Davant els diversos “dimes i diretes” que es duen entre mans govern i oposició a conter de les casetes, i, amb l’única pretensió de evitar haver de tornar a respondre a la pregunta de “que passa en lo de les casetes?”, he decidit, per una vegada i sense que serveixi de precedent, llevar-me la màscara de contacontes, posar-me la toga de jurista i donar la meua opinió sobre l’assumpte, que jo d’altres coses no, però, de disciplina urbanística.... tampoc. Aquesta no és més que LA MEUA OPINIÓ, vull deixar-ho clar per tal d’evitar històries e histèries posteriors. Aquesta és la moguda de les casetes tal com jo la veig;
COM HEM ARRIBAT FINS AQUÍ;
El secà.
Durant dècades, les persones de certa edat –i, de manera especial, els homes-, coneixedors i enamorats de la feina del camp, ja que, la majoria, en algun moment l’havien treballat, solien tindre en propietat un petit bancalet on gaudien de la seva jubilació amb el cultiu de les seues plantetes, les seues fruites i les seues verdures. A eixe bancalet, a Ontinyent, se li anomenava “el secà”. Aquesta –estranya, per a mi- manera de gaudir del temps d’oci, no era exclusiva d’Ontinyent, sinó que era bastant comuna als pobles de Vall –per això a tota la Vall estem igual en aquest assumpte-. A eixe petit terrenet, en cada lloc se li donava un nom; a Albaida se “el troçet”, a Bocairent “el bancaló”... però a mi m’agrada referir-me com a “secà”, perquè era com ho feien els meus avis.
Per tal de poder guardar els estris del camp, i no tindre que carregar amb ells del poble al secà, i del secà al poble, en eixos “secàs” començaren a aparèixer rudimentàries construccions de blocs amb porta (normalment provinent d’alguna reforma del pis al poble) als que actualment, les lleis urbanístiques, han batejat amb el ridícul nom de “caseta de aperos”. Aquestes construccions, eren executades, sempre, pel propietari del terreny, de vegades ajudat d’algun amic obrer, i, els més manyosos, sols.
La caseta.
Com que aquells avis passaven molt de temps, especialment els caps de setmana, al secà, les seues dones, anaven el diumenge –d’estiu- a passar el dia en el seu marit al camp, acompanyades, per suposat, dels seus fills. I així passaven els diumenges, les dones cosien, els nens jugaven, i els avis treballaven el camp, després, dinaven tots junts, i cap a casa.
Però que passà, que els nens es feren majors, i tingueren fills, i, cada diumenge, tres generacions dinaven en el secà, i ja no resultava còmode dur el dinar fet, ni dinar en el carrer. Llavors, les construccions rudimentàries que comentàvem abans, anaren ampliant-se –també de manera rudimentària-, de manera que, a més de guardar els estris de camp, hi hagués un espai per tal de posar una taula i unes quantes cadires, per a, d’eixa manera, poder dinar tranquil·lament els dies de pluja.
De la mateixa manera que les “casetes de aperos” anaven ampliant-se per tal d’adjuntar un menjador, al costat de les casetes, començaren, també, a aparèixer paellers, on poder fer les paelles els caps de setmana, d’una manera més còmoda que no amb els tradicionals “ferros” llençats pel terra, i que, poc a poc, anaren modificant-se i convertint-se en cuines integrades dintre de la pròpia construcció del secà.
Al ser aquestes construccions rudimentàries cada cop més confortables, i de la mateixa manera que s’ampliava la “caseta de aperos”, anava augmentant el temps que la gent, passava en elles. Ja no s’anava sols el diumenge, s’anava dissabte i es feia nit allí i es passava el cap de setmana.
Amb el temps, i degut a l’estranya costum que els vius tenim de morir-se, aquells camperols jubilats anaren faltant i, els seus fills, anaren heretant eixos “secàs”, i, a aquests hereus, els agradava el camp, però no la feina del camp. Llavors, s’abandonà el cultiu dels camps, i es centrà tots els esforços en la construcció rudimentària, i convertiren la “caseta de aperos” en “la caseta”.
Fou, llavors, quan amb aquestes construccions cada vegada més còmodes i cada cop més ampliades, anà ampliant-se també el temps d’estada. Com que les construccions ja eren habitables, el que, en un principi havia sigut utilitzat per a passar el dia, i després el cap de setmana, passà a ser utilitzat per a passar l’estiu.
A l’igual que l’ampliació de la “caseta d’aperos” havia dut aparellada una ampliació del temps d’estada, l’ampliació del temps d’estada, dugué aparellada una ampliació de la “caseta” –ja sense cap tipus d’apero-, i aparegueren les “vivendes unifamiliars aïllades” que hi ha actualment, tot i que, en cap cas, han perdut ni perdran el nom, ja tradicional, de “caseta”.
“Ciudad sin ley”
Com vivint al camp s’estava –i s’està- realment be, l’estiu anava allargant-se... primer les vacances dels pares, després les vacances dels fills, després de pasqua a setembre... i al final, t’acabes quedant tot l’any. En cada casa es feia d’una manera, però segur que tots els de més trenta que viuen en la “caseta”, recorden perfectament com van viure, durant la seua infància, aquestes etapes.
De la mateixa manera que la gent que tenia caseta anava ampliant l’estada, la gent que no en tenia, començava a comprar terrenys, no ja amb la intenció de cultivar-los, sinó amb la intenció de tenir una segona residencia a menys de 10 minuts de casa –cosa que sol s’entén a la Vall d’Albaida-, on passar les vacances, després de pasqua a setembre... i, al final, quedar-s’hi a viure.
Igualment, àvids constructors amb gran visió de futur, començaren, també, a comprar terrenys per a parcel·lar-los i després, poder vendre el terreny en “caseta” inclosa.
Evidentment, ni uns ni altres, ni veïns ni constructors, demanaren a l’Ajuntament llicencia d’obres alguna, ja que, en aquell moment, no es comprenia –i pareix que ara tampoc- perquè he de demanar permís a un altre per a fer coses en ma casa. Açò provocà –a més d’una gran depredació del territori- una gran dispersió de les vivendes i la proliferació, per necessari, d’una gran quantitat de camins asfaltats.
Els dos pobles
La situació fins ara descrita, s’accentuà, en gran mesura, als finals dels 90 i principis del 2000, de manera que, l’any 2005, la quantitat de gent que vivia al camp, era equivalent a la quantitat de gent que vivia al poble, apareixent el que he decidit anomenar “els dos pobles”.
Evidentment, la aparició de dos pobles dependents d’una única administració, du aparellat un problema evident de duplicitat de despeses, essent, com és, que l’Administració és la responsable del manteniment dels serveis urbanístics, i a major necessitat de servei, major la despesa de l’Ajuntament. A més, també és evident, que una “ciutat horitzontal” –entenent per tal una urbanització de vivendes adossades- necessita una major quantitat de serveis que no una “ciutat vertical”, entenent, per tal, qualsevol finca de pisos. Aquest fet, queda evidenciat, d’una manera clara amb el següent exemple; es necessiten 2 forats –un per baixant- per tal de connectar a la xarxa de clavegueram un finca de 5 pisos, en dos vivendes per planta -10 vivendes-, on viuen 3 persones per vivenda -30 persones-, es a dir, 2 forats, 30 persones, 1 forat cada 15 persones. En canvi, es necessiten 10 forats per a una urbanització de 10 vivendes, on viuen 3 persones per vivenda -30 persones-, es a dir, 10 forats, 30 persones, 1 forat cada tres.
Aquest exemple, en principi, tant absurd, es pot extrapolar a qualsevol servei urbanístic, ja sigui aigua potable, llum, camins asfaltats, etc... que si be, en un primer moment, la seva instal·lació ve sufragada pel particular a qui fa servei –o per l’urbanitzador-, arriba un moment, que, es converteix en públic, i es l’Ajuntament qui s’ha de fer responsable del seu manteniment. La existència de dos pobles, per aquest motiu –i d’altres, als que no entraré per no avorrir més- no és sostenible, ni econòmica ni ecològicament, i evidentment, s’havia de regular d’alguna manera, i s’havia de tallar el fet que, cadascú, fera el que li vingués en gana, construeixi on li apeteixi construir, i donés la sensació, que, si hi havia algunes lleis que es podien incomplir, aquestes, sense cap tipus de dubte, eren les lleis urbanístiques.
ELS ANTECEDENTS DIRECTES
El primer intent de regulació; El tri-party(t)
Amb la situació tal i com l’hem descrita abans, l’any 2005, el govern municipal –conformat pel PSOE (Reguart), BLOC (Portero) i EU (Mancheno)- que estaven tramitant el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU), i, vull pensar, que amb la intenció d’evitar que, aquell futur –actual- PGOU, no vingués hipotecat, per construccions irregulars no acabades, decidiren tractar de regular el que, fins llavors, no havia estat mai regulat –a Ontinyent-.
D’eixa manera, el Sr. Portero, com a Regidor Delegat d’Urbanisme, té el dubtós honor de convertir-se en el primer Regidor d’Ontinyent en dictar una ordre de paralització d’obres a una caseta, e iniciar el corresponent expedient de restauració de la legalitat. Per la seua banda, un constructor, el nom del qual faré com que no recorde, que estava construint, en eixe moment, 9 vivendes sense llicència, tindrà el –també dubtós- honor de convertir-se en el primer ontinyentí a qui li inicien un expedient de restauració de la legalitat urbanística per una caseta. A aquesta primera ordre de paralització n’acompanyaren 13 més –amb les corresponents iniciacions dels expedients de restauració d’aquestes 14 paralitzacions-.
Amb aquestes ordres de paralització i expedients de restauració (OPNC; Opinió personal no contrastada), el tripartit, pretenia evitar que continuaren proliferant casetes a Ontinyent sense cap tipus de control, i cregueren, que, amb la iniciació dels expedients, la gent que, en eixe moment, estava pensant en construir-se una caseta, s’ho replantejaria, i no ho faria. S’equivocaren. L’efecte fou justament el contrari. Després del rebombori inicial de les paralitzacions, la gent que estava pensant en construir –o que estava construint en eixe moment-, en lloc de parar, acceleraren. Aquestos propietaris interpretaren les ordres de paralització completament al revés; s’ha d’acabar la caseta abans que entre en vigor el PGOU, perquè després hauré de demanar permís (veges tu, demanar permís per a fer coses en ma casa) i, a més, no me’l donaran.
Davant aquesta acceleració, el Govern Municipal, es veié desbordat. Com que havia tingut un error de conters, no tenia previst que açò passés i no sabé com reaccionar, o sí que ho sabé, però no s’atreví. Personalment (i ara és quan em maten), crec que, el tripartit podia haver evitat que arribarem a la situació actual. Sabent, com ja sabien, que aquest tema anava a costar-los el càrrec, i que anaven a convertir-se, feren el que feren, en els dimonis de tots els mals i les persones més odiades d’Ontinyent, hagueren fet un gran favor als governs posteriors, si s’haguessin atrevit a dur la tàctica del “en pare 14, per a que paren tots” fins a les últimes conseqüències, i n’hagueren tirat una. Si al veí del costat, que s’ha deixat els diners construint la casa, li la tiren, jo, que encara no me n’he gastat molts... m’esperaré a invertir-ne més, i, m’asseguraré, abans de posar-ne un sol cèntim, que no van a tirar-me el que he fet, encara que això m’obligue a demanar permís a un altre per a fer coses en ma casa.
La irrupció del monstre; ADECA
El greuge comparatiu és evident, uns tenien les cases parades i altres no. Ningú parava les obres dels que estaven construint, i llavors els que les tenien paralitzades, incomplint les ordres, continuaren les obres, però no comprengueren –i segueixen sense fer-ho- que, al iniciar el expedient de restauració de la legalitat, el Registre de la Propietat, a requeriment de l’Ajuntament, en compliment de la llei, inscrigués una nota marginal per a dir, que sobre eixa parcel·la, s’estava fent una casa il·legal (aquesta és la famosa “afecció del Registre”).
Aquestes persones, que se sentien discriminades, es constituïren en una associació; ADECA, Associació en DEfensa de les CAsetes, encara que, jo, els anomenaré ADESCA, Associació en DEfensa de les Seues Casetes, perquè son directament responsables de la situació actual (OPNC).
Aquesta associació, engalipada i encoratjada per “cants de sirena” constituïts en promeses de futur del “jo t’ho solucionaré”, i terriblement mal assessorada, emprengué una campanya mediàtica i social, que feu posar el focus d’atenció allí on era preferible que no mirés ningú. La regla número ú de qualsevol infractor és “procura que ningú s’entere que has comés una infracció”, però ADESCA ho feu exactament a l’inrevés.
ADESCAS, entengué el contingut de l’article 14 de la Constitució (tots som iguals davant la llei) al revés. Sense tenir en compte que eren –i son- infractors (i no afectats) començaren a denunciar el dret que tenien a ser tractats igual que la resta d’infractors, i que si, els altres no tenien afeccions urbanístiques, ells tampoc devien de tindre’n. Per a aquest motiu, denunciaren, davant de l’Ajuntament, a una gran quantitat de propietaris que, a l’igual que ells, estaven fent obres sense llicència. Personalment, no sé si realment pensaren que, al denunciar les obres il·legals, l’Ajuntament d’Ontinyent, aixecaria les ordres de paralització, en lloc d’iniciar expedients de restauració de la legalitat urbanística a aquelles infraccions que aquests denunciaren. I encara més, quan recorrien al Síndic de Greuges, al no fer-los cas l’Ajuntament. Al final, l’Ajuntament, i en compliment de les lleis, accedí a la pressió del Síndic, i investigà la denuncia d’ADESCAS, veient-se obligat a obrir més expedients. No ho puc assegurar, perquè la informació en aquest assumpte es bastant escassa, però crec que foren 18 els expedients que l’Ajuntament –encara Tri-party(t)- inicià a denuncia d’ADESCAS, si bé, aquest 18, junt amb els anteriors 14, es perderen al fons d’algun calaix durant anys.
Per si açò no fora suficient, es manifestaren contra l’Ajuntament que no volia les casetes, que volia carregar-se “l’Ontinyent way of live”, feren noticies en premsa, i (OPNC), li feren la campanya política a l’actual govern que els havia promès una solució màgica que acabaria, de cop, amb tots els seus problemes, i que, a més, havia inclòs la promesa de solució al seu programa electoral. Amb aquestes premisses, un cop vingueren les eleccions municipals, l’any 2007, el govern tripartit caigué.
La gran oportunitat prohibida: El PGOU
Abans d’entrar a parlar del PGOU del 2007, hi ha una dada que s’ha de tenir en compte, i és que, amb l’aprovació de la Llei de Sol No Urbanitzable de l’any 2004, i la Llei Urbanística Valenciana l’any 2005, aparegué una nova categoria de sol, dintre del sol no urbanitzable; “el sol no urbanitzable d’especial protecció”, amb un règim jurídic més dur que no el sol no urbanitzable comú, i el PGOU de 2007, al haver d’aplicar aquestes dues lleis, havia d’incloure, juntament amb les tres categories de sol habituals (urbà, urbanitzable i rústic –ara “no urbanitzable comú”), el sol no urbanitzable d’especial protecció, especial protecció que pot ser agrícola, paisatgística o les dues juntes.
Doncs be, com dèiem abans, l’Ajuntament d’Ontinyent, estava tramitant un Pla General, si bé, l’aprovació del mateix –de competència autonòmica- tardà bastant per una sèrie d’històries, que faré com que no val la pena comentar.
El PGOU, hagués sigut el moment ideal de legalitzar, no ja les 32 casetes amb expedient d’infracció (14 obertes per l’Ajuntament de “motu propi” i 18 a requeriment d’Adeca), sinó moltes més, però, no sols deixaren perdre l’oportunitat, enfrascats com estaven govern i oposició en guanyar les eleccions, sinó que, a més, complicaren més les coses.
En lloc de agafar la realitat i plasmar-la al planejament, que hagués segut la solució correcta, el Pla General qualifica, en moltes ocasions, el terme municipal d’una manera incorrecta. Hi havia moltes zones que, per a mi, eren ja sol urbà consolidat –pel grau d’urbanització-, i que, en aquest Pla, apareixen com a sol no urbanitzable d’especial protecció agrícola (com, per eixample, la zona que hi ha a l’altura del poliesportiu a l’altra banda de la circumval·lació), o altres que, inexplicablement, se’ls atorgà una protecció paisatgística (com, per eixample, la zona de La Baronia, que si no és per la vista panoràmica que té a la carretera, no entenc la qualificació).
Promeses electorals i visites fiscals
Dèiem abans que, el PP, dugué al seu programa electoral el compromís d’alçar les afeccions urbanístiques, que, si bé encara no sé per quin motiu, és la gran obsessió d’ADESCA. Doncs bé, l’actual govern (OPNC), obligat per les pressions d’aquells a qui els havia promès la panacea i amb el interès de fer-se una foto colgant-se una medalla, dugué i aprovà en plenari, la caducitat dels expedients de restauració de la legalitat urbanística.
Considere, aquí, important fer la diferenciació entre caducitat i prescripció, per tal de deixar clar que els expedients caduquen i les infraccions prescriuen. En el cas de la restauració de la legalitat urbanística, els expedients caduquen als 6 mesos, però les infraccions als 4 anys –tot i que ara, hi ha infraccions que no prescriuen, però açò ho tractaré després-. Si l’expedient caduca, s’ha de tornar a iniciar. Si la infracció prescriu, ja no és pot perseguir. Ara be, si l’expedient caduca, però la infracció no ha prescrit, l’Administració té l’obligació de tornar –ho a obrir.
Dit açò, tornem; L’Ajuntament d’Ontinyent, en acord plenari, acordà declarar la caducitat dels 32 expedients de restauració del que parlàvem abans. Tots contents. El govern s’havia fet la foto que volia i els d’ADECA podien alçar les afeccions del registre que tan els molestava. Però eixe acord, tingué molts errors. El primer fou que, en el moment de caducar els expedients, les infraccions encara no estaven prescrites, pel que l’Ajuntament tenia l’obligació de tornar-les a obrir, perquè no fer-ho, podria constituir un delicte prevaricació omisiva. El segon fou fer un discurs dient que, la caducitat dels expedients era la solució de les casetes que portava en el seu programa electoral (és a dir, fer un discurs dient que podria ser que dugués un presumpte delicte de prevaricació omisiva en el programa electoral). El tercer, i pitjor de tots, fou convocar a la premsa per tal que fossin testimonis de la comissió de l’error primer i segon.
Amb eixos antecedent, l’aparició de la fiscalia en escena era qüestió de temps, i evidentment, aparegué. Qui avisà a la fiscalia per a que posés l’ull al disseminat d’Ontinyent? Diverses són les teories que circulen; la primera és que fou el PSOE, però jo, personalment, la descarte, considere que els del PSOE (OPNC) no són tan bobos com per a acudir a la fiscalia tant prompte, i, supose, que saben que, abans d’avisar a la fiscalia, era millor esperar a que les infraccions prescrigueren. És com si ta mare et diu que no et banyes en el riu, i el teu germà entra a l’aigua. Crides a ta mare quan posa un peu a l’aigua o quan ja està dintre i no pot eixir abans que es giri?. La segona, a la que done un poc més de credibilitat, és que va avisar al fiscal aquell que més tenia a perdre, aquell qui cometria la prevaricació en cas que, sabent-ho, deixés que prescrigueren les infraccions, i que tindria l’excusa perfecta per a reobrir els expedients, si els reobre perquè el fiscal l’obliga.
Sense descartar del tot la segona opció, jo m’incline per la simple casualitat. S’estava preparant una reforma del Codi Penal –que entrarà en vigor el 23 de desembre-, que endureix, de manera considerable, les penes derivades de la construcció no autoritzada, i, per aquest motiu, sumat a una cosa que es diu “irretroactivitat de la disposició sancionadora no favorable” (que suposa que no pot aplicar la nova regulació a les infraccions comeses en anterioritat), va fer que, la fiscalia, a efectes de no perseguir el que no valia la pena, va demanar, als diferents pobles de la Vall “col·laboració”, per tal de saber quines infraccions urbanístiques hi havia. Per aquest motiu, no es requerí sols a Ontinyent a informar, sinó que també es requerí a altres pobles. Sigui como sigui, el cas és que el fiscal mirà cap a Ontinyent, i l’Ajuntament, reobrí aquells expedients caducats, i d’altres nous, fins a arribar al moment actual.
SITUACIÓ ACTUAL.
Quina és la situació actual, possiblement, sigui la pregunta més difícil de respondre. No se sap ben bé quants expedients de restauració de la legalitat s’han iniciat, i quants, entre ells s’han conclós, i, encara menys, quantes ordres de demolició hi ha. Es parla d’un centenar, i el nombre, crec, que és bastant aproximat. Però anem per parts i, per a fer-ho comprensible, ho faré com si contestés a preguntes.
Perquè s’obrin nous expedients de restauració de la legalitat?
La meua opinió sobre aquest tema és clara i fàcilment comprensible (OPNC). Sense perjudici de les noves denuncies d’ADECA, i els expedient que s’iniciaren arran de les mateixes, el govern municipal, des del principi de la legislatura, tenia el pensament que, la promesa “solució definitiva” passava per la tramitació i aprovació de programes urbanístics que suposarien dotar de serveis urbanístics zones on no hi havia. Però clar, eixes actuacions les han de sufragar els propietaris, i clar, ningú no pagaria rés per tal de quedar-se com està. Ara bé, si jo pague el clavegueram, i, a canvi, tu no em tires la casa.... igual si que em plantege pagar-ho.
Perquè es conclouen els expedients de restauració de la legalitat?
Doncs, sincerament, no ho sé. Des del punt de vista exposat anteriorment, no era necessari la conclusió dels expedients, amb la mera amenaça i imminència, era suficient per a que la gent sufragués els serveis urbanístics. Possiblement, va ser un error de càlculs, es van iniciar els expedients massa prompte, i, d’una banda, una segona caducitat cantaria molt, i d’altra, no és el mateix presentar la solució a meitat legislatura que quan estàs a punt de demanar el vot.
Al començar a concloure expedientes, (OPNC), creia que, el motiu de tramitar-los i concloure’ls, moltes vegades a corre-cuita (informant, resolent, dictant l’ordre de demolició i comunicant-la el mateix dia que es reben les al·legacions), era degut a que, els funcionaris, tenien por que, si els expedients els caducaven, vindria el fiscal a dir-los alguna cosa, però, pel temps, vaig perdre eixa opinió. Sé que han sigut molts els professional que han tirat d’imaginació per tal de presentar al·legacions i recursos amb els que donar una aparença de legalitat a autèntiques aberracions urbanístiques, i que, en cas d’haver sigut estimades pels tècnics de l’Ajuntament, haguessin quedat en les esquenes més que cobertes si intervingués la fiscalia, però han preferit, no se si de motu propi o sotmesos a les ordres d’algú, concloure'ls, i han dictat la corresponent ordres de demolició.
Vindran demà a tirar-me la casa?
No. Les ordres de demolició, després de dictades, les han suspès, a l’espera de la tramitació de un programes urbanístics, la redacció dels quals ha sigut contractada però que no ha vist ningú.
Serviran per a alguna cosa els programes que volen aprovar?
No ho sé. La redacció es porta en tal nivell de secretisme que ningú sap que s’està redactant. Sincerament, espere equivocar-me, i quan s’aprovi ho sabrem, però dubte molt que es puguin legalitzar –amb aquests programes- més d’un 20% de les que tenen dictades una infracció urbanística. Però esperarem, i ja contestarem a açò quan pugem fer-ho.
Que li passarà a la meua caseta quan s’aixequen les suspensions de les ordres de demolició?
Doncs que si es pot legalitzar, es legalitzarà, i si no es pot, no es legalitzarà. L’ordre de demolició quedarà vigent, fins que l’Ajuntament, en cas que no ho faces tu abans, -i s’atreveixin, que eixa és l’altra-, siguin els que executen la demolició en el que es diu; “execució subsidiària” (que vol dir que, com no ho has fet tu, que era qui venia obligat, ho faré jo, i et passaré la factura del que m’ha costat).
Ara m’han iniciat un procediment sancionador, això perquè? i que puc fer?
El procediment sancionador s’inicia quan s’acaba el expedient de restauració de la legalitat, i és independent d’aquest. Per a aclarir-nos, en el expedient de restauració s’està discutint si s’ha comés o no, una infracció, i, en expedient sancionador, ja està clar que s’ha comés una infracció i s’està discutint quina és la multa que et van a posar. Però això no significa que, si pagues la multa legalitzes la casa. És com en el carnet per punts, si et pillen a 160 km/h, et posaran una multa i et llevaran punts, però no per pagar la multa no et llevaran els punts, sinó que faran les dos coses. Doncs en açò, igual.
Respecte a que es pot fer en els expedients sancionadors, és complicat, perquè en ell, no pots discutir que la construcció que s’ha fet no és constitutiva de infracció, perquè això ja s’ha ventilat en l’anterior procediment. Llavors, en aquest procediment, sols podrem discutir la quantia de la sanció (la multa), però, sigui com sigui, i en la quantitat que sigui, multa hi haurà. L’única possibilitat és que caduqui l’expedient als 6 mesos des de la notificació de la iniciació, però no sé jo... no sé jo...
Els expedients sancionadors (OPNC) són la poma enverinada de les properes eleccions. Resulta curiós, que, tots els expedients, s’hagin iniciat a finals de novembre, quan hi ha ordres de demolició que son molt anteriors. Vull pensar que no tindrà res a veure el fet que, al Maig, hi hagen eleccions municipals, en el fet que els primers expedients sancionadors caduquen poc temps després de passades les eleccions. Tampoc vull pensar que en funció de si guanye jo o guanyes tu, avisaré o no al fiscal si els expedients caduquen. En fi, son coses que deixe en l’aire, perquè no ho sabrem fins al juny.
Si al final em posen la sanció i no la pague, que passa?
Les sancions per infraccions urbanístiques, son com les multes de tràfic, quan se’t comunica la sanció, t’estableixen un període de pagament (pagament en voluntària), i, si no pagues en eixe període, t’ho cobren en la via d’apremi, en la que et carreguen un 10% més i, si segueixes sense pagar, al final, t’embargaran.
Hi ha solució per a tot açò?
Vull pensar que si, però el que no diré mai, és que hi ha una –i única- solució. El problema que ha hagut sempre –tant des de l’Ajuntament com des d’ADECA-, ha sigut el voler donar una solució igual a situacions diferents. Cada expedient és un cas completament diferent, i s’ha de tractar de manera diferent. El que no hi ha és –com volen fer creure- una solució global per a totes les casetes, hi ha moltes petites solucions, però, ara, s’han de treballar molt, perquè l’Ajuntament ens ha posat les coses molt difícil, i ens ha deixat en una situació més que complicada, ja que, tot és infinitament més fàcil per a tots (particulars, professionals i gent de l’Ajuntament), quan les ordres de demolició no estan dictades i son ferms.
I ara que estem ací, i jo tinc una caseta... que puc fer?
Doncs ací, necessariament, he de separar els diferents casos possibles;
1er.- No tinc ordre de demolició ni expedient sancionador;
a) Estic en Sòl Urbanitzable o en Sòl No Urbanitzable Comú; Enhorabona, estàs quasi salvat. Si tens la casa més de quatre anys, busca documentació que ho acredite, i, si no ho has fet encara, gastat diners en una escriptura d’obra nova i inscriu-la al Registre de la Propietat. I, per suposat, si tens intenció de fer alguna cosa (una piscina, un paellero, una ampliació...) demana llicencia. Si no ho fas, pots trobar-te en l’estranya situació que consideren que la caseta no està acabada i pretenguin tirar-te-la tota.
b) Estic en Sòl No Urbanitzable d’Especial Protecció; Ui.. perill. Busca la manera d’acreditar, de manera fefaent, que la caseta és anterior a la entrada en vigor del PGOU (2007), ja que, si no és així, la teua infracció no prescriurà mai. Aquesta falta de prescripció de les infraccions en SNUPE (sòl no urbanitzable protecció especial) és una incorporació de la Llei Urbanística Valenciana, i Ontinyent no tingué sòls no urbanitzables d'especial protecció fins el PGOU de 2007.
2on.- Tinc ordre de demolició;
a) Estic en Sòl Urbanitzable o Sòl No Urbanitzable Comú; Si l’ordre de demolició està suspesa, no passarà rés mentre duri la suspensió. Una vegada vinguin els famosos Programes en tramitació, si pots, tracta de legalitzar-la. Si no pots, creua els dits durant els pròxims 5 anys, i, si aconsegueixes que no caigui, no te la podran tirar.
b) Estic en Sòl No Urbanitzable d’Especial Protecció; Si l’ordre de demolició està suspesa, no passarà rés mentre duri la suspensió. En el moment en que s’alci, s’haurà d’estudiar el tema cas per cas, però ja anticipe que ho tens difícil. Com que eixa infracció no prescriu mai, si passen els 5 anys de vigència de la ordre de demolició, l’Ajuntament tindrà la facultat de tornar-te a obrir l’expedient. Et toca creuar els dits per tal de veure si hi ha sort i, o bé hi ha una modificació del PGOU i canvien la qualificació del sòl on està ta casa, o be acompleixes els requisits de la Disposició Transitòria Quarta de la Llei del Sòl No Urbanitzable, i et tocarà proposar la tramitació del programa, que t’ho accepten.... és complicat, però alguna solució es pot trobar.
3er.- Tinc expedient sancionador;
Em sap mal, però no puc ajudar molt. Creua els dits per a que caduqui d’aquí a sis mesos, i has de ser conscient que fins d’aquí a 4 anys, poden reclamar-te la sanció (si caduca, el poden tornar a obrir durant 4 anys, com en els expedients de restauració de la legalitat). Això sí, no deixes de discutir l’import de la sanció, que si al final s’ha de pagar, quan menys pagues, millor.
I fins aquí (crec) tot el que volia dir respecte al tema. Enhorabona als que hagueu sigut capaços d’arribar fins aquí, ja que, al final, ha quedat molt llarg. Espere que a algú li serveixi el meu punt de vista per a alguna cosa, almenys, a mi, m’ha servit per a aclarir les meves propies idees. I promet que em deixe ja de rotllos, i que, la pròxima vegada, torne a les meues historietes absurdes.
