La història més increïble que hi havia existit mai.

Vet aquí que hi havia una vegada una història sense bons ni dolents.

Era una història normal, en la que els personatges que s’interrelacionaven entre ells d’una manera natural. Era una història conformada tant per les històries pròpies i personals dels seus personatges com per les seues històries comunes.

 

Com que era una història simple, no hi apareixien prínceps que visquessin en castell remots, ni princeses tocades per cap tipus de maledicció. No hi havien dolents que els volguessin fer-los passar penúries ni benefactors que els volguessin fer bondats. No hi apareixien dracs, ni fades, ni enans, ni vampirs, ni monstres, ni policies corruptes, ni terroristes, ni assassins.

Era una història quotidiana, sobre gent que tenia dintre seu el be i el mal com el te tothom, i que, com quasi tothom, sabien gestionar la seva convivència en un únic cos. Eren persones normals, com tu i com jo, que no desitjaven fer mal ningú, però que de vegades, d’una manera inconscient, no podien evitar-ho. Eren persones normals, com tu i com jo, que desitjaven fer be a tothom i de vegades, d’una manera conscient, en feien.

Era una història bonica. Tenia els seus tocs dramàtics i els seus tocs d’humor. Tenia les seves llàgrimes i les seves rialles, fins i tot tenia llàgrimes de felicitats i rialles de melangia. La història, també tenia mirades còmplices i mirades furtives, abraçades de benvinguda i abraçades de comiat. Al cap i a la fi, no era més que la història d’uns personatges que s’estimaven i es feien mal. Al cap i a la fi, no era més que la història d’uns personatges que no s’estimaven i s’hi feien molt de bé.

Tenia tot el que se li podia demanar a una història. Era una història completament incompleta. Era una història perfecta plena d’imperfeccions.

Com totes les històries, aquesta també tenia un principi, sols que, al ser una història normal, simple, quotidiana i bonica, començà molt temps abans de fer-ho.

El principi d’aquest història fou trist. En ell s’hi acomiadaven personatges coneguts que mai no s’havien arribat a conèixer i que ja mai es tornarien a veure ni a dirigir-se la paraula.

Tanmateix, el principi d’aquesta història fou alegre. En ell s’hi trobaven personatges desconeguts que s’hi coneixien de tota la vida, sols que mai s’havien vist ni s’havien dirigit una sola paraula.

Com totes les històries, aquesta també tenia un final, sols que, al ser un història normal, simple, quotidiana i bonica, no arribà a acabar mai.

Com que no hi havia ni bons ni dolents, la història no podia acabar be, però tampoc podia acabar mal. Per això, al final de la història, els personatges es prometeren amor etern i es juraren no tornar-se a veure. Pel mateix motiu, al final de la història, els personatges es prometeren que es tornarien a veure i es juraren que no s’estimarien més.

Era la història més increïble que hi havia existit mai. Era la història que tothom volia viure, era la història que tothom volia escriure, era la història que tothom volia explicar.

Sens dubte, el millor que tenia aquesta història era que just al moment en que pareixia acabar, tornava a començar, tot i que cada cop que pareixia que anava a començar, acabava.

Vet aquí que hi havia una vegada una història sense bons ni dolents.