BOTONS.

El meu abric té set botons, dels quals dos estan a la butxaca, un note que està a punt de desprendre's de mi i l'altre deu estar per algún lloc del Màgic. Se que deuria apuntalar la meua relació amb el botó que vol desprendre's, però tantes vegades he tractac de mantindre'l que, igual, ha arribat el moment de deixar-lo marxar. Potser m'esperaré que prove la gelor i la soledat del terra, abans de tornar-lo a unir als altres.

Els que tinc a la butxaca no em preocupen massa. Ells estan be, junts i sóls a la foscor i l'escalfor de la jaqueta. Hem fa por clavar la mà i interrumpir alguna cosa, però saben que, en algún moment, tornaran on eren abans, i els tornaré a separar.

El botó que em preocupa realment, és el que està al Màgic. Decidí quedar-se allí el dissabte de fira, aprofitant que jo estava despistat entre marxes cristianes i copes (i cerveses, i vins, i fum, i converses), per tal desapareixer. No em vaig adonar que no estava fins un parell de dies després -per a adonar-me d'alguna cosa estava jo-, però tampoc li hagués costat molt despedir-se. I me'l imagine allí, pegant botets davant la barra, tractant de ser vist per un cambrer per a demanar-se un didal de ron en cola. Aprofitant la seva estatura per a mirar entre les faldes de les xiques, i coneixent colilles, monedes, i altra fauna diversa que circula pel terra del Màgic.

Per l'abric circula el rumor que millor així, que s'està més tranquil sense ell, que sempre havia sigut una mica desprès, que anava per lliure i que mai col·lavoraba en rés, però jo sé que, en el fons, el troben a faltar. Sé que estarà millor allí, sense haver de acomplir la missió que té encomanda, sense tindre que treballar, tot el dia de festa, alcohol i borratxera, però ho faig per la resta, perquè son un equip, i han d'estar units. Així que rés, he prés la decisió d'anar a buscar-lo, de demanar-li que torne amb els altres. Sé que em costarà de convencer, i que hauré de convidar-lo i fer-me alguna que altra copeta amb ell per tal de que torne. I jo, -abstemi com soc- em sacrificaré pel bé resta.


Ara be, com que vaig bastant liat, no podré anar a buscar-lo fins el dissabte, i, com que he quedat per a dinar -i previsiblement, també per esmorçar-, hauré d'anar a per ell després de l'esmorçar, el dinar, i les carpes. I no crec que el trobe de seguida, així que hauré d'estar una estona allí, i, si no el trobe, em deprimiré i em tiraré a la beguda.


És per açò, i per si de cas, quan arribe a casa el dissabte, algú em diu que si aquestes son condicions de vindre, que si mal pet dus, que si ja et val a les teues edats, i no soc capaç d'articular -ni oral ni mentalment- una escusa millor... Que sapigeu que estava buscant el botó.