COS

Definitivament, el meu cos no es fia de mi.

Últimament el trobe envaït per una estranya gelosia. Un cop vaig dir-li a un amic que estava fent-se major, que estava per a llençar al fem i comprar-me’n un de nou i crec que ho va escoltar. Des de llavors, la nostra relació està estranya. Pareix que no ens entenem, no estem tan compenetrats com ho estàvem abans. De fet, duem de uns dies que, ni tan sols, estem desperts a la mateixa hora. Es passa tots els matins despert, mentre jo, mig adormit, em deixe portar., y després es passa la nit dormint, mentre que jo, despert, no faig més que donar voltes al llit. Però, malgrat tot, sempre hem estat junts. No em recorde sense el meu cos, i, n’estic segur, el meu cos no es recorda sense mi.

És cert que, d’un temps a esta banda, el tinc bastant desatès. He tractat d’explicar-li que no tinc massa temps per dedicar-li, però que sempre intente cuidar-lo tan be com puc, al cap i a la fi, no tinc altre cos més que aquest. Em sembla que, a ell, no li pareix suficient.

Sap que, en algun moment, he desitjat altres cossos, i, en algun cop, fins i tot, he estat temptat d’emprovar-me’ls, però mai en torbaré cap en el que tingués tanta unió com amb aquest. A més, ja fa un temps que no he desitjat cap altre cos, per això no entenc a que ve açò ara.

Malgrat tot, creu que l’enganye. Creu que no és normal que arribi tant cansat per les nits. Jo li he explicat que, últimament, duc mala vida, que tracte d’acomplir amb tothom i, que entre la feina, els amics, les classes i les històries, estic esgotat. Però no em creu.

Fa unes setmanes es va enfadar amb mi, i em va muntar una escena a casa. Un divendres a la nit, després d’un dia de bojos, al tornar a casa, es deixà caure sobre el llit i no em va respondre. Jo, per tractar que em digués alguna cosa, li vaig explicar que havia anat a un concert d’Ariel Rot per veure a un amic, però com no vaig poder dir-li cap cançó de les que havia cantat aquest, va pensar que li mentia. Li vaig contar que en el restaurant es van retardar i que, en arribar al pub, ja havia acabat. Fins i tot li vaig ensenyar una foto que em vaig fer amb Ariel, però amb tot, crec que no s’ho va arribar a creure.

No entenc que, el meu cos, pugui estar-hi gelós. Me’l duc enrere a tots els llocs i, malgrat això, ara m’espia.

Aquesta nit, mentre dormia, ha sortit de mi, i n’ha deixat una resta a la parpella. D’aquesta manera pot veure tot el que faig i tot el que veig, al mateix temps que jo ho faci o ho vegi. Creu que no me n’he adonat, i jo faig com si no ho hi tingués rés, però és incòmode. Aquesta tarda, mentre feia la compra, observava a tot aquell que saludava. Els repassava de dalt a baix, com si busqués quin és el cos amb el que pense substituir-lo, i, si jo em parava massa estona, s’enfadava i em ressecava l’ull.

Estic tractant de fer vida normal, que se n’adoni, amb la seva càmera - espia que tot son imaginacions seves, que vegi, per ell mateix, que, certamen, si no li faig més cas és perquè no tinc temps.

Aquest matí, l’he tingut treballant davant l’ordinador. Crec que, en algun moment, ha arribat a adormir-se de tan avorrit com estava, però, quan s'ha despertat, ha estat pendent de la pantalla, i jo, dissimuladament, he hagut d’apartar-ho perquè no em deixava veure el que escrivia.

Malgrat que tracte de fer vida normal per a que no se n’adoni que sé que està, n’estic un poc més pendent d’ell. Avui li he donat tot allò que m'ha demanat, i no ha sigut poc. Li he donat xocolata, formatge i, fins i tot, li he comprat un paquet de pipes. Crec que caldria que deixés de consentir-li-ho tot.

M’acaba de donar una punxada a l’ull. Crec que s’ha despertat i s’haurà adonat que estic parlant d’ell. Serà millor que pari, no vaja a ser que s’enfadi.

BLANC

 

El blocaire s’assegué davant l’ordinador i afrontà la seva por al full en blanc. Feia setmanes que no escrivia rés, i, malgrat allò, no sabia sobre què fer-ho. Durant aquest temps, li havien contat diverses històries, però no es decidia a exposar-ne cap. Li rondava parlar del cap de setmana que havia passat sense aigua per un problema en les canonades de la finca..

“El ganivet que no tallava, resignat, tractava de pelar la poma. Sabia que era una batalla perduda, que mai podria llevar-li la pell, i, tot i ser conscient que era un repte que no podria superar, s’esforçava, com no ho havia fet mai abans. Feia temps que esperava una oportunitat com aquella. Fins llavors, sols l’havien fet servir per escampar mantega i melmelades al desdejuni d’algun diumenge. Sempre havia viscut al fons del calaix, quedant relegat a feines sense importància i somiant en tallar un entrecot poc fet a un sopar amb amics.

Escoltava, dintre la pila, les rialles i les burles del ganivets afilats, que durant dies, havien anat emprant-se fins quedar ell sol al calaix. Tots ells romanien bruts, sense que ningú pogués fregar-los. Feia dies que no es podia utilitzar l’aigua, i, per no molestar a la cosina-veïna, la brutícia anava acumulant-se. La roba esperava dintre la llavadora oberta que algú pitgés el botó que la submergís en aigua neta. Una camiseta interior apuntava una màniga per la porta oberta, tractant d’esbrinar la causa de tan llarga espera. Al bany, la situació no era molt millor.

- Mireu!!, si hi ha més de mitja poma en el plat!!... –el ganivet del mànec de fusta, dintre d’un got, també brut, damunt de la bancada, posava al dia als seus companys, entre sorolloses rialles.

Finalment, el ganivet que no tallava, caigué esgotat dintre del plat, damunt d’una muntanya de restes de la destrossada poma..”

Però era una història que no contaria perquè pensava que no interessaria a ningú. Després de dues setmanes, es veia en l’obligació de parlar sobre algun tema més profund. Podria contar graus insòlits de felicitat que havia vist i que sabia que mai assoliria..

“Les sabatilles a quadres marró i grises d’anar per casa lluïen un posat més que orgullós, passejant per la cera als peus de l’avi que havia sortit a comprar el pa. Mai havien fet un viatge tant llarg, i miraven a tot arreu per tal de no perdre’s una sola de les meravelles que amagava aquell món desconegut que sols havien vist des del balcó. El batí, en canvi, sentia una mica de vergonya, al ser observat per tanta gent, i, a més, sentia picor per culpa de les molles de pa que anaven caient-li a sobre.

L’home de la gorra, xiulava i saludava a tothom. Sí, tots l’observaven, però li tenia igual. N’era conscient que vestia més còmode que tots nosaltres, i ens mirava la roba com si li estranyés que poguérem sortir de casa amb unes incòmodes sabates de pell.

Quan arribà a la meva altura, s’ajustà la gorra, somrigué, digué bon dia, i continuà el seu camí...”

però no volia parlar de coses que envejava. No es veia amb cor d’afrontar històries dures sobre relacions humanes..

“Un calfred recorregué el taulell  del bany al ser esguitat per la gota d’un líquid que no reconeixia. També era transparent, però estava massa salat per a ser aigua que s’havia escapat de la pila. Tampoc era condensació del baf de la dutxa, no estava suficientment calent. A més, sols s’esquitxava de baf un cop al dia, i eixe dia ja ho havia fet.

Mirà al seu voltant i veié que no era l’únic que estava mullat per aquell líquid estrany, i tingué por de mirar amunt per saber des d’on havia caigut...”

i pensava que, si havia de parlar de relacions, seria molt millor parlar de primers amors, d’eixos que et marquen per sempre.

“Assegut de cap de taula a la seva trona, mossegava el seu xuclador mentre observava aquella nena asseguda al seu carro jugant amb un Goofy que parlava. Ella no l’havia vist i s’entretenia prement l’estomac del seu peluix. Ell, al costat de son pare, mirava de reüll els pares de la nena, que estaven asseguts a l’altra punta de la taula, i que li feien gestos a son pare, reien, i deien paraules que no entenia.

- Com d’aquí uns anys vingui un diumenge i em presenti al teu fill... tindre’m paraules tu i jo.

De sobte ella el mirà i somrigué. S’aixecà del carro i començà a caminar cap a ell. Ell es posà nerviós i esclatà a riure, mentre ella, s’apropava caminant lentament, trontollant-se, segurament, per la incomoditat dels bolquers. Quedà plantada al seu costat, però ell no la mirà, li estirava la camisa, però ell no li feia cas.

Assegut de cap de taula a la seva trona, mossegava el seu xuclador, mentre observava aquell Goofy que parlava assegut a un carro de nena...”

I no li apetia massa contar el seu dia, perquè, si s’havia decidit a escriure, era, precisament, per a deixar de pensar.

“Les campanes de Dolores, que durant l’últim mes s’apropaven i s’allunyaven, tornaven a repicar amb força mentre, a la porta de l’església, o rere un cafè,  criticaven, novament,  el govern de Mèxic. Altre cop es tornaven a repetir les mateixes històries, i, altre cop, li relataven noves mentires. N’estava fart, sabia que era el moment de la revolta, però ella, malgrat tot, malgrat ser la portadora de les noticies, creia millor posposar la revolució a l’espera d’esdeveniments..”

Llavors ho comprengué. No podria parlar de rés. No podria contar rés. Tot el que havia passat últimament, de cop, cobrà sentit. Descobrí que totes les històries, les grans, les realment importants, encara estaven per escriure, i entengué que cap d’elles podrien ser escrites per ell sol. Decidí que no escriuria un sol mot, i que publicaria una entrada en blanc. Somrigué i, després de no publicar rés, apagà l’ordinador.

CUPIDO

 
Assegut al primer banc de l’església, Cupido mirava de reüll el taüt que contenia el Romanticisme. Li havien encomanat la difícil tasca de dir unes paraules al seu funeral, i, tot i que duia tota la nit rumiant-ho, no se li havia acudit un sol mot amb el que acomiadar-se del seu amic.

Feia un parell de dies, l'havien trobat mort a un plaça d'Alzira. El guàrdia civil del Jutjat número tres, a l’entrar a treballar, el trobà estès al terra damunt d'una pintada. Els forenses dictaminaren, sens dubte, que havia mort per causes naturals, i que es devia a un atac de cor. Per la seva ubicació, no fou difícil trobar un jutge que alcés el cadàver.

Havia pensat en parlar sobre el que va sentir quan, feia un parell de dies, li cridaren per a dir-li que el Romanticisme havia mort, però se sentia massa culpable per a fer-ho. Tenia l’absolut convenciment que n’era responsable del que havia passat, i que, si be la mort havia sigut natural, l'atac de cor l’hagués pogut evitar.

El 14 de febrer, prop de les dotze de la nit, després d'un llarg dia de feina, Cupido entrà trontollant-se al bar de la Plaça del Sufragi d'Alzira. Ningú es fixà en que sols era un nen vestit amb uns bolquers, ni en el seu monyo ros recargolat, ni en l'arc i les fletxes que duia enganxades a les ales, ni tan sols en que tenia ales. El seu grau d'alcoholèmia convertia, tot allò, en secundari. S'acostà a la barra, completament begut, i demanà una copa. El cambrer es negà a servir-la, i començà una acalorada discussió que acabà en una forta baralla. El cambrer, molt més fort i gran que no Cupido, el tragué al carrer entre crits i espentes. Els veïns no tardaren a sortir als balcons per veure que succeïa. Cupido, ja allunyat del bar, continuava proferint insultats cap al cambrer, que, des de la porta, l'amenaça amb un pot de pintura blanca que havia sobrat de l’ultima reforma. Des d'un balcó, una dona de certa edat li recriminà la seva actitud; 
- No veus que sòls és un nen?
-Senyora!, vostè no s'hi fiqui..
En eixe moment, una fletxa el colpejà. Des de l'extrem de la plaça, a traïció, Cupido, l'havia disparat. La ferida no era profunda, però era suficient.

No podia assegurar-ho, però tenia el convenciment que havia sigut el cambrer que havia fet la declaració d'amor que el Romanticisme tractava de tapar amb el seu cos inert, i tenia el convenciment que, llegir eixa declaració, era un cop massa dur per al seu dèbil cor. Si parlava sobre el que sentia per la seva mort, tothom l'assenyalaria com a responsable.

Decidí que seria millor recitar algun dels seus poemes favorits, quelcom de Bequer, de Byron, de Goethe.., just al moment en que, el capellà, li feu un senyal per a que pugés. 

Agafant amb les dues mans el faristol on estava el micròfon, mirà a tothom i quedà completament en blanc. Després d'un llarg silenci, sòls encertà a dir;

- Per a mi, era un món. El volia més que un tonto a un llapis.

DOLORES

Després d'un any entrant quasi tots els dies a aquella habitació, era el primer cop que m'aturava a mirar les antigues lletres de canvi que, emmarcades, havien convertit en quadre. Assegut a la taula de la sala de reunions, on tanta gent m'havia contat els seus problemes esperant que jo els solucionés l'embolic en que s'havien clavats ells sols, les vaig mirar i vaig pensar, per un instant, si, abans de convertir-se en quadre, havien desenvolupat la seua funció.

El sol es colava per les escletxes de la cortina veneciana que colgava per la finestra i dibuixava barrots horitzontals a les parets, fen-la parèixer una mena de presó de llum. Mai l'estància m'havia paregut tant depriment, potser sempre ho havia sigut, però mai, fins ara, m'havia fixat en ella. 

Mentre ens contaven històries sobre els mals de la humanitat, sobre la difícil situació que tocava encarar, i sobre totes eixes coses que, de tant escoltar-les, perden transcendència, la meva companya em mirà, i esbossà un somriure. Durant uns segons, em vaig imaginar l'orla de la promoció del 32 colgada darrere de la meua taula, sempre plena de muntanyes de papers desordenats d'una manera coherent. Satisfet per eixa imatge, li vaig tornar el somriure. Les campanes de Dolores, tocant 12 vegades, em despertaren de l'estat d'abstracció, just en el moment en que acabava el seu discurs i es feu un incòmode silenci. 

Sortint de la sala, un crit retrunyia al meu cap; "¡Viva la Virgen de Guadalupe!,¡muera el mal gobierno!". 

Qui sap si assistíem al començament de revolta.

SKUNKFUNK

Amagat dintre de l'armari, Skunkfunk, esperava el moment apropiat per a sortir. Estava nerviós, quasi excitat, entre la por de no encaixar i les ganes de veure-li la cara de sorpresa. Contava els segons que faltaven per a que aquella porta s'obrís, i s'enfrontés directament a ella. S'havia embolicat en paper de regal, però havia fet petits forats per a poder veure. No volia perdre's la brillantor als seus ulls al moment de descobrir-lo.

Des del seu amagatall, el sentia trafegar amunt i avall pel corredor, preparant el terreny. L'escoltava cantar aniversari joiós i, a ella, entre rialles, fer un soroll estrany, que identificà com un bufit. Després, sorolls de papers i exclamacions de sorpresa. Ja estava tot. El pla traçat, poc a poc, anava sortint. S'havia acabat el pastís, i havia caigut en el parany de creure que, el segon regal, encara no havia arribat.

El segon regal era ell, tot i que era el principal. Durant tota la setmana anterior, l'havien estat buscant. Havien recorregut infructuosament diverses tendes de Xàtiva, Alzira i Alcoi, abans de, finalment, trobar-lo a Valencia amagat entre les prestatgeries d'una tenda oficial. S'havien posat moltes expectatives en ell, i li preocupava molt que tota aquella responsabilitat li vingués gran.

De cop, els escoltà als dos pel corredor. Havia arribat el seu moment. S'estirà tot el que pogué per tal de no tenir ni una arruga. Però alguna cosa fallava, no estaven a l'habitació, els escoltava a la cuina. Quelcom anava malament, i, Skunkfunk, es posà nerviós. S'acostà a la paret del fons de l'armari, tractant d'averiguar que estava passant, tractant d'escoltar el sant i senya, i, de repent, la porta de l'armari s'obrí.

Borrosa pel contrast de llum, després de dies a l'armari, la trobà dempeus. No li donà temps a veure-li la cara de sorpresa, ni a dir les paraules que duia dies pensant i que serien recordades per sempre.

Ella tampoc no digué res. Amb una mà, agafà el paper i el despullà. Fou ell, i no la responsabilitat, qui li vingué gran.

POPOTI

- Et deixe a la porta i busque un lloc per a aparcar.

Passades les 23:00 de la nit del dia de reis, després de 200 kilòmetres de cotxe, de regals, de menjar, de petons, abraçades i de "a tu que tan dut", arribàvem. La nit ja feia hores que havia vençut al dia i escampava la seva foscor, sols interrompuda pels fanals del carrer. Ja no quedaven més rastres dels mags d'orient que caixes de cartró recolzades als contenidor de reciclatge que esperaven, buits i en va, que algú les hi introduís.

Un cop acomiadat el cotxe fins l'endemà, de camí a casa, espantada i amagada darrere un poal de brossa, la vaig trobar. Es notava que no l'havien tractat be. Tenia les fulles musties i la terra seca, però estava en bon estat. Això sí, al fem. Em vaig quedar quiet, mirant la planta fixament, pensant si devia o no dur-me-la a casa. Ràpidament, el dimoniet s'assegué al meu muscle dret. L'angelet, que havia de seure al  muscle esquerre, supose que extenuat per tants dies de festa catòlica, no aparegué.

- Porta-te-la!, al cap i a la fi, si està al fem és perquè no la vol ningú...

Una parella i un gos, avortaren aquell intent de, per primer cop, agafar quelcom del fem, i seguí el trajecte cap a casa.

A l'obrir la porta del pis, el meu pensament amb la flor es veié interromput per la visió de l'hipopòtam de fusta que, al rebedor, agafava corredissa per tal de poder escapar. Tanquí ràpid i Popoti es quedà immòbil, decebut per haver sigut descobert i, amb els ulls fixes a la porta, esperant la pròxima oportunitat. Recuperat el meu pensament, i reforçat per pressions externes, baixí per la planta, que fou agafada en un ràpid moviment, no sense abans haver-me assegurat que ningú em veia agafar rés de les escombraires.

Al tornar a entrar al pis, Popoti no tracta de sortir. Es quedà mirant la flor de pasqüa, amb el posat de qui es creu superior pel simple fet de dur més temps.

- Sols dus aquí des d'aquest matí -, el renyé i el vaig castigar a romandre al costat de la maceta.

Ara, cada cop que s'obre la porta, a l'amagatall que li ofereixen les fulles verdes i vermelles, Popoti, agafa corredissa per a poder escapar i tornar a la selva de l'Àfrica oriental des d'on, un caçador furtiu, el dugué.

Aneu en compte quan vingueu a casa.

JOIOSOS

Uns segons abans de les dotze de la nit del dia 31 de desembre tancà la porta sense fer soroll. Ningú no se n'adonà del moment en que sortí del pis. Ningú no reparà en que ja no estava, en que havia sortit i en que no tenia cap intenció de tornar. De fet, ningú no havia reparat, tan sol, en que estava al sopar.

Arribà el primer, i s'assegué de cap de taula, allí des d'on pogués veure a tothom, allí des d'on pogués estar a totes les converses. Es creia el convidat principal. Creia que la festa era en el seu honor, que la resta dels quinze convidats, estaven allí per rendir-li homenatge i celebrar la seva festa d'aniversari, però estava equivocat. Ningú no el saludà a l'arribar. Un rere altre anaven apropant-se, es saludaven entre ells, s'abraçaven, es feien bromes... però ningú a ell. Per a ell no hi hagueren salutacions. No hi hagueren com estas, no hi hagueren quant de temps, no hi hagué ni una sola paraula.

Durant tot l'àpat estigué callat, absort en els seus pensaments, mentre, la resta de comensals, reien acaloradament entre glops de cervesa i vi. En més d'una ocasió escoltà el seu nom. Els convidats feien bromes sobre ell, però ningú no s’hi referia directament. Ningú no li dirigia la paraula. Era com si no estigués, com si, ni tan sol, hagués anat. 

Al final del sopar no hi hagué pastís ni ciris. No hi hagueren natalicis joiosos ni que compleixis molts més. No hi hagueren regals embolicats en paper de colors. Es sentí trist, però romangué callat, mirant com tothom menjava un brownie amb crema de xocolata i gelat de nata, que ningú arribà a oferir-li.

Cinc minuts abans de les dotze de la nit ho comprengué. Quan els comensals començaren a repartir-se raïm embolicat en tovallons de paper se n'adonà que la festa no era per a festejar el seu primer any de vida, la festa era per celebrar que se n'anava.. i que ho faria per sempre. Mentre la gent es col·locava perruques de colors i llençava confeti, s'aixecà i es dirigí cap a la porta. No feu cap tipus de soroll amb la cadira, però, de tota manera, amb el molest i incessant brunzit de les trompetetes de cartró ningú no l'hagués sentit. La festa pujava de to i s'animava, justament en el moment en que plegava.

Des del replà, mentre esperava l'ascensor, escoltà el soroll de dotze campanades. Sentí com la gent, dintre del pis, s'abraçava i es desitjava el millor. Escoltà brindis i sorolls de copes i rialles. Ja ningú no el recordava. 

Un cop dintre de l'ascensor, l'Any 2010 trencà a plorar. 

Des d'aquella nit ningú no el tornà a veure.