GRAN

Tan bon punt vaig recolzar el cap en el coixí, m’hi vaig adonar que quelcom estrany ocorria.

Sentia com el tot el meu cos s’anava contraient sota el pes de l’aire calent que hi havia a tots els espais buits de l’habitació, tot i que no podria assegura que no fos el pes de l’aire que hi havia a tots els espais buits de l’univers qui pressionava els meus ossos. Els braços anaren encongint-se lentament, escrutats des dels meus ulls cada cop més menuts, a un ritme molt similar del que ho feien les meves cames i, de manera extraordinàriament proporcionada, ho feia la resta del meu cos.

Sense tenir temps a esbrinar el motiu, m’hi vaig quedar reduït a la mínima expressió del que, sols cinc minuts abans, havia sigut.

Un cop finalitzada la minimització del meu esser m’hi vaig quedar quiet damunt el llit, prenent consciencia de la insignificança de la meva existència i aguaitant l’horitzó que, dibuixava la llum del cresol sobre la tauleta de nit que, convertida ara en lluna improvisada, marcava el començament del precipici que havia emergit entre el final del llit i el terra de marbre.

De cop, vaig sentir por d’estar sol dempeus al mig d’un desert blanc format per dunes i muntanyes de llençols de cotó, i vaig començar a caminar, per sobre el llit, en direcció a l’única llum que hi havia a tota l’habitació. Amb la meva nova alçaria, no superior a la d’una encenedor, hi vaig tardar hores a arribar a la tauleta de nit a la que hi vaig accedir gràcies al pont de plàstic en el que s’hi convertí el cable del despertador. Hi estava realment cansat després d’un viatge tan llarg i m’adormí damunt la pantalla tàctil del telèfon, refugiat sota l’escalfor de les quatre capes d’un mocador de paper.

No recorde quan de temps m’hi vaig passar així, però fou un temps proporcional a la meva grandària i, a l’aixecar-me, rés no hi havia canviat. Jo seguia essent minúscul i la resta de les coses que hi havien al món eren massa grans. Tot hem pareixia descomunal. Tot pot superar-te quan mires les coses a sols deu centímetres del terra.

Espantat per si mai tornava a adquirir la grandària que, per la mera costum, considerava normal, vaig sortir en expedició cap al bany a provar si podia recréixer a força d’hidratar-me. Hi vaig caminar durant dos dies proporcionals, i, quan aconseguí encendre l’aixeta fent palanca amb una botella de xampú i després de col·locar el tap a la dutxa, encara faltaven alguns minuts per a que sonés el despertador. M’hi vaig asseure a una pastilla de sabó, mirant absort com, sota els meus peus, s’anava formant un oceà que creava platges de porcellana blanca pels seus quatre costats.

Quan vaig considerar que hi havia suficient profunditat, i després de posar-hi dintre el sabó per tal de fer-ho servir de refugi, m’hi vaig llençar de cap. L’experiment no donà cap resultat. La meva alçada no varià. Resignat, m’hi vaig estirar sobre el sabó, deixant un peu dintre l’aigua mentre em creava un coixí amb els petits braços, i deixí la ment en blanc durant una estona.

Dintre l’aigua tèbia es respirava una pau enorme. Ben mirat, tampoc s’estava tan mal essent insignificant.

Assumides les meves noves proporcions, i arrossegant per la vorera unes sabates de pell, uns vaquers i una camisa, vaig decidir seguir totes les meves rutines diàries.

Dues setmanes més tard, i quasi al mateix temps que sortia el sol l’endemà de la meva minimització, m’hi vaig asseure a una taula per prendre un cafè. Ningú no feu cap tipus de comentari. Tots pareixien considerar normal que aquest matí no fos més que un cinc per cent del que havia sigut el dia anterior. Els meus companys escrutaren les meves noves mides, però no veié, en ells, cap tipus de sorpresa, sols dibuixaren un somriure que, clarament, vaig identificar com un “les coses de Xavi”.

Mentre assaboria eixos somriures benèvols i comprensius, el meu cos adquirí la grandària que, pel que pareix, li corresponia. 

Potser és la gent que m’envolta qui em fa gran.