MAI, MÉS I ALTRES PARAULES VOLÀTILS. (III)

III

“TU”

Verònica deixà la forqueta damunt del plat, creuà les mans davant de la boca, recolzant els colzes a la taula, i es quedà callada durant uns segons.

- Digues –m’inquirí, com si esperés una revelació sorprenent que hagués de canviar el món.

- Que vols que digui? –vaig respondre, totalment descol·locat.

- El que m’has d’explicar, acabes de dir que m’has d’explicar una cosa.. –La resposta em sorprengué, no tant per la resposta en si, sinó per la seva mera existència, ja que no havia sigut conscient d’haver dit rés en veu alta.

- Com!?... No rés, després t’ho contaré. Fes-me memòria. Continua... –vaig optar per guanyar una mica de temps i així evitar dir-li que veia paraules de plàstic formar-se damunt de la gent i caure al terra lentament, sense que ningú li donés la més mínima importància

- Doncs això –va continuar - que apareix ell sol, i comença a dir-me que si podríem quedar, que si podríem anar al cinema alguna dia... i jo, que ja havíem quedat, que estàvem fent-se un cafè... però rés, ell ni cas, així que, com havia de tornar a València, vaig quedar en ell, dic, així no dine sola..

- Si és que... i no vas pensar que això li donaria esperances d’alguna cosa mes? –vaig preguntar, completament integrat a la conversa, després de no haver més paraules a tot el restaurant que un “parla” de plàstic verd al terra que havia decidit que agafaria quan s’ aixecàrem per tal d’anar-nos-en.

- Doncs no, no ho vaig pensar.. jo que vaig a pensar?. Jo també tinc amics nois, tu n’ets un, i no crec que passi rés si quedem per a dinar

- Sí, però tu i jo ens coneguem de fa molt temps, i les circumstàncies son diferents. I quan quedareu, que?

- Això, que li ho conte a la meva amiga, i ella dient-me que estava boja, que no quedés en ell, que estaria comprant-se “gallumbos nous” per al dia que quedarem.. –Li va costar molt pronunciar “gallumbos”, la paraula li feia una gràcia inusual, i l’assaboria abans d’expulsar-la entre rialles.- Total, que quedem. I acabem de dinar i comença a dir-me que si podríem sortir, que si deuríem veure’ns més.. i jo li dic.. be, quedem, però com a amics. –silenci- I va i em solta; jo sols tinc amics, amics xics, jo no tinc amigues!. Serà imbècil! i jo li dic; doncs no m’estranya que no tinguis amigues, perquè no hi ha qui et suporti. I ara pagues! i me’n vaig anar i el vaig deixar allí! –els dos esclatarem a riure de manera incontrolada, i cap dels dos era capaç d’articular paraula. Finalment, fou ella la primera en calmar el riure.

- Serà... Que et sembla?

- Em sembla que mai no has sabut escollir la gent amb la que t’enredes, i molt menys la que “t’agrada” –vaig gesticular les cometes amb els dits.

No havia acabat de pronunciar la frase quan, sobre el seu cap, començà novament el procés. En aquesta ocasió el núvol era d’un gris molt clar, del color dels ulls dels huskis siberians els dies d’estiu, quan miren a l’horitzó enyorant les terres nevades des d’on foren duts. Novament, em va sorprendre molt més l’evocació que feia al meu cap un color, que el fet d’aparèixer un núvol de cotó gris davant els meus nassos. Em vaig quedar mirant el núvol mentre es formava la paraula, encuriosit per saber que hi sortia.

El fum grisós vingué cap a mi, i el vaig ensumar. Feia un olor dolç que em resultava familiar, però que encara avui no soc capaç d’identificar. Passat el fum, aparegué una nova paraula; “tu”, que va començar el seu descens. Ella agafà la copa i se la dugué a la boca just en el moment que la paraula queia, i, aquell gest, provocà l’aire suficient per que, el “tu”, canvies de direcció i aterrés just al costat del meu plat.

M’hi vaig quedar mirant la paraula, mentre ella deixava la copa i tallava una punta d’espàrrec de la font de verdures. De cop, em mirà, i em digué:

- I que és el que m’havies d’explicar, que m’havies dit abans?

- Doncs.. –havia estat tan pendent de la formació de les paraules alienes, que no havia buscat les meves pròpies, i, per suposat, si no se n’havia adonat de l’existència d’un “tu”, color gris-ull de gos, damunt de la taula, no anava jo a fer cap menció al respecte- No ho recorde, quan em vingui ja t’ho contaré.. –vaig advertir una certa decepció en la seva cara, pareixia esperar alguna història extraordinàriament divertida, però ho dissimulà tan mal com jo la meva falta de memòria-

- I tu que?, com va la teva feina avorrida de senyor major? –somrigué.

- Hem estat millor, no t’ho vaig a negar, però de moment el despatx continua viu –Vaig deixar caure, dissimuladament, la mà sobre la paraula grisa. Tenia el tacte dur i suau del plàstic de les joguines dels nens. Vaig estar jugant amb ella mentre li relatava històries de la meva feina avorrida de persona adulta, i ella em retreia que m’havia convertit en el que no volia ser quan estava a la facultat.-

GRAN

Tan bon punt vaig recolzar el cap en el coixí, m’hi vaig adonar que quelcom estrany ocorria.

Sentia com el tot el meu cos s’anava contraient sota el pes de l’aire calent que hi havia a tots els espais buits de l’habitació, tot i que no podria assegura que no fos el pes de l’aire que hi havia a tots els espais buits de l’univers qui pressionava els meus ossos. Els braços anaren encongint-se lentament, escrutats des dels meus ulls cada cop més menuts, a un ritme molt similar del que ho feien les meves cames i, de manera extraordinàriament proporcionada, ho feia la resta del meu cos.

Sense tenir temps a esbrinar el motiu, m’hi vaig quedar reduït a la mínima expressió del que, sols cinc minuts abans, havia sigut.

Un cop finalitzada la minimització del meu esser m’hi vaig quedar quiet damunt el llit, prenent consciencia de la insignificança de la meva existència i aguaitant l’horitzó que, dibuixava la llum del cresol sobre la tauleta de nit que, convertida ara en lluna improvisada, marcava el començament del precipici que havia emergit entre el final del llit i el terra de marbre.

De cop, vaig sentir por d’estar sol dempeus al mig d’un desert blanc format per dunes i muntanyes de llençols de cotó, i vaig començar a caminar, per sobre el llit, en direcció a l’única llum que hi havia a tota l’habitació. Amb la meva nova alçaria, no superior a la d’una encenedor, hi vaig tardar hores a arribar a la tauleta de nit a la que hi vaig accedir gràcies al pont de plàstic en el que s’hi convertí el cable del despertador. Hi estava realment cansat després d’un viatge tan llarg i m’adormí damunt la pantalla tàctil del telèfon, refugiat sota l’escalfor de les quatre capes d’un mocador de paper.

No recorde quan de temps m’hi vaig passar així, però fou un temps proporcional a la meva grandària i, a l’aixecar-me, rés no hi havia canviat. Jo seguia essent minúscul i la resta de les coses que hi havien al món eren massa grans. Tot hem pareixia descomunal. Tot pot superar-te quan mires les coses a sols deu centímetres del terra.

Espantat per si mai tornava a adquirir la grandària que, per la mera costum, considerava normal, vaig sortir en expedició cap al bany a provar si podia recréixer a força d’hidratar-me. Hi vaig caminar durant dos dies proporcionals, i, quan aconseguí encendre l’aixeta fent palanca amb una botella de xampú i després de col·locar el tap a la dutxa, encara faltaven alguns minuts per a que sonés el despertador. M’hi vaig asseure a una pastilla de sabó, mirant absort com, sota els meus peus, s’anava formant un oceà que creava platges de porcellana blanca pels seus quatre costats.

Quan vaig considerar que hi havia suficient profunditat, i després de posar-hi dintre el sabó per tal de fer-ho servir de refugi, m’hi vaig llençar de cap. L’experiment no donà cap resultat. La meva alçada no varià. Resignat, m’hi vaig estirar sobre el sabó, deixant un peu dintre l’aigua mentre em creava un coixí amb els petits braços, i deixí la ment en blanc durant una estona.

Dintre l’aigua tèbia es respirava una pau enorme. Ben mirat, tampoc s’estava tan mal essent insignificant.

Assumides les meves noves proporcions, i arrossegant per la vorera unes sabates de pell, uns vaquers i una camisa, vaig decidir seguir totes les meves rutines diàries.

Dues setmanes més tard, i quasi al mateix temps que sortia el sol l’endemà de la meva minimització, m’hi vaig asseure a una taula per prendre un cafè. Ningú no feu cap tipus de comentari. Tots pareixien considerar normal que aquest matí no fos més que un cinc per cent del que havia sigut el dia anterior. Els meus companys escrutaren les meves noves mides, però no veié, en ells, cap tipus de sorpresa, sols dibuixaren un somriure que, clarament, vaig identificar com un “les coses de Xavi”.

Mentre assaboria eixos somriures benèvols i comprensius, el meu cos adquirí la grandària que, pel que pareix, li corresponia. 

Potser és la gent que m’envolta qui em fa gran.

MAI, MÉS I ALTRES PARAULES VOLÀTILS. (II)

II

“SUSHI”

Mentre Verònica seguia explicant la història del noi del curs, i un “parla” inert seguia sense pronunciar al sòl del restaurant, vaig veure que la cambrera s’acostava a la taula amb el plat de sushi que havia demanat. M’hi vaig quedar mirant la paraula al terra, més preocupat, si he de ser sincer, per si la cambrera s’esmunyia al trepitjar-la, soltava el plat que duia i havia de seguir esperant el peix cru, que per si el vocable es feia malbé.

El mot en si, un cop al terra, em produïa una certa indiferència.

La cambrera trepitja, amb el tacó de la sabata, la “ela” del “parla”, però, estranyament, el seu tacó tocà terra, com si la paraula no hagués estat mai allí, i deixà el menjar a la taula.

- Gràcies. –vaig dir-li a la cambrera, sense aixecar els ulls de la paraula que romania allí, recuperant, lentament, la forma que hi tenia abans de ser aixafada.

 - mmm... que bona pinta.. me’n donaràs un poc? –Verònica interrompí el seu relat.

- Si et portes be... ja veurem. –vaig somriure- Be, i com vas acabar en ell?, vas acabar rendint-te a les seves insinuacions?

- Calla –digué satisfeta, convençuda que no havia perdut ni per un moment el fil de la conversa-, al final, li envie un missatge, però que no li l’envie a ell per ser ell, sinó perquè ell era l’únic de tots els del curs que tenia el telèfon, perquè, com que havia d’anar a València, li vaig dir que avisés a la resta de gent i quedàvem tots per prendre alguna cosa....

Seguí parlant mentre jo continuava pendent de la paraula. No entenia com si, la cambrera l’havia travessat amb el taló, havia tornat a la mateixa forma que tenia abans,  recuperant la seva aparent durícia de joguina infantil. Vaig allargar una cama tractant d’acostar-la, però estava massa llunyana com per a poder-la agafar sense que ningú se n’adonés.

En eixe moment mentre jo pensava com feia per apropar-m’hi, i, aquest cop damunt del Son-goku, aparegué un altra bola de cotó de sucre. Era quasi idèntica a la de la noia, però aquesta no era verda, era roja. Era del color  roig que apareix a la cara dels nens quan les mares els empaiten preparant alguna malifeta, emocionat al mateix temps que avergonyit, i novament em vaig sorprendre al veure un color associat a una imatge tant concreta. Mentre jo seguia assentint amb el cap i escoltant de fons que el xic aparegué sol, perquè no havia avisat a ningú tot i que, a ella, li havia dit que avisaria tothom, el fenomen seguí el seu procés.

La bola de cotó de sucre es convertí en fum que travessa la tristor que desprenia la noia i, d’ella, aparegueren dues paraules; “explicar” i “cosa”.

Les paraules començaren el seu pausat descens cap al terra, mentre jo tractava d’entendre, d’una banda, perquè Verònica havia acudit sola a fer-se la cervesa sabent que el noi se’n duia alguna entre mans, i d’altra, perquè havien aparegut dues paraules en lloc d’una.

Explicar. Cosa.

Repetia les paraules de manera inconscient, mastegant-les amb desgana, com quan vols de desfer-te del xiclet i no trobes una paperera.

Explicar. Cosa.

- T’he d’explicar una cosa. –vaig dir, de manera tan taxativa com inconscient.

Les paraules, que queien per davant de la cara del noi, explotaren sense fer major soroll que el de l’explosió provocada per una bombolla de sabó quan tractes d’agafar-la amb les mans i es convertí novament en fum, molt més lleuger que l’anterior que, ràpidament, desaparegué engolit per l’aparell d’aire que hi havia al sostre.

MAI, MÉS I ALTRES PARAULES VOLÀTILS. (I)

I

“GOKU”

Asseguts a la taula del restaurant, repassàvem, entre sorolloses rialles, les aventures d’una època a la que érem més joves, més inconscients, i -qui sap si- més feliços. Recordàvem, com si fos ahir, la cafeteria del Babel, l’escaló del Max-Max i els viatges de la Renfe. Rèiem amb melangia com si, amb l’acabament de cada història, se n’adonarem, de cop, que ens fèiem grans i cada so del riure ens colpegés amb un fort colp de realitat.

A la taula del costat, una parella, ja a les acaballes d’un sopar que nosaltres acabàvem d’iniciar, compartia un tiramisú. Tot i estar absort en la meva conversa, no podia evitar, de tant en tant, que els meus ulls es posessin en ells. Ella era menuda i molt jove. Duia el cabell exageradament curt i tenia un posat trist, com si dugués tota la vida preparant aquell sopar i les coses no estiguessin sortint com volia. Ell, en canvi, pareixia sortit d’un còmic manga. Tenia les faccions de la cara molt marcades, el monyo molt curt per un costat i a l’altura del muscle per l’altre i duia un piercing al centre del nas, com els que duien els bous que arrastraven els carros. Menjaven lentament, respectant un silenci quasi reverencial i amb prou feines es dirigien la mirada.

Mirava fixament aquella arracada, i quasi menjava amb ells aquelles postres, quan em reclamaren des de la meva taula.

- Xavi!, que passa?, m’estàs escoltant?

- Si, continua.. –no paregué quedar satisfeta amb la resposta-

- Vinga va, conta-m’ho, que et conec.. on se t’ha anat el cap? –Verònica girà el cap al seu voltant, buscant on podien estar els meus pensaments, i reparà amb el posat del noi assegut a la taula del costat. S’acostà al centre de la taula i abaixà la veu per tal d’evitar que ens escoltaren- és la xica eixa i el Son-goku?.

- Sí –vaig dir dibuixant un somriure per la comparació- duen quasi deu minuts sense dirigir-se la paraula.

- No tindran rés que dir-se –sentencià-

- Crec que es just el contrari, pareix que tinguin tantes coses que dir-se que no poden dir-se rés. Però deixa’ls, continua...

- Ara ja no sé que estava contant-te...

- Els “gallumbos nous”...

- Es cert –i continuà el relat de les seves desventures amoroses com si mai hagués sigut interrompuda.

Seguí contant la historia del xic que conegué a aquell curs que no li havia servit per a rés més que per a obtindre dues dècimes a les oposicions a professora de F.O.L. i per a conèixer a eixe esser estrany, amb qui s’enredà en un sopar, que al principi li agradava i que, al final, no hi havia manera de llevar-se’l de damunt.

Mentre ella profunditzava en la història i es cargolava amb la seva mala sort amb els homes, els meus ulls, inconscientment, anaven i tornaven a la taula de la parella. Feia estona que no els quedava menjar i el silenci que hi havia a la taula ressonava tant fort que quasi no em deixava escoltar la meva pròpia conversa.

Llavors ocorregué.

Damunt del cap de la noia trista, aparegué un minúscul nuvolet d’un estrany color enverdit i de la consistència del cotó de sucre. Ningú paregué reparar en l’existència del nuvolet, i jo, tractant d’evitar que ningú se n’adones que jo me n’havia fixat, mirava de reüll el cotó verd, mentre assentia amb el cap, no per mostrar conformitat amb el que escoltava, sinó per convertir en conversa el que no era més que un monòleg sobre la solitud. El núvol es contreia i s’estirava, convertint-se, cada cop més, en una espessa taca de fum d’un color que, si be una mica més clar, no sé per quin motiu, em recordà al color de la menta els primers dies de sol de la primavera en el que mostra l’esperança de deixar enrere el fred. No entenia per quin motiu assimilava eixe color a una imatge tan concreta, però aquella fou, exactament, la visió que em vingué al cap.

De cop, el fum, com empès per un vent fort -e inexistent a un local tancat-, sortí disparat en direcció al Son-goku, que ni se n’adonà del cotó verd i desfet que s’esvaí entre el seu pearcing d’oví i el seu cabell indecís, i, allí on hi havia estat, quedà, flotant a l’aire, una paraula; “parla”. El mot quedà suspès damunt el cap de la noia, i, poc a poc, caigué trontollant-se amb la cadència hipnòtica d’un floc de neu vist des d’una finestra, lliscant pel muscle i el braç de la noia fins quedar estesa al sòl de marbre blanc, entre la seva taula i la nostra. Tot el procés, des de l’aparició del núvol fins la mort de la paraula, no durà sinó unes mil·lèsimes de segon.

La paraula, completament inert, tenia la grandària de la palma d’una mà, pareixia feta del plàstic dur que s’utilitza per a fer les joguines dels infants, i estava formada per lletres minúscules i rodones, com sortides dels quaderns de cal·ligrafia. 

Recorde que, malgrat l’estranyesa que em produí tot el procés, em resultà d’una certa normalitat que fos tan rodona, i vaig pensar que si d’infants les escrivíem així, era perquè sabíem que, tard o d’hora, acabaríem posant-nos-les a la boca, i que, ja d’adults, sempre les fèiem llargues i punxudes per a evitar haver-les de pronunciar.

A.B.C. i tot el que ve darrere.

Els membres del Tribunal em miraven inquisidors mentre el meu cos repetia de memòria les conclusions que havia preparat els dies anteriors i responia per inèrcia les preguntes que em formulaven a l’examen més dur de la meva vida. El meu cervell, havia quedat fora de la Sala, assegut a la cadira de la sala de reunions del col·legi d’advocats, mirant fixament el maletí on havia llençat el telèfon que, en silenci, no parava de sonar.

De cop, un dels membres del Tribunal digué “gràcies” i, el meu cos, entenent que l’examen havia acabat, sortí disparat, recollí les meves pertinences i emprengué el camí a la recerca de l’abraçada que necessitava. El meu cervell seguia buscant l’explicació racional que sempre necessitava per a entendre les coses i que, a hores d’ara, encara no ha aconseguit trobar.

La tarda fou estranyament tensa i silenciosa. Hi estàvem tots, a excepció teva, i ningú era capaç d’articular paraula, com si tots esperarem que, com sempre, fossis tu qui comences les converses. De tant en tant fèiem algun petit comentari, però sempre, als segons, repreníem el silenci.

Ja a casa, el silenci ressonava tan fort que no em deixava dormir.

El meu cervell, enfadat, et maleïa contínuament mentre seguia buscant eixe motiu que tant necessita i que sap que mai trobarà. No podia perdonar-te el que havies fet. No podia perdonar-te que ens deixares a tots d’aquesta manera. No podia perdonar-te que no haguessis pensat en la gent que s’hi quedava. No podia perdonar-te eixe silenci brutal.

I de cop, com un resort, recordà que l’ultima cosa que et digué fou “ho lamente, però aquest matí no puc”.

Fou llavors quan se n’adonà que no hi haurien més “Benitos”, ni més acudits d’Eugenio, ni més política, ni mes Mahous dominicals, ni més palmades a l’esquena, ni més pessics al cul, ni més rialles incontrolades, ni més panxes, ni més “gordos”, ni més “fartaes”, ni més dianes, ni més gin-tònics, ni més “imbècils”, ni més abraçades agòniques, ni més braços al coll dels que em deixaven sense respiració . A partir de llavors no hi hauria rés mes. A partir de llavors sols hi hauria silenci.

I comprengué que el que mai no et podria perdonar era no tenir més remei que trobar-te a faltar. 

Trobar-te a faltar per sempre. 

Trobar-te a faltar... però “mOlt!”

I de cop i volta, sol i en silenci, trencà a plorar.

quaranta-quatre

Vet aquí que hi havia una vegada un nen que mai no acabava les coses.

Gaudia d’una manera inusitada de tots els començaments, però sempre, al poc temps d’iniciar qualsevol cosa, perdia tot l’interès pel que estava fent, i, simplement, deixava de fer-ho. No li importava mai que rés del que comencés es quedés per acabar. No li provocava cap plaer acabar quelcom, sols gaudia de la il·lusió i el nus en l’estomac que li suposava afrontar una nova tasca, per simple que aquesta fos.

Els seus pares es desesperaven amb ell. A tots el àpats quedava menjar al plat. Sempre s’asseia a la taula, admirant tots els aliments i desitjant tastar-ho tot, però sols cinc minuts després de començar a menjar s’avorria de fer-ho i es deixava la resta. Els seus pares, preocupats per la manca d’interès del nen en la seva alimentació, li treien un plat nou cada cinc minuts, per tal que, d’eixa manera, el nen fes un àpat complet.

Fora de la taula, les coses no eren massa diferents. Sempre tenia l’habitació mitjanament endreçada, però mai no l’endreçava del tot. Cada mati, al aixecar-se, feia la meitat del llit, i deixava el jersei –o els pantalons, segons el dia- perfectament doblegat sota el coixí.

Com tots els nens de la seva edat -i de la seva època- havia fet un munt de col·leccions de croms. Havia comprat croms de les Tortugues Ninja, de Bola de Drac, de Batman... però cap d’elles no havia sigut mai completada. De fet, la de Batman estigué quasi apunt d’acabar-la, però, a falta sols de cinc, l’àlbum va perdre tot interès. No li va importar el més mínim quedar-se sense descobrir com seria el numero quaranta-quatre, anomenat “Batman y Vicki observen la caiguda final de Joker”, sols podia pensar en comprar un sobre per iniciar la col·lecció de jugadors de futbol de la temporada 1990-1991.

Amb el temps, el nen va créixer, però no canvià. Deixà enrere classes de solfa, de guitarra, de dibuix.. Senzillament, s’avorrí. Tot ho començava amb molt d’interès, convençut en haver trobat allò al que voldria dedicar-se de per vida, però sempre, sempre, se’n cansava i passava a altra cosa.

A les prestatgeries de sa casa, s’acumulaven llibres que mai no havia acabat de llegir. Tenia infinitat de novel·les començades, però no sabia com acabaven cap d’elles, i, si alguna la convertien en pel·lícula, anava al cinema a veure-la, però sempre s’adormia a la meitat. Començà a escriure un blog, però de cop i volta, sense que ningú se n’adonés, s’avorrí i deixà d’escriure.

Lògicament, les seves relacions també es ressentien de la seva manera de ser. Acabada la màgia del primers instants, un cop aconseguit l’amor d’una noia, se’n cansava d’ella i, sense cap explicació ni motiu, la deixava per tornar a iniciar una aventura amorosa amb altra noia.

Ja d’adult, les coses no canviaren. N’estava avorrit de la seva feina. Li cansava fer sempre el mateix, anar cada mati al mateix lloc, seure a la mateixa cadira.. però havia maurat, i n’era conscient que no podia deixar de fer-ho, que li calia la feina per a poder sobreviure. Malgrat tot, sempre que mirava per la finestra del seu despatx, somiava en tornar a començar. Una feina nova. Un lloc nou. Una vida diferent.

Un mati, a l’aixecar-se.................

TEMPS

Al poc temps de seure davant l’ordinador, sortí del seu despatx i deixà caure la carpeta groga damunt una de les muntanyes de papers que hi havia sobre la meva taula.

- Fes-li un cop d’ull a açò, i comprova si estan ben calculats els interessos de la sentencia o si hi ha que seguir reclamant.

- No puc. He d’acabar aquestes conclusions, he d’enviar una proposició de prova per a presentar-la aquest matí i m’he de mirar aquest expedient per veure com l’enfoque. No tinc temps.

- Doncs busca’l. –Fou l’últim que digué abans de donar mitja volta i tornar a tancar-se al seu despatx.

Després de remenjar tots els papers que ja quasi vivien, donat els temps que hi duien, damunt de la meva la taula, vaig obrir el primer calaix, on va a parar tot allò que no va enlloc, però rés. Ni a la capseta dels clips, ni entre les grapes, ni sota un cd. El rellotge de l’ordinador marcava les 9:18 i, a tota la taula, calaixera inclosa, no quedava un sol segon.

Registrí a consciència l’armari que hi ha a la meva esquena. Hi vaig trobar expedients oblidats, sentencies per executar, lleis derogades i retalls de premsa que hi feien referència, sempre de manera indirecta, a feina feta per mi. Però temps no, allí tampoc quedava un sol minut.

A la resta del despatx tampoc li quedava ni un hora. Vaig buscar a les papereres, sota les taules, entre les fulles de les plantes... però no serví per a rés. Sols vaig poder recopilar uns quants segons que algú deixà oblidats a l’armariet del bany entre els productes de neteja.

Desesperat, abandoní el despatx i sortí al carrer. Vaig entrar a la cafeteria de sempre, a preguntar a la taula de les dones que s’hi passaven els matins d’on treien el temps, però, en eixe moment, justament, no hi havia ningú.

M’hi vaig esperar a la farmàcia durant 10 minuts, abans que m’atengueren. Estava completament convençut que allí en trobaria. Si ho cura tot, sens dubte, devien vendre’l allà.

- Teniu temps? –preguntí a la farmacèutica.

- Doncs, la veritat és que no massa. –respongué.

Vaig sortir de la botiga maleint la meva mala sort. Si en tenien poc, segur que el vendrien amb recepta mèdica, però, irònicament, no tenia temps per a anar a urgències a demanar que me’n receptaren.

Pareixia que a tota la ciutat no hi quedava un sol moment. Derrotat, decidí prendre un cafè abans de tornar a la meva feina. Em vaig asseure a la barra. Al poc, un home vestit amb americana i corbata negra, s’assegué al meu costat. Saludà al cambrer, deixà una cartera de pell damunt la barra, entre ell i jo, i s’apropà a mi. Mirant sempre de reüll la porta, em murmurà que havia estat seguint-me des que he sortit de la farmàcia, que sabia el que buscava, i que, si seguia interessat, ell en tenia, però no era barat. No em vaig atrevir a preguntar-li d’on l’havia tret, em vaig limitar a treure tots els diners que tenia i deixar-los damunt la barra. Els va contar i em digué que, amb això, tenia, com a molt, per a un hora i mitja. Introduí la mà a la cartera de pell, i tragué, dissimuladament, un paquet embolicat en paper de periòdic, que deixà, sempre mirant de reüll la porta, damunt les meves cames.

- Vés amb conte amb que fas d’ell, que enganxa molt. –digué abans d’anar-se’n.

Dos minuts més tard, vaig tornar al despatx. El rellotge de l’ordinador, l’únic que hi ha al meu abast, marcava les 10:07, quan tornà a sortir del seu despatx per a anar a esmorzar.

- Ja has trobat temps? –Vaig vacil·lar durant uns instants amb la mà a la butxaca, acariciant amb la punta dels dits el paper de periòdic, abans de respondre.

- No, però ja veuré com m’ho faig.

Sortia del despatx passades les tres de la tarda, amb la feina feta i els interessos calculats. En menys d’un hora havia dinat, després de caminar cinc minuts fins a casa y escalfar, durant uns segons, el menjar que havia deixat preparat la nit anterior.

Vaig trencar el paper de diari que envoltava el paquet, i quelcom invisible sortí del seu interior. Tota la casa pareixia més il·luminada, més alegre, més viva. Estiguí prop d’un hora assegut al sofà, permetent que, per fi, Juan José Millás comencés a explicar-me el que sabia dels homenets. Després, vaig sortir a fer un tomb per la ciutat que tant coneixia, però que, en eixe moment, no sé per quin motiu, pareixia diferent. El sol es reflectia a les parets dels edificis, que transmetien la seva escalfor a la gent que hi passava. La gent vestia xandalls, somreia i es saludava. Jo no anava enlloc, sols caminava a pas lent, meravellat per la quantitat de canvis que advertia des de la mateixa porta de ma casa. Vaig trobar botigues noves amb aparadors perfectament arreglats, parcs plens de nens i gossos, vaig arribar a aturar-me a trobar l’olor que sortia per les portes de tendes de queviures. Quan m’hi vaig adonar, havia caminat durant vint-i-set minuts. Sols me’n quedaven cinc, i vaig començar a córrer cap a la cafeteria on m’havia trobat a l’home de la cartera de pell. Quan hi vaig arribar, únicament em quedaven segons. El vaig trobar assegut al mateix lloc, llegint el diari. M’hi vaig acostar i li vaig murmurar;

- Necessite més.-ni tan sòl apartà la vista del diari per a respondre’m

- Per a avui ja no en tinc, torna demà. –Vaig trigar uns instants a reaccionar i preguntar-li el que duia pensant durant l’última hora i mitja.

- Podries aconseguir-me temps que pugés compartir amb qui volgués? –aixecà la vista del periòdic, em mirà i somrigué.

- Sí, però eixe no pots pagar-lo.