DOLORES

Després d'un any entrant quasi tots els dies a aquella habitació, era el primer cop que m'aturava a mirar les antigues lletres de canvi que, emmarcades, havien convertit en quadre. Assegut a la taula de la sala de reunions, on tanta gent m'havia contat els seus problemes esperant que jo els solucionés l'embolic en que s'havien clavats ells sols, les vaig mirar i vaig pensar, per un instant, si, abans de convertir-se en quadre, havien desenvolupat la seua funció.

El sol es colava per les escletxes de la cortina veneciana que colgava per la finestra i dibuixava barrots horitzontals a les parets, fen-la parèixer una mena de presó de llum. Mai l'estància m'havia paregut tant depriment, potser sempre ho havia sigut, però mai, fins ara, m'havia fixat en ella. 

Mentre ens contaven històries sobre els mals de la humanitat, sobre la difícil situació que tocava encarar, i sobre totes eixes coses que, de tant escoltar-les, perden transcendència, la meva companya em mirà, i esbossà un somriure. Durant uns segons, em vaig imaginar l'orla de la promoció del 32 colgada darrere de la meua taula, sempre plena de muntanyes de papers desordenats d'una manera coherent. Satisfet per eixa imatge, li vaig tornar el somriure. Les campanes de Dolores, tocant 12 vegades, em despertaren de l'estat d'abstracció, just en el moment en que acabava el seu discurs i es feu un incòmode silenci. 

Sortint de la sala, un crit retrunyia al meu cap; "¡Viva la Virgen de Guadalupe!,¡muera el mal gobierno!". 

Qui sap si assistíem al començament de revolta.