BLANC

 

El blocaire s’assegué davant l’ordinador i afrontà la seva por al full en blanc. Feia setmanes que no escrivia rés, i, malgrat allò, no sabia sobre què fer-ho. Durant aquest temps, li havien contat diverses històries, però no es decidia a exposar-ne cap. Li rondava parlar del cap de setmana que havia passat sense aigua per un problema en les canonades de la finca..

“El ganivet que no tallava, resignat, tractava de pelar la poma. Sabia que era una batalla perduda, que mai podria llevar-li la pell, i, tot i ser conscient que era un repte que no podria superar, s’esforçava, com no ho havia fet mai abans. Feia temps que esperava una oportunitat com aquella. Fins llavors, sols l’havien fet servir per escampar mantega i melmelades al desdejuni d’algun diumenge. Sempre havia viscut al fons del calaix, quedant relegat a feines sense importància i somiant en tallar un entrecot poc fet a un sopar amb amics.

Escoltava, dintre la pila, les rialles i les burles del ganivets afilats, que durant dies, havien anat emprant-se fins quedar ell sol al calaix. Tots ells romanien bruts, sense que ningú pogués fregar-los. Feia dies que no es podia utilitzar l’aigua, i, per no molestar a la cosina-veïna, la brutícia anava acumulant-se. La roba esperava dintre la llavadora oberta que algú pitgés el botó que la submergís en aigua neta. Una camiseta interior apuntava una màniga per la porta oberta, tractant d’esbrinar la causa de tan llarga espera. Al bany, la situació no era molt millor.

- Mireu!!, si hi ha més de mitja poma en el plat!!... –el ganivet del mànec de fusta, dintre d’un got, també brut, damunt de la bancada, posava al dia als seus companys, entre sorolloses rialles.

Finalment, el ganivet que no tallava, caigué esgotat dintre del plat, damunt d’una muntanya de restes de la destrossada poma..”

Però era una història que no contaria perquè pensava que no interessaria a ningú. Després de dues setmanes, es veia en l’obligació de parlar sobre algun tema més profund. Podria contar graus insòlits de felicitat que havia vist i que sabia que mai assoliria..

“Les sabatilles a quadres marró i grises d’anar per casa lluïen un posat més que orgullós, passejant per la cera als peus de l’avi que havia sortit a comprar el pa. Mai havien fet un viatge tant llarg, i miraven a tot arreu per tal de no perdre’s una sola de les meravelles que amagava aquell món desconegut que sols havien vist des del balcó. El batí, en canvi, sentia una mica de vergonya, al ser observat per tanta gent, i, a més, sentia picor per culpa de les molles de pa que anaven caient-li a sobre.

L’home de la gorra, xiulava i saludava a tothom. Sí, tots l’observaven, però li tenia igual. N’era conscient que vestia més còmode que tots nosaltres, i ens mirava la roba com si li estranyés que poguérem sortir de casa amb unes incòmodes sabates de pell.

Quan arribà a la meva altura, s’ajustà la gorra, somrigué, digué bon dia, i continuà el seu camí...”

però no volia parlar de coses que envejava. No es veia amb cor d’afrontar històries dures sobre relacions humanes..

“Un calfred recorregué el taulell  del bany al ser esguitat per la gota d’un líquid que no reconeixia. També era transparent, però estava massa salat per a ser aigua que s’havia escapat de la pila. Tampoc era condensació del baf de la dutxa, no estava suficientment calent. A més, sols s’esquitxava de baf un cop al dia, i eixe dia ja ho havia fet.

Mirà al seu voltant i veié que no era l’únic que estava mullat per aquell líquid estrany, i tingué por de mirar amunt per saber des d’on havia caigut...”

i pensava que, si havia de parlar de relacions, seria molt millor parlar de primers amors, d’eixos que et marquen per sempre.

“Assegut de cap de taula a la seva trona, mossegava el seu xuclador mentre observava aquella nena asseguda al seu carro jugant amb un Goofy que parlava. Ella no l’havia vist i s’entretenia prement l’estomac del seu peluix. Ell, al costat de son pare, mirava de reüll els pares de la nena, que estaven asseguts a l’altra punta de la taula, i que li feien gestos a son pare, reien, i deien paraules que no entenia.

- Com d’aquí uns anys vingui un diumenge i em presenti al teu fill... tindre’m paraules tu i jo.

De sobte ella el mirà i somrigué. S’aixecà del carro i començà a caminar cap a ell. Ell es posà nerviós i esclatà a riure, mentre ella, s’apropava caminant lentament, trontollant-se, segurament, per la incomoditat dels bolquers. Quedà plantada al seu costat, però ell no la mirà, li estirava la camisa, però ell no li feia cas.

Assegut de cap de taula a la seva trona, mossegava el seu xuclador, mentre observava aquell Goofy que parlava assegut a un carro de nena...”

I no li apetia massa contar el seu dia, perquè, si s’havia decidit a escriure, era, precisament, per a deixar de pensar.

“Les campanes de Dolores, que durant l’últim mes s’apropaven i s’allunyaven, tornaven a repicar amb força mentre, a la porta de l’església, o rere un cafè,  criticaven, novament,  el govern de Mèxic. Altre cop es tornaven a repetir les mateixes històries, i, altre cop, li relataven noves mentires. N’estava fart, sabia que era el moment de la revolta, però ella, malgrat tot, malgrat ser la portadora de les noticies, creia millor posposar la revolució a l’espera d’esdeveniments..”

Llavors ho comprengué. No podria parlar de rés. No podria contar rés. Tot el que havia passat últimament, de cop, cobrà sentit. Descobrí que totes les històries, les grans, les realment importants, encara estaven per escriure, i entengué que cap d’elles podrien ser escrites per ell sol. Decidí que no escriuria un sol mot, i que publicaria una entrada en blanc. Somrigué i, després de no publicar rés, apagà l’ordinador.