lunes, 3 de enero de 2011

JOIOSOS








Uns segons abans de les dotze de la nit del dia 31 de desembre tancà la porta sense fer soroll. Ningú no se n'adonà del moment en que sortí del pis. Ningú no reparà en que ja no estava, en que havia sortit i en que no tenia cap intenció de tornar. De fet, ningú no havia reparat, tan sol, en que estava al sopar.

Arribà el primer, i s'assegué de cap de taula, allí des d'on pogués veure a tothom, allí des d'on pogués estar a totes les converses. Es creia el convidat principal. Creia que la festa era en el seu honor, que la resta dels quinze convidats, estaven allí per rendir-li homenatge i celebrar la seva festa d'aniversari, però estava equivocat. Ningú no el saludà a l'arribar. Un rere altre anaven apropant-se, es saludaven entre ells, s'abraçaven, es feien bromes... però ningú a ell. Per a ell no hi hagueren salutacions. No hi hagueren com estas, no hi hagueren quant de temps, no hi hagué ni una sola paraula.

Durant tot l'àpat estigué callat, absort en els seus pensaments, mentre, la resta de comensals, reien acaloradament entre glops de cervesa i vi. En més d'una ocasió escoltà el seu nom. Els convidats feien bromes sobre ell, però ningú no s’hi referia directament. Ningú no li dirigia la paraula. Era com si no estigués, com si, ni tan sol, hagués anat. 

Al final del sopar no hi hagué pastís ni ciris. No hi hagueren natalicis joiosos ni que compleixis molts més. No hi hagueren regals embolicats en paper de colors. Es sentí trist, però romangué callat, mirant com tothom menjava un brownie amb crema de xocolata i gelat de nata, que ningú arribà a oferir-li.

Cinc minuts abans de les dotze de la nit ho comprengué. Quan els comensals començaren a repartir-se raïm embolicat en tovallons de paper se n'adonà que la festa no era per a festejar el seu primer any de vida, la festa era per celebrar que se n'anava.. i que ho faria per sempre. Mentre la gent es col·locava perruques de colors i llençava confeti, s'aixecà i es dirigí cap a la porta. No feu cap tipus de soroll amb la cadira, però, de tota manera, amb el molest i incessant brunzit de les trompetetes de cartró ningú no l'hagués sentit. La festa pujava de to i s'animava, justament en el moment en que plegava.


Des del replà, mentre esperava l'ascensor, escoltà el soroll de dotze campanades. Sentí com la gent, dintre del pis, s'abraçava i es desitjava el millor. Escoltà brindis i sorolls de copes i rialles. Ja ningú no el recordava. 

Un cop dintre de l'ascensor, l'Any 2010 trencà a plorar. 

Des d'aquella nit ningú no el tornà a veure.

No hay comentarios:

Publicar un comentario