quaranta-quatre

Vet aquí que hi havia una vegada un nen que mai no acabava les coses.

Gaudia d’una manera inusitada de tots els començaments, però sempre, al poc temps d’iniciar qualsevol cosa, perdia tot l’interès pel que estava fent, i, simplement, deixava de fer-ho. No li importava mai que rés del que comencés es quedés per acabar. No li provocava cap plaer acabar quelcom, sols gaudia de la il·lusió i el nus en l’estomac que li suposava afrontar una nova tasca, per simple que aquesta fos.

Els seus pares es desesperaven amb ell. A tots el àpats quedava menjar al plat. Sempre s’asseia a la taula, admirant tots els aliments i desitjant tastar-ho tot, però sols cinc minuts després de començar a menjar s’avorria de fer-ho i es deixava la resta. Els seus pares, preocupats per la manca d’interès del nen en la seva alimentació, li treien un plat nou cada cinc minuts, per tal que, d’eixa manera, el nen fes un àpat complet.

Fora de la taula, les coses no eren massa diferents. Sempre tenia l’habitació mitjanament endreçada, però mai no l’endreçava del tot. Cada mati, al aixecar-se, feia la meitat del llit, i deixava el jersei –o els pantalons, segons el dia- perfectament doblegat sota el coixí.

Com tots els nens de la seva edat -i de la seva època- havia fet un munt de col·leccions de croms. Havia comprat croms de les Tortugues Ninja, de Bola de Drac, de Batman... però cap d’elles no havia sigut mai completada. De fet, la de Batman estigué quasi apunt d’acabar-la, però, a falta sols de cinc, l’àlbum va perdre tot interès. No li va importar el més mínim quedar-se sense descobrir com seria el numero quaranta-quatre, anomenat “Batman y Vicki observen la caiguda final de Joker”, sols podia pensar en comprar un sobre per iniciar la col·lecció de jugadors de futbol de la temporada 1990-1991.

Amb el temps, el nen va créixer, però no canvià. Deixà enrere classes de solfa, de guitarra, de dibuix.. Senzillament, s’avorrí. Tot ho començava amb molt d’interès, convençut en haver trobat allò al que voldria dedicar-se de per vida, però sempre, sempre, se’n cansava i passava a altra cosa.

A les prestatgeries de sa casa, s’acumulaven llibres que mai no havia acabat de llegir. Tenia infinitat de novel·les començades, però no sabia com acabaven cap d’elles, i, si alguna la convertien en pel·lícula, anava al cinema a veure-la, però sempre s’adormia a la meitat. Començà a escriure un blog, però de cop i volta, sense que ningú se n’adonés, s’avorrí i deixà d’escriure.

Lògicament, les seves relacions també es ressentien de la seva manera de ser. Acabada la màgia del primers instants, un cop aconseguit l’amor d’una noia, se’n cansava d’ella i, sense cap explicació ni motiu, la deixava per tornar a iniciar una aventura amorosa amb altra noia.

Ja d’adult, les coses no canviaren. N’estava avorrit de la seva feina. Li cansava fer sempre el mateix, anar cada mati al mateix lloc, seure a la mateixa cadira.. però havia maurat, i n’era conscient que no podia deixar de fer-ho, que li calia la feina per a poder sobreviure. Malgrat tot, sempre que mirava per la finestra del seu despatx, somiava en tornar a començar. Una feina nova. Un lloc nou. Una vida diferent.

Un mati, a l’aixecar-se.................