viernes, 10 de diciembre de 2010

DHUKUTI



- Ei!, has vist a eixa? és blava i no té sola!
- Xss!,  calla, que et sentirà... , i no assenyales!
- I està sola!, encara que també és normal... sent blava i no tenint sola...
- Però vols callar? som noves aquí, i hem de tractar d’encaixar. Si no caiem bé ens boicotejaran i ens tancaran a l’armari.
- No, per favor, més temps tancades no!
- Doncs comporta’t!.

La esportiva dreta Levis marró del número 42, mirà al seu voltant. Era la primera vegada en un any que sortien de la capsa i veien l’exterior, i, abans d’això, sols ho havien fet una vegada a una tenda del centre des que havien sortit del magatzem. Era la primera nit que passaven en casa estranya, en companyia d’altres sabates, i sobre un fred terra de mabre. Des d’on estava veié més sabates, marrons, negres, blanques, i la blava.

La sabata esquerra Pikolinos marró del número 40, la de més edat de quantes hi havien, fou la encarregada de donar-les la benvinguda;

- Qui sou?
- Som Levis marrons del número 42, jo soc esquerra i esta és dreta. Som un regal.Venim d’Indonèsia –digué Levis marró, una mica espantada per la imponent Pikolino.
- D’Indonèsia?, doncs a veure si sou iguals d’asocials que aquelles blanques, que vingueren des de la Xina fa uns mesos i encara no han obert la boca...

La esportiva esquerra Silver blanca del número 41, entenent que s’estava parlant d’elles, es quedà mirant a la Pikolino, però no digué rés. La esportiva dreta Silver blanca del número 41, que estava d’esquenes, no feu el mínim gest. Les dues estaven brutes de fang, i tenien un posat orgullós, com si haguessin viscut una gran aventura. La resta de sabates, en el fons, les tenien un poc de llàstima. Des que vingueren en el més de juny, sols havien sortit de l’armari un parell de vegades, i tots sabien que, en quant les netejaren, tornarien allí.

- Perdoneu la mala educació, no m’he presentat, soc Pikolinos esquerre marró, i aquesta és la meua companya Pikolinos dreta marró. Jo també vaig ser un regal. Aquells d’allà són Carlo Torreci negres del número 40. –s’apropà un poc més a les Levis marrons del número 42 i murmurant, els digué- no els doneu molta conversa, son italians... segur que intenten quelcom.
- Qui és la blava? –digué Levis dreta marró. Levis esquerra marró li donà un cop dissimulat amb el taló.
- La blava és nepalesa, s’anomena Dhukuti i és del número 42, però mai he sabut distingir quina és dreta i quina esquerre, semblen bessones, pareix que estiguen fetes per a un únic peu... No es relacionen en ningú, i mai han sortit de casa, però s’assabenten de tot. De fet, quan ell està en casa, mai estan aquí.. Per cert, ja l’heu conegut?
- Si –digué Levis dreta marró-, però tinc la sensació que quedem una mica massa grans...-afirmà resignada-. Que tal es viu ací?
- Et netejaran poc, però et tractaran be....
- Això ho diràs tu!!! -digueren al mateix temps, des de l’armari les esportives envellides Jhony blanques del número 41 i les mai utilitzades Kalenji negres del número 42.

No hay comentarios:

Publicar un comentario