A.B.C. i tot el que ve darrere.

Els membres del Tribunal em miraven inquisidors mentre el meu cos repetia de memòria les conclusions que havia preparat els dies anteriors i responia per inèrcia les preguntes que em formulaven a l’examen més dur de la meva vida. El meu cervell, havia quedat fora de la Sala, assegut a la cadira de la sala de reunions del col·legi d’advocats, mirant fixament el maletí on havia llençat el telèfon que, en silenci, no parava de sonar.

De cop, un dels membres del Tribunal digué “gràcies” i, el meu cos, entenent que l’examen havia acabat, sortí disparat, recollí les meves pertinences i emprengué el camí a la recerca de l’abraçada que necessitava. El meu cervell seguia buscant l’explicació racional que sempre necessitava per a entendre les coses i que, a hores d’ara, encara no ha aconseguit trobar.

La tarda fou estranyament tensa i silenciosa. Hi estàvem tots, a excepció teva, i ningú era capaç d’articular paraula, com si tots esperarem que, com sempre, fossis tu qui comences les converses. De tant en tant fèiem algun petit comentari, però sempre, als segons, repreníem el silenci.

Ja a casa, el silenci ressonava tan fort que no em deixava dormir.

El meu cervell, enfadat, et maleïa contínuament mentre seguia buscant eixe motiu que tant necessita i que sap que mai trobarà. No podia perdonar-te el que havies fet. No podia perdonar-te que ens deixares a tots d’aquesta manera. No podia perdonar-te que no haguessis pensat en la gent que s’hi quedava. No podia perdonar-te eixe silenci brutal.

I de cop, com un resort, recordà que l’ultima cosa que et digué fou “ho lamente, però aquest matí no puc”.

Fou llavors quan se n’adonà que no hi haurien més “Benitos”, ni més acudits d’Eugenio, ni més política, ni mes Mahous dominicals, ni més palmades a l’esquena, ni més pessics al cul, ni més rialles incontrolades, ni més panxes, ni més “gordos”, ni més “fartaes”, ni més dianes, ni més gin-tònics, ni més “imbècils”, ni més abraçades agòniques, ni més braços al coll dels que em deixaven sense respiració . A partir de llavors no hi hauria rés mes. A partir de llavors sols hi hauria silenci.

I comprengué que el que mai no et podria perdonar era no tenir més remei que trobar-te a faltar. 

Trobar-te a faltar per sempre. 

Trobar-te a faltar... però “mOlt!”

I de cop i volta, sol i en silenci, trencà a plorar.

quaranta-quatre

Vet aquí que hi havia una vegada un nen que mai no acabava les coses.

Gaudia d’una manera inusitada de tots els començaments, però sempre, al poc temps d’iniciar qualsevol cosa, perdia tot l’interès pel que estava fent, i, simplement, deixava de fer-ho. No li importava mai que rés del que comencés es quedés per acabar. No li provocava cap plaer acabar quelcom, sols gaudia de la il·lusió i el nus en l’estomac que li suposava afrontar una nova tasca, per simple que aquesta fos.

Els seus pares es desesperaven amb ell. A tots el àpats quedava menjar al plat. Sempre s’asseia a la taula, admirant tots els aliments i desitjant tastar-ho tot, però sols cinc minuts després de començar a menjar s’avorria de fer-ho i es deixava la resta. Els seus pares, preocupats per la manca d’interès del nen en la seva alimentació, li treien un plat nou cada cinc minuts, per tal que, d’eixa manera, el nen fes un àpat complet.

Fora de la taula, les coses no eren massa diferents. Sempre tenia l’habitació mitjanament endreçada, però mai no l’endreçava del tot. Cada mati, al aixecar-se, feia la meitat del llit, i deixava el jersei –o els pantalons, segons el dia- perfectament doblegat sota el coixí.

Com tots els nens de la seva edat -i de la seva època- havia fet un munt de col·leccions de croms. Havia comprat croms de les Tortugues Ninja, de Bola de Drac, de Batman... però cap d’elles no havia sigut mai completada. De fet, la de Batman estigué quasi apunt d’acabar-la, però, a falta sols de cinc, l’àlbum va perdre tot interès. No li va importar el més mínim quedar-se sense descobrir com seria el numero quaranta-quatre, anomenat “Batman y Vicki observen la caiguda final de Joker”, sols podia pensar en comprar un sobre per iniciar la col·lecció de jugadors de futbol de la temporada 1990-1991.

Amb el temps, el nen va créixer, però no canvià. Deixà enrere classes de solfa, de guitarra, de dibuix.. Senzillament, s’avorrí. Tot ho començava amb molt d’interès, convençut en haver trobat allò al que voldria dedicar-se de per vida, però sempre, sempre, se’n cansava i passava a altra cosa.

A les prestatgeries de sa casa, s’acumulaven llibres que mai no havia acabat de llegir. Tenia infinitat de novel·les començades, però no sabia com acabaven cap d’elles, i, si alguna la convertien en pel·lícula, anava al cinema a veure-la, però sempre s’adormia a la meitat. Començà a escriure un blog, però de cop i volta, sense que ningú se n’adonés, s’avorrí i deixà d’escriure.

Lògicament, les seves relacions també es ressentien de la seva manera de ser. Acabada la màgia del primers instants, un cop aconseguit l’amor d’una noia, se’n cansava d’ella i, sense cap explicació ni motiu, la deixava per tornar a iniciar una aventura amorosa amb altra noia.

Ja d’adult, les coses no canviaren. N’estava avorrit de la seva feina. Li cansava fer sempre el mateix, anar cada mati al mateix lloc, seure a la mateixa cadira.. però havia maurat, i n’era conscient que no podia deixar de fer-ho, que li calia la feina per a poder sobreviure. Malgrat tot, sempre que mirava per la finestra del seu despatx, somiava en tornar a començar. Una feina nova. Un lloc nou. Una vida diferent.

Un mati, a l’aixecar-se.................

TEMPS

Al poc temps de seure davant l’ordinador, sortí del seu despatx i deixà caure la carpeta groga damunt una de les muntanyes de papers que hi havia sobre la meva taula.

- Fes-li un cop d’ull a açò, i comprova si estan ben calculats els interessos de la sentencia o si hi ha que seguir reclamant.

- No puc. He d’acabar aquestes conclusions, he d’enviar una proposició de prova per a presentar-la aquest matí i m’he de mirar aquest expedient per veure com l’enfoque. No tinc temps.

- Doncs busca’l. –Fou l’últim que digué abans de donar mitja volta i tornar a tancar-se al seu despatx.

Després de remenjar tots els papers que ja quasi vivien, donat els temps que hi duien, damunt de la meva la taula, vaig obrir el primer calaix, on va a parar tot allò que no va enlloc, però rés. Ni a la capseta dels clips, ni entre les grapes, ni sota un cd. El rellotge de l’ordinador marcava les 9:18 i, a tota la taula, calaixera inclosa, no quedava un sol segon.

Registrí a consciència l’armari que hi ha a la meva esquena. Hi vaig trobar expedients oblidats, sentencies per executar, lleis derogades i retalls de premsa que hi feien referència, sempre de manera indirecta, a feina feta per mi. Però temps no, allí tampoc quedava un sol minut.

A la resta del despatx tampoc li quedava ni un hora. Vaig buscar a les papereres, sota les taules, entre les fulles de les plantes... però no serví per a rés. Sols vaig poder recopilar uns quants segons que algú deixà oblidats a l’armariet del bany entre els productes de neteja.

Desesperat, abandoní el despatx i sortí al carrer. Vaig entrar a la cafeteria de sempre, a preguntar a la taula de les dones que s’hi passaven els matins d’on treien el temps, però, en eixe moment, justament, no hi havia ningú.

M’hi vaig esperar a la farmàcia durant 10 minuts, abans que m’atengueren. Estava completament convençut que allí en trobaria. Si ho cura tot, sens dubte, devien vendre’l allà.

- Teniu temps? –preguntí a la farmacèutica.

- Doncs, la veritat és que no massa. –respongué.

Vaig sortir de la botiga maleint la meva mala sort. Si en tenien poc, segur que el vendrien amb recepta mèdica, però, irònicament, no tenia temps per a anar a urgències a demanar que me’n receptaren.

Pareixia que a tota la ciutat no hi quedava un sol moment. Derrotat, decidí prendre un cafè abans de tornar a la meva feina. Em vaig asseure a la barra. Al poc, un home vestit amb americana i corbata negra, s’assegué al meu costat. Saludà al cambrer, deixà una cartera de pell damunt la barra, entre ell i jo, i s’apropà a mi. Mirant sempre de reüll la porta, em murmurà que havia estat seguint-me des que he sortit de la farmàcia, que sabia el que buscava, i que, si seguia interessat, ell en tenia, però no era barat. No em vaig atrevir a preguntar-li d’on l’havia tret, em vaig limitar a treure tots els diners que tenia i deixar-los damunt la barra. Els va contar i em digué que, amb això, tenia, com a molt, per a un hora i mitja. Introduí la mà a la cartera de pell, i tragué, dissimuladament, un paquet embolicat en paper de periòdic, que deixà, sempre mirant de reüll la porta, damunt les meves cames.

- Vés amb conte amb que fas d’ell, que enganxa molt. –digué abans d’anar-se’n.

Dos minuts més tard, vaig tornar al despatx. El rellotge de l’ordinador, l’únic que hi ha al meu abast, marcava les 10:07, quan tornà a sortir del seu despatx per a anar a esmorzar.

- Ja has trobat temps? –Vaig vacil·lar durant uns instants amb la mà a la butxaca, acariciant amb la punta dels dits el paper de periòdic, abans de respondre.

- No, però ja veuré com m’ho faig.

Sortia del despatx passades les tres de la tarda, amb la feina feta i els interessos calculats. En menys d’un hora havia dinat, després de caminar cinc minuts fins a casa y escalfar, durant uns segons, el menjar que havia deixat preparat la nit anterior.

Vaig trencar el paper de diari que envoltava el paquet, i quelcom invisible sortí del seu interior. Tota la casa pareixia més il·luminada, més alegre, més viva. Estiguí prop d’un hora assegut al sofà, permetent que, per fi, Juan José Millás comencés a explicar-me el que sabia dels homenets. Després, vaig sortir a fer un tomb per la ciutat que tant coneixia, però que, en eixe moment, no sé per quin motiu, pareixia diferent. El sol es reflectia a les parets dels edificis, que transmetien la seva escalfor a la gent que hi passava. La gent vestia xandalls, somreia i es saludava. Jo no anava enlloc, sols caminava a pas lent, meravellat per la quantitat de canvis que advertia des de la mateixa porta de ma casa. Vaig trobar botigues noves amb aparadors perfectament arreglats, parcs plens de nens i gossos, vaig arribar a aturar-me a trobar l’olor que sortia per les portes de tendes de queviures. Quan m’hi vaig adonar, havia caminat durant vint-i-set minuts. Sols me’n quedaven cinc, i vaig començar a córrer cap a la cafeteria on m’havia trobat a l’home de la cartera de pell. Quan hi vaig arribar, únicament em quedaven segons. El vaig trobar assegut al mateix lloc, llegint el diari. M’hi vaig acostar i li vaig murmurar;

- Necessite més.-ni tan sòl apartà la vista del diari per a respondre’m

- Per a avui ja no en tinc, torna demà. –Vaig trigar uns instants a reaccionar i preguntar-li el que duia pensant durant l’última hora i mitja.

- Podries aconseguir-me temps que pugés compartir amb qui volgués? –aixecà la vista del periòdic, em mirà i somrigué.

- Sí, però eixe no pots pagar-lo.

COS

Definitivament, el meu cos no es fia de mi.

Últimament el trobe envaït per una estranya gelosia. Un cop vaig dir-li a un amic que estava fent-se major, que estava per a llençar al fem i comprar-me’n un de nou i crec que ho va escoltar. Des de llavors, la nostra relació està estranya. Pareix que no ens entenem, no estem tan compenetrats com ho estàvem abans. De fet, duem de uns dies que, ni tan sols, estem desperts a la mateixa hora. Es passa tots els matins despert, mentre jo, mig adormit, em deixe portar., y després es passa la nit dormint, mentre que jo, despert, no faig més que donar voltes al llit. Però, malgrat tot, sempre hem estat junts. No em recorde sense el meu cos, i, n’estic segur, el meu cos no es recorda sense mi.

És cert que, d’un temps a esta banda, el tinc bastant desatès. He tractat d’explicar-li que no tinc massa temps per dedicar-li, però que sempre intente cuidar-lo tan be com puc, al cap i a la fi, no tinc altre cos més que aquest. Em sembla que, a ell, no li pareix suficient.

Sap que, en algun moment, he desitjat altres cossos, i, en algun cop, fins i tot, he estat temptat d’emprovar-me’ls, però mai en torbaré cap en el que tingués tanta unió com amb aquest. A més, ja fa un temps que no he desitjat cap altre cos, per això no entenc a que ve açò ara.

Malgrat tot, creu que l’enganye. Creu que no és normal que arribi tant cansat per les nits. Jo li he explicat que, últimament, duc mala vida, que tracte d’acomplir amb tothom i, que entre la feina, els amics, les classes i les històries, estic esgotat. Però no em creu.

Fa unes setmanes es va enfadar amb mi, i em va muntar una escena a casa. Un divendres a la nit, després d’un dia de bojos, al tornar a casa, es deixà caure sobre el llit i no em va respondre. Jo, per tractar que em digués alguna cosa, li vaig explicar que havia anat a un concert d’Ariel Rot per veure a un amic, però com no vaig poder dir-li cap cançó de les que havia cantat aquest, va pensar que li mentia. Li vaig contar que en el restaurant es van retardar i que, en arribar al pub, ja havia acabat. Fins i tot li vaig ensenyar una foto que em vaig fer amb Ariel, però amb tot, crec que no s’ho va arribar a creure.

No entenc que, el meu cos, pugui estar-hi gelós. Me’l duc enrere a tots els llocs i, malgrat això, ara m’espia.

Aquesta nit, mentre dormia, ha sortit de mi, i n’ha deixat una resta a la parpella. D’aquesta manera pot veure tot el que faig i tot el que veig, al mateix temps que jo ho faci o ho vegi. Creu que no me n’he adonat, i jo faig com si no ho hi tingués rés, però és incòmode. Aquesta tarda, mentre feia la compra, observava a tot aquell que saludava. Els repassava de dalt a baix, com si busqués quin és el cos amb el que pense substituir-lo, i, si jo em parava massa estona, s’enfadava i em ressecava l’ull.

Estic tractant de fer vida normal, que se n’adoni, amb la seva càmera - espia que tot son imaginacions seves, que vegi, per ell mateix, que, certamen, si no li faig més cas és perquè no tinc temps.

Aquest matí, l’he tingut treballant davant l’ordinador. Crec que, en algun moment, ha arribat a adormir-se de tan avorrit com estava, però, quan s'ha despertat, ha estat pendent de la pantalla, i jo, dissimuladament, he hagut d’apartar-ho perquè no em deixava veure el que escrivia.

Malgrat que tracte de fer vida normal per a que no se n’adoni que sé que està, n’estic un poc més pendent d’ell. Avui li he donat tot allò que m'ha demanat, i no ha sigut poc. Li he donat xocolata, formatge i, fins i tot, li he comprat un paquet de pipes. Crec que caldria que deixés de consentir-li-ho tot.

M’acaba de donar una punxada a l’ull. Crec que s’ha despertat i s’haurà adonat que estic parlant d’ell. Serà millor que pari, no vaja a ser que s’enfadi.

BLANC

 

El blocaire s’assegué davant l’ordinador i afrontà la seva por al full en blanc. Feia setmanes que no escrivia rés, i, malgrat allò, no sabia sobre què fer-ho. Durant aquest temps, li havien contat diverses històries, però no es decidia a exposar-ne cap. Li rondava parlar del cap de setmana que havia passat sense aigua per un problema en les canonades de la finca..

“El ganivet que no tallava, resignat, tractava de pelar la poma. Sabia que era una batalla perduda, que mai podria llevar-li la pell, i, tot i ser conscient que era un repte que no podria superar, s’esforçava, com no ho havia fet mai abans. Feia temps que esperava una oportunitat com aquella. Fins llavors, sols l’havien fet servir per escampar mantega i melmelades al desdejuni d’algun diumenge. Sempre havia viscut al fons del calaix, quedant relegat a feines sense importància i somiant en tallar un entrecot poc fet a un sopar amb amics.

Escoltava, dintre la pila, les rialles i les burles del ganivets afilats, que durant dies, havien anat emprant-se fins quedar ell sol al calaix. Tots ells romanien bruts, sense que ningú pogués fregar-los. Feia dies que no es podia utilitzar l’aigua, i, per no molestar a la cosina-veïna, la brutícia anava acumulant-se. La roba esperava dintre la llavadora oberta que algú pitgés el botó que la submergís en aigua neta. Una camiseta interior apuntava una màniga per la porta oberta, tractant d’esbrinar la causa de tan llarga espera. Al bany, la situació no era molt millor.

- Mireu!!, si hi ha més de mitja poma en el plat!!... –el ganivet del mànec de fusta, dintre d’un got, també brut, damunt de la bancada, posava al dia als seus companys, entre sorolloses rialles.

Finalment, el ganivet que no tallava, caigué esgotat dintre del plat, damunt d’una muntanya de restes de la destrossada poma..”

Però era una història que no contaria perquè pensava que no interessaria a ningú. Després de dues setmanes, es veia en l’obligació de parlar sobre algun tema més profund. Podria contar graus insòlits de felicitat que havia vist i que sabia que mai assoliria..

“Les sabatilles a quadres marró i grises d’anar per casa lluïen un posat més que orgullós, passejant per la cera als peus de l’avi que havia sortit a comprar el pa. Mai havien fet un viatge tant llarg, i miraven a tot arreu per tal de no perdre’s una sola de les meravelles que amagava aquell món desconegut que sols havien vist des del balcó. El batí, en canvi, sentia una mica de vergonya, al ser observat per tanta gent, i, a més, sentia picor per culpa de les molles de pa que anaven caient-li a sobre.

L’home de la gorra, xiulava i saludava a tothom. Sí, tots l’observaven, però li tenia igual. N’era conscient que vestia més còmode que tots nosaltres, i ens mirava la roba com si li estranyés que poguérem sortir de casa amb unes incòmodes sabates de pell.

Quan arribà a la meva altura, s’ajustà la gorra, somrigué, digué bon dia, i continuà el seu camí...”

però no volia parlar de coses que envejava. No es veia amb cor d’afrontar històries dures sobre relacions humanes..

“Un calfred recorregué el taulell  del bany al ser esguitat per la gota d’un líquid que no reconeixia. També era transparent, però estava massa salat per a ser aigua que s’havia escapat de la pila. Tampoc era condensació del baf de la dutxa, no estava suficientment calent. A més, sols s’esquitxava de baf un cop al dia, i eixe dia ja ho havia fet.

Mirà al seu voltant i veié que no era l’únic que estava mullat per aquell líquid estrany, i tingué por de mirar amunt per saber des d’on havia caigut...”

i pensava que, si havia de parlar de relacions, seria molt millor parlar de primers amors, d’eixos que et marquen per sempre.

“Assegut de cap de taula a la seva trona, mossegava el seu xuclador mentre observava aquella nena asseguda al seu carro jugant amb un Goofy que parlava. Ella no l’havia vist i s’entretenia prement l’estomac del seu peluix. Ell, al costat de son pare, mirava de reüll els pares de la nena, que estaven asseguts a l’altra punta de la taula, i que li feien gestos a son pare, reien, i deien paraules que no entenia.

- Com d’aquí uns anys vingui un diumenge i em presenti al teu fill... tindre’m paraules tu i jo.

De sobte ella el mirà i somrigué. S’aixecà del carro i començà a caminar cap a ell. Ell es posà nerviós i esclatà a riure, mentre ella, s’apropava caminant lentament, trontollant-se, segurament, per la incomoditat dels bolquers. Quedà plantada al seu costat, però ell no la mirà, li estirava la camisa, però ell no li feia cas.

Assegut de cap de taula a la seva trona, mossegava el seu xuclador, mentre observava aquell Goofy que parlava assegut a un carro de nena...”

I no li apetia massa contar el seu dia, perquè, si s’havia decidit a escriure, era, precisament, per a deixar de pensar.

“Les campanes de Dolores, que durant l’últim mes s’apropaven i s’allunyaven, tornaven a repicar amb força mentre, a la porta de l’església, o rere un cafè,  criticaven, novament,  el govern de Mèxic. Altre cop es tornaven a repetir les mateixes històries, i, altre cop, li relataven noves mentires. N’estava fart, sabia que era el moment de la revolta, però ella, malgrat tot, malgrat ser la portadora de les noticies, creia millor posposar la revolució a l’espera d’esdeveniments..”

Llavors ho comprengué. No podria parlar de rés. No podria contar rés. Tot el que havia passat últimament, de cop, cobrà sentit. Descobrí que totes les històries, les grans, les realment importants, encara estaven per escriure, i entengué que cap d’elles podrien ser escrites per ell sol. Decidí que no escriuria un sol mot, i que publicaria una entrada en blanc. Somrigué i, després de no publicar rés, apagà l’ordinador.

CUPIDO

 
Assegut al primer banc de l’església, Cupido mirava de reüll el taüt que contenia el Romanticisme. Li havien encomanat la difícil tasca de dir unes paraules al seu funeral, i, tot i que duia tota la nit rumiant-ho, no se li havia acudit un sol mot amb el que acomiadar-se del seu amic.

Feia un parell de dies, l'havien trobat mort a un plaça d'Alzira. El guàrdia civil del Jutjat número tres, a l’entrar a treballar, el trobà estès al terra damunt d'una pintada. Els forenses dictaminaren, sens dubte, que havia mort per causes naturals, i que es devia a un atac de cor. Per la seva ubicació, no fou difícil trobar un jutge que alcés el cadàver.

Havia pensat en parlar sobre el que va sentir quan, feia un parell de dies, li cridaren per a dir-li que el Romanticisme havia mort, però se sentia massa culpable per a fer-ho. Tenia l’absolut convenciment que n’era responsable del que havia passat, i que, si be la mort havia sigut natural, l'atac de cor l’hagués pogut evitar.

El 14 de febrer, prop de les dotze de la nit, després d'un llarg dia de feina, Cupido entrà trontollant-se al bar de la Plaça del Sufragi d'Alzira. Ningú es fixà en que sols era un nen vestit amb uns bolquers, ni en el seu monyo ros recargolat, ni en l'arc i les fletxes que duia enganxades a les ales, ni tan sols en que tenia ales. El seu grau d'alcoholèmia convertia, tot allò, en secundari. S'acostà a la barra, completament begut, i demanà una copa. El cambrer es negà a servir-la, i començà una acalorada discussió que acabà en una forta baralla. El cambrer, molt més fort i gran que no Cupido, el tragué al carrer entre crits i espentes. Els veïns no tardaren a sortir als balcons per veure que succeïa. Cupido, ja allunyat del bar, continuava proferint insultats cap al cambrer, que, des de la porta, l'amenaça amb un pot de pintura blanca que havia sobrat de l’ultima reforma. Des d'un balcó, una dona de certa edat li recriminà la seva actitud; 
- No veus que sòls és un nen?
-Senyora!, vostè no s'hi fiqui..
En eixe moment, una fletxa el colpejà. Des de l'extrem de la plaça, a traïció, Cupido, l'havia disparat. La ferida no era profunda, però era suficient.

No podia assegurar-ho, però tenia el convenciment que havia sigut el cambrer que havia fet la declaració d'amor que el Romanticisme tractava de tapar amb el seu cos inert, i tenia el convenciment que, llegir eixa declaració, era un cop massa dur per al seu dèbil cor. Si parlava sobre el que sentia per la seva mort, tothom l'assenyalaria com a responsable.

Decidí que seria millor recitar algun dels seus poemes favorits, quelcom de Bequer, de Byron, de Goethe.., just al moment en que, el capellà, li feu un senyal per a que pugés. 

Agafant amb les dues mans el faristol on estava el micròfon, mirà a tothom i quedà completament en blanc. Després d'un llarg silenci, sòls encertà a dir;

- Per a mi, era un món. El volia més que un tonto a un llapis.

DOLORES

Després d'un any entrant quasi tots els dies a aquella habitació, era el primer cop que m'aturava a mirar les antigues lletres de canvi que, emmarcades, havien convertit en quadre. Assegut a la taula de la sala de reunions, on tanta gent m'havia contat els seus problemes esperant que jo els solucionés l'embolic en que s'havien clavats ells sols, les vaig mirar i vaig pensar, per un instant, si, abans de convertir-se en quadre, havien desenvolupat la seua funció.

El sol es colava per les escletxes de la cortina veneciana que colgava per la finestra i dibuixava barrots horitzontals a les parets, fen-la parèixer una mena de presó de llum. Mai l'estància m'havia paregut tant depriment, potser sempre ho havia sigut, però mai, fins ara, m'havia fixat en ella. 

Mentre ens contaven històries sobre els mals de la humanitat, sobre la difícil situació que tocava encarar, i sobre totes eixes coses que, de tant escoltar-les, perden transcendència, la meva companya em mirà, i esbossà un somriure. Durant uns segons, em vaig imaginar l'orla de la promoció del 32 colgada darrere de la meua taula, sempre plena de muntanyes de papers desordenats d'una manera coherent. Satisfet per eixa imatge, li vaig tornar el somriure. Les campanes de Dolores, tocant 12 vegades, em despertaren de l'estat d'abstracció, just en el moment en que acabava el seu discurs i es feu un incòmode silenci. 

Sortint de la sala, un crit retrunyia al meu cap; "¡Viva la Virgen de Guadalupe!,¡muera el mal gobierno!". 

Qui sap si assistíem al començament de revolta.