensumar. Feia un olor dolç que em resultava familiar, però que encara avui no soc capaç d’identificar. Passat el fum, aparegué una nova paraula; “tu”, que va començar el seu descens. Ella agafà la copa i se la dugué a la boca just en el moment que la paraula queia, i, aquell gest, provocà l’aire suficient per que, el “tu”, canvies de direcció i aterrés just al costat del meu plat.

M’hi vaig quedar mirant la paraula, mentre ella deixava la copa i tallava una punta d’espàrrec de la font de verdures. De cop, em mirà, i em digué:

- I que és el que m’havies d’explicar, que m’havies dit abans?

- Doncs.. –havia estat tan pendent de la formació de les paraules alienes, que no havia buscat les meves pròpies, i, per suposat, si no se n’havia adonat de l’existència d’un “tu”, color gris-ull de gos, damunt de la taula, no anava jo a fer cap menció al respecte- No ho recorde, quan em vingui ja t’ho contaré.. –vaig advertir una certa decepció en la seva cara, pareixia esperar alguna història extraordinàriament divertida, però ho dissimulà tan mal com jo la meva falta de memòria-

- I tu que?, com va la teva feina avorrida de senyor major? –somrigué.

- Hem estat millor, no t’ho vaig a negar, però de moment el despatx continua viu –Vaig deixar caure, dissimuladament, la mà sobre la paraula grisa. Tenia el tacte dur i suau del plàstic de les joguines dels nens. Vaig estar jugant amb ella mentre li relatava històries de la meva feina avorrida de persona adulta, i ella em retreia que m’havia convertit en el que no volia ser quan estava a la facultat.-

GRAN

Tan bon punt vaig recolzar el cap en el coixí, m’hi vaig adonar que quelcom estrany ocorria.

Sentia com el tot el meu cos s’anava contraient sota el pes de l’aire calent que hi havia a tots els espais buits de l’habitació, tot i que no podria assegura que no fos el pes de l’aire que hi havia a tots els espais buits de l’univers qui pressionava els meus ossos. Els braços anaren encongint-se lentament, escrutats des dels meus ulls cada cop més menuts, a un ritme molt similar del que ho feien les meves cames i, de manera extraordinàriament proporcionada, ho feia la resta del meu cos.

Sense tenir temps a esbrinar el motiu, m’hi vaig quedar reduït a la mínima expressió del que, sols cinc minuts abans, havia sigut.

Un cop finalitzada la minimització del meu esser m’hi vaig quedar quiet damunt el llit, prenent consciencia de la insignificança de la meva existència i aguaitant l’horitzó que, dibuixava la llum del cresol sobre la tauleta de nit que, convertida ara en lluna improvisada, marcava el començament del precipici que havia emergit entre el final del llit i el terra de marbre.

De cop, vaig sentir por d’estar sol dempeus al mig d’un desert blanc format per dunes i muntanyes de llençols de cotó, i vaig començar a caminar, per sobre el llit, en direcció a l’única llum que hi havia a tota l’habitació. Amb la meva nova alçaria, no superior a la d’una encenedor, hi vaig tardar hores a arribar a la tauleta de nit a la que hi vaig accedir gràcies al pont de plàstic en el que s’hi convertí el cable del despertador. Hi estava realment cansat després d’un viatge tan llarg i m’adormí damunt la pantalla tàctil del telèfon, refugiat sota l’escalfor de les quatre capes d’un mocador de paper.

No recorde quan de temps m’hi vaig passar així, però fou un temps proporcional a la meva grandària i, a l’aixecar-me, rés no hi havia canviat. Jo seguia essent minúscul i la resta de les coses que hi havien al món eren massa grans. Tot hem pareixia descomunal. Tot pot superar-te quan mires les coses a sols deu centímetres del terra.

Espantat per si mai tornava a adquirir la grandària que, per la mera costum, considerava normal, vaig sortir en expedició cap al bany a provar si podia recréixer a força d’hidratar-me. Hi vaig caminar durant dos dies proporcionals, i, quan aconseguí encendre l’aixeta fent palanca amb una botella de xampú i després de col·locar el tap a la dutxa, encara faltaven alguns minuts per a que sonés el despertador. M’hi vaig asseure a una pastilla de sabó, mirant absort com, sota els meus peus, s’anava formant un oceà que creava platges de porcellana blanca pels seus quatre costats.

Quan vaig considerar que hi havia suficient profunditat, i després de posar-hi dintre el sabó per tal de fer-ho servir de refugi, m’hi vaig llençar de cap. L’experiment no donà cap resultat. La meva alçada no varià. Resignat, m’hi vaig estirar sobre el sabó, deixant un peu dintre l’aigua mentre em creava un coixí amb els petits braços, i deixí la ment en blanc durant una estona.

Dintre l’aigua tèbia es respirava una pau enorme. Ben mirat, tampoc s’estava tan mal essent insignificant.

Assumides les meves noves proporcions, i arrossegant per la vorera unes sabates de pell, uns vaquers i una camisa, vaig decidir seguir totes les meves rutines diàries.

Dues setmanes més tard, i quasi al mateix temps que sortia el sol l’endemà de la meva minimització, m’hi vaig asseure a una taula per prendre un cafè. Ningú no feu cap tipus de comentari. Tots pareixien considerar normal que aquest matí no fos més que un cinc per cent del que havia sigut el dia anterior. Els meus companys escrutaren les meves noves mides, però no veié, en ells, cap tipus de sorpresa, sols dibuixaren un somriure que, clarament, vaig identificar com un “les coses de Xavi”.

Mentre assaboria eixos somriures benèvols i comprensius, el meu cos adquirí la grandària que, pel que pareix, li corresponia. 

Potser és la gent que m’envolta qui em fa gran.

MAI, MÉS I ALTRES PARAULES VOLÀTILS. (II)

II

“SUSHI”

Mentre Verònica seguia explicant la història del noi del curs, i un “parla” inert seguia sense pronunciar al sòl del restaurant, vaig veure que la cambrera s’acostava a la taula amb el plat de sushi que havia demanat. M’hi vaig quedar mirant la paraula al terra, més preocupat, si he de ser sincer, per si la cambrera s’esmunyia al trepitjar-la, soltava el plat que duia i havia de seguir esperant el peix cru, que per si el vocable es feia malbé.

El mot en si, un cop al terra, em produïa una certa indiferència.

La cambrera trepitja, amb el tacó de la sabata, la “ela” del “parla”, però, estranyament, el seu tacó tocà terra, com si la paraula no hagués estat mai allí, i deixà el menjar a la taula.

- Gràcies. –vaig dir-li a la cambrera, sense aixecar els ulls de la paraula que romania allí, recuperant, lentament, la forma que hi tenia abans de ser aixafada.

 - mmm... que bona pinta.. me’n donaràs un poc? –Verònica interrompí el seu relat.

- Si et portes be... ja veurem. –vaig somriure- Be, i com vas acabar en ell?, vas acabar rendint-te a les seves insinuacions?

- Calla –digué satisfeta, convençuda que no havia perdut ni per un moment el fil de la conversa-, al final, li envie un missatge, però que no li l’envie a ell per ser ell, sinó perquè ell era l’únic de tots els del curs que tenia el telèfon, perquè, com que havia d’anar a València, li vaig dir que avisés a la resta de gent i quedàvem tots per prendre alguna cosa....

Seguí parlant mentre jo continuava pendent de la paraula. No entenia com si, la cambrera l’havia travessat amb el taló, havia tornat a la mateixa forma que tenia abans,  recuperant la seva aparent durícia de joguina infantil. Vaig allargar una cama tractant d’acostar-la, però estava massa llunyana com per a poder-la agafar sense que ningú se n’adonés.

En eixe moment mentre jo pensava com feia per apropar-m’hi, i, aquest cop damunt del Son-goku, aparegué un altra bola de cotó de sucre. Era quasi idèntica a la de la noia, però aquesta no era verda, era roja. Era del color  roig que apareix a la cara dels nens quan les mares els empaiten preparant alguna malifeta, emocionat al mateix temps que avergonyit, i novament em vaig sorprendre al veure un color associat a una imatge tant concreta. Mentre jo seguia assentint amb el cap i escoltant de fons que el xic aparegué sol, perquè no havia avisat a ningú tot i que, a ella, li havia dit que avisaria tothom, el fenomen seguí el seu procés.

La bola de cotó de sucre es convertí en fum que travessa la tristor que desprenia la noia i, d’ella, aparegueren dues paraules; “explicar” i “cosa”.

Les paraules començaren el seu pausat descens cap al terra, mentre jo tractava d’entendre, d’una banda, perquè Verònica havia acudit sola a fer-se la cervesa sabent que el noi se’n duia alguna entre mans, i d’altra, perquè havien aparegut dues paraules en lloc d’una.

Explicar. Cosa.

Repetia les paraules de manera inconscient, mastegant-les amb desgana, com quan vols de desfer-te del xiclet i no trobes una paperera.

Explicar. Cosa.

- T’he d’explicar una cosa. –vaig dir, de manera tan taxativa com inconscient.

Les paraules, que queien per davant de la cara del noi, explotaren sense fer major soroll que el de l’explosió provocada per una bombolla de sabó quan tractes d’agafar-la amb les mans i es convertí novament en fum, molt més lleuger que l’anterior que, ràpidament, desaparegué engolit per l’aparell d’aire que hi havia al sostre.

MAI, MÉS I ALTRES PARAULES VOLÀTILS. (I)

I

“GOKU”

Asseguts a la taula del restaurant, repassàvem, entre sorolloses rialles, les aventures d’una època a la que érem més joves, més inconscients, i -qui sap si- més feliços. Recordàvem, com si fos ahir, la cafeteria del Babel, l’escaló del Max-Max i els viatges de la Renfe. Rèiem amb melangia com si, amb l’acabament de cada història, se n’adonarem, de cop, que ens fèiem grans i cada so del riure ens colpegés amb un fort colp de realitat.

A la taula del costat, una parella, ja a les acaballes d’un sopar que nosaltres acabàvem d’iniciar, compartia un tiramisú. Tot i estar absort en la meva conversa, no podia evitar, de tant en tant, que els meus ulls es posessin en ells. Ella era menuda i molt jove. Duia el cabell exageradament curt i tenia un posat trist, com si dugués tota la vida preparant aquell sopar i les coses no estiguessin sortint com volia. Ell, en canvi, pareixia sortit d’un còmic manga. Tenia les faccions de la cara molt marcades, el monyo molt curt per un costat i a l’altura del muscle per l’altre i duia un piercing al centre del nas, com els que duien els bous que arrastraven els carros. Menjaven lentament, respectant un silenci quasi reverencial i amb prou feines es dirigien la mirada.

Mirava fixament aquella arracada, i quasi menjava amb ells aquelles postres, quan em reclamaren des de la meva taula.

- Xavi!, que passa?, m’estàs escoltant?

- Si, continua.. –no paregué quedar satisfeta amb la resposta-

- Vinga va, conta-m’ho, que et conec.. on se t’ha anat el cap? –Verònica girà el cap al seu voltant, buscant on podien estar els meus pensaments, i reparà amb el posat del noi assegut a la taula del costat. S’acostà al centre de la taula i abaixà la veu per tal d’evitar que ens escoltaren- és la xica eixa i el Son-goku?.

- Sí –vaig dir dibuixant un somriure per la comparació- duen quasi deu minuts sense dirigir-se la paraula.

- No tindran rés que dir-se –sentencià-

- Crec que es just el contrari, pareix que tinguin tantes coses que dir-se que no poden dir-se rés. Però deixa’ls, continua...

- Ara ja no sé que estava contant-te...

- Els “gallumbos nous”...

- Es cert –i continuà el relat de les seves desventures amoroses com si mai hagués sigut interrompuda.

Seguí contant la historia del xic que conegué a aquell curs que no li havia servit per a rés més que per a obtindre dues dècimes a les oposicions a professora de F.O.L. i per a conèixer a eixe esser estrany, amb qui s’enredà en un sopar, que al principi li agradava i que, al final, no hi havia manera de llevar-se’l de damunt.

Mentre ella profunditzava en la història i es cargolava amb la seva mala sort amb els homes, els meus ulls, inconscientment, anaven i tornaven a la taula de la parella. Feia estona que no els quedava menjar i el silenci que hi havia a la taula ressonava tant fort que quasi no em deixava escoltar la meva pròpia conversa.

Llavors ocorregué.

Damunt del cap de la noia trista, aparegué un minúscul nuvolet d’un estrany color enverdit i de la consistència del cotó de sucre. Ningú paregué reparar en l’existència del nuvolet, i jo, tractant d’evitar que ningú se n’adones que jo me n’havia fixat, mirava de reüll el cotó verd, mentre assentia amb el cap, no per mostrar conformitat amb el que escoltava, sinó per convertir en conversa el que no era més que un monòleg sobre la solitud. El núvol es contreia i s’estirava, convertint-se, cada cop més, en una espessa taca de fum d’un color que, si be una mica més clar, no sé per quin motiu, em recordà al color de la menta els primers dies de sol de la primavera en el que mostra l’esperança de deixar enrere el fred. No entenia per quin motiu assimilava eixe color a una imatge tan concreta, però aquella fou, exactament, la visió que em vingué al cap.

De cop, el fum, com empès per un vent fort -e inexistent a un local tancat-, sortí disparat en direcció al Son-goku, que ni se n’adonà del cotó verd i desfet que s’esvaí entre el seu pearcing d’oví i el seu cabell indecís, i, allí on hi havia estat, quedà, flotant a l’aire, una paraula; “parla”. El mot quedà suspès damunt el cap de la noia, i, poc a poc, caigué trontollant-se amb la cadència hipnòtica d’un floc de neu vist des d’una finestra, lliscant pel muscle i el braç de la noia fins quedar estesa al sòl de marbre blanc, entre la seva taula i la nostra. Tot el procés, des de l’aparició del núvol fins la mort de la paraula, no durà sinó unes mil·lèsimes de segon.

La paraula, completament inert, tenia la grandària de la palma d’una mà, pareixia feta del plàstic dur que s’utilitza per a fer les joguines dels infants, i estava formada per lletres minúscules i rodones, com sortides dels quaderns de cal·ligrafia. 

Recorde que, malgrat l’estranyesa que em produí tot el procés, em resultà d’una certa normalitat que fos tan rodona, i vaig pensar que si d’infants les escrivíem així, era perquè sabíem que, tard o d’hora, acabaríem posant-nos-les a la boca, i que, ja d’adults, sempre les fèiem llargues i punxudes per a evitar haver-les de pronunciar.

A.B.C. i tot el que ve darrere.

Els membres del Tribunal em miraven inquisidors mentre el meu cos repetia de memòria les conclusions que havia preparat els dies anteriors i responia per inèrcia les preguntes que em formulaven a l’examen més dur de la meva vida. El meu cervell, havia quedat fora de la Sala, assegut a la cadira de la sala de reunions del col·legi d’advocats, mirant fixament el maletí on havia llençat el telèfon que, en silenci, no parava de sonar.

De cop, un dels membres del Tribunal digué “gràcies” i, el meu cos, entenent que l’examen havia acabat, sortí disparat, recollí les meves pertinences i emprengué el camí a la recerca de l’abraçada que necessitava. El meu cervell seguia buscant l’explicació racional que sempre necessitava per a entendre les coses i que, a hores d’ara, encara no ha aconseguit trobar.

La tarda fou estranyament tensa i silenciosa. Hi estàvem tots, a excepció teva, i ningú era capaç d’articular paraula, com si tots esperarem que, com sempre, fossis tu qui comences les converses. De tant en tant fèiem algun petit comentari, però sempre, als segons, repreníem el silenci.

Ja a casa, el silenci ressonava tan fort que no em deixava dormir.

El meu cervell, enfadat, et maleïa contínuament mentre seguia buscant eixe motiu que tant necessita i que sap que mai trobarà. No podia perdonar-te el que havies fet. No podia perdonar-te que ens deixares a tots d’aquesta manera. No podia perdonar-te que no haguessis pensat en la gent que s’hi quedava. No podia perdonar-te eixe silenci brutal.

I de cop, com un resort, recordà que l’ultima cosa que et digué fou “ho lamente, però aquest matí no puc”.

Fou llavors quan se n’adonà que no hi haurien més “Benitos”, ni més acudits d’Eugenio, ni més política, ni mes Mahous dominicals, ni més palmades a l’esquena, ni més pessics al cul, ni més rialles incontrolades, ni més panxes, ni més “gordos”, ni més “fartaes”, ni més dianes, ni més gin-tònics, ni més “imbècils”, ni més abraçades agòniques, ni més braços al coll dels que em deixaven sense respiració . A partir de llavors no hi hauria rés mes. A partir de llavors sols hi hauria silenci.

I comprengué que el que mai no et podria perdonar era no tenir més remei que trobar-te a faltar. 

Trobar-te a faltar per sempre. 

Trobar-te a faltar... però “mOlt!”

I de cop i volta, sol i en silenci, trencà a plorar.

quaranta-quatre

Vet aquí que hi havia una vegada un nen que mai no acabava les coses.

Gaudia d’una manera inusitada de tots els començaments, però sempre, al poc temps d’iniciar qualsevol cosa, perdia tot l’interès pel que estava fent, i, simplement, deixava de fer-ho. No li importava mai que rés del que comencés es quedés per acabar. No li provocava cap plaer acabar quelcom, sols gaudia de la il·lusió i el nus en l’estomac que li suposava afrontar una nova tasca, per simple que aquesta fos.

Els seus pares es desesperaven amb ell. A tots el àpats quedava menjar al plat. Sempre s’asseia a la taula, admirant tots els aliments i desitjant tastar-ho tot, però sols cinc minuts després de començar a menjar s’avorria de fer-ho i es deixava la resta. Els seus pares, preocupats per la manca d’interès del nen en la seva alimentació, li treien un plat nou cada cinc minuts, per tal que, d’eixa manera, el nen fes un àpat complet.

Fora de la taula, les coses no eren massa diferents. Sempre tenia l’habitació mitjanament endreçada, però mai no l’endreçava del tot. Cada mati, al aixecar-se, feia la meitat del llit, i deixava el jersei –o els pantalons, segons el dia- perfectament doblegat sota el coixí.

Com tots els nens de la seva edat -i de la seva època- havia fet un munt de col·leccions de croms. Havia comprat croms de les Tortugues Ninja, de Bola de Drac, de Batman... però cap d’elles no havia sigut mai completada. De fet, la de Batman estigué quasi apunt d’acabar-la, però, a falta sols de cinc, l’àlbum va perdre tot interès. No li va importar el més mínim quedar-se sense descobrir com seria el numero quaranta-quatre, anomenat “Batman y Vicki observen la caiguda final de Joker”, sols podia pensar en comprar un sobre per iniciar la col·lecció de jugadors de futbol de la temporada 1990-1991.

Amb el temps, el nen va créixer, però no canvià. Deixà enrere classes de solfa, de guitarra, de dibuix.. Senzillament, s’avorrí. Tot ho començava amb molt d’interès, convençut en haver trobat allò al que voldria dedicar-se de per vida, però sempre, sempre, se’n cansava i passava a altra cosa.

A les prestatgeries de sa casa, s’acumulaven llibres que mai no havia acabat de llegir. Tenia infinitat de novel·les començades, però no sabia com acabaven cap d’elles, i, si alguna la convertien en pel·lícula, anava al cinema a veure-la, però sempre s’adormia a la meitat. Començà a escriure un blog, però de cop i volta, sense que ningú se n’adonés, s’avorrí i deixà d’escriure.

Lògicament, les seves relacions també es ressentien de la seva manera de ser. Acabada la màgia del primers instants, un cop aconseguit l’amor d’una noia, se’n cansava d’ella i, sense cap explicació ni motiu, la deixava per tornar a iniciar una aventura amorosa amb altra noia.

Ja d’adult, les coses no canviaren. N’estava avorrit de la seva feina. Li cansava fer sempre el mateix, anar cada mati al mateix lloc, seure a la mateixa cadira.. però havia maurat, i n’era conscient que no podia deixar de fer-ho, que li calia la feina per a poder sobreviure. Malgrat tot, sempre que mirava per la finestra del seu despatx, somiava en tornar a començar. Una feina nova. Un lloc nou. Una vida diferent.

Un mati, a l’aixecar-se.................