MAI, MÉS I ALTRES PARAULES VOLÀTILS. (II)

II

“SUSHI”

Mentre Verònica seguia explicant la història del noi del curs, i un “parla” inert seguia sense pronunciar al sòl del restaurant, vaig veure que la cambrera s’acostava a la taula amb el plat de sushi que havia demanat. M’hi vaig quedar mirant la paraula al terra, més preocupat, si he de ser sincer, per si la cambrera s’esmunyia al trepitjar-la, soltava el plat que duia i havia de seguir esperant el peix cru, que per si el vocable es feia malbé.

El mot en si, un cop al terra, em produïa una certa indiferència.

La cambrera trepitja, amb el tacó de la sabata, la “ela” del “parla”, però, estranyament, el seu tacó tocà terra, com si la paraula no hagués estat mai allí, i deixà el menjar a la taula.

- Gràcies. –vaig dir-li a la cambrera, sense aixecar els ulls de la paraula que romania allí, recuperant, lentament, la forma que hi tenia abans de ser aixafada.

 - mmm... que bona pinta.. me’n donaràs un poc? –Verònica interrompí el seu relat.

- Si et portes be... ja veurem. –vaig somriure- Be, i com vas acabar en ell?, vas acabar rendint-te a les seves insinuacions?

- Calla –digué satisfeta, convençuda que no havia perdut ni per un moment el fil de la conversa-, al final, li envie un missatge, però que no li l’envie a ell per ser ell, sinó perquè ell era l’únic de tots els del curs que tenia el telèfon, perquè, com que havia d’anar a València, li vaig dir que avisés a la resta de gent i quedàvem tots per prendre alguna cosa....

Seguí parlant mentre jo continuava pendent de la paraula. No entenia com si, la cambrera l’havia travessat amb el taló, havia tornat a la mateixa forma que tenia abans,  recuperant la seva aparent durícia de joguina infantil. Vaig allargar una cama tractant d’acostar-la, però estava massa llunyana com per a poder-la agafar sense que ningú se n’adonés.

En eixe moment mentre jo pensava com feia per apropar-m’hi, i, aquest cop damunt del Son-goku, aparegué un altra bola de cotó de sucre. Era quasi idèntica a la de la noia, però aquesta no era verda, era roja. Era del color  roig que apareix a la cara dels nens quan les mares els empaiten preparant alguna malifeta, emocionat al mateix temps que avergonyit, i novament em vaig sorprendre al veure un color associat a una imatge tant concreta. Mentre jo seguia assentint amb el cap i escoltant de fons que el xic aparegué sol, perquè no havia avisat a ningú tot i que, a ella, li havia dit que avisaria tothom, el fenomen seguí el seu procés.

La bola de cotó de sucre es convertí en fum que travessa la tristor que desprenia la noia i, d’ella, aparegueren dues paraules; “explicar” i “cosa”.

Les paraules començaren el seu pausat descens cap al terra, mentre jo tractava d’entendre, d’una banda, perquè Verònica havia acudit sola a fer-se la cervesa sabent que el noi se’n duia alguna entre mans, i d’altra, perquè havien aparegut dues paraules en lloc d’una.

Explicar. Cosa.

Repetia les paraules de manera inconscient, mastegant-les amb desgana, com quan vols de desfer-te del xiclet i no trobes una paperera.

Explicar. Cosa.

- T’he d’explicar una cosa. –vaig dir, de manera tan taxativa com inconscient.

Les paraules, que queien per davant de la cara del noi, explotaren sense fer major soroll que el de l’explosió provocada per una bombolla de sabó quan tractes d’agafar-la amb les mans i es convertí novament en fum, molt més lleuger que l’anterior que, ràpidament, desaparegué engolit per l’aparell d’aire que hi havia al sostre.